I P3 ja s’ha acabat! Balanç del curs – 1

Tant patir quan fas la preinscripció per saber quina escola et tocarà... tant patir pel canvi d’escola, una nova situació i quina reacció tindran les petites... fins fa poc molta gent encara em comentava, sorpresa: “Ja fan P3 les teves nenes?”. No és que el facin, són a punt d’acabar-lo, contestava jo. No és fàcil fer balanç a P3. Hi ha molts aspectes que caldria tractar, però em centraré en els que trobo més determinants.

Un inici difícil. Sí, van haver-hi molts plors. L’Ona i l’Estel havien anat juntes a l’escola bressol, i entre el canvi físic d’anar a un lloc nou i la separació, el meu home (que és qui les ha portat durant tot el curs al matí), no ho va tenir gens fàcil. Va ser dur. Ja ho sabíem que era una qüestió de temps, però fa mal al cor... Van ser dos mesos. El meu home ho allarga fins a Nadal. A partir d’aleshores, la confiança amb les mestres i conèixer als seus companys va fer que tot anés rodat. Tot i que ploressin al matí se les veia contentes d’anar a l’escola i si bé al principi no explicaven masses coses, al llarg del curs l’evolució ha estat senzillament espectacular. Són felices i s’ho passen d’allò més bé.

Una decisió encertada i que agraeixo. Crec que ja us he comentat més d’una vegada que aquest curs hi havia 4 parells de bessons. Amb les reunions amb les tutores ens han explicat que dos d’ells tenen més la necessitat d’anar a veure al seu germà (les nostres entre ells). Tot i que les dues classes treballen molt juntes i fan moltes coses compartides, les tutores han permès i fomentat en tot moment que si una d’elles tenia necessitat d’anar un moment a l’altra classe ho fes. Fins i tot s’han canviat de classe en algun moment. “S’estimen molt, tenen una relació molt especial. A vegades fa molt riure veure com els 4 bessons es van canviant de classe per anar a veure el seu germà”, em diu una de les tutores. Sí, deu ser una relació molt especial, penso.

I també crec que va ser una decisió encertada separar-les de classe. He tingut una ratolina i una formiga. Cada una m’explica (i també explica a la seva germana) les coses que ha après d’aquests animals. Cada una m’explica les coses que han fet i em canten cançons diferents. Els àlbums, els projectes de curs, són diferents. Elles se senten molt especials ensenyant coses a la seva germana. I això també ha fet augmentar moltíssim la complicitat entre elles. Si hagués de triar una paraula per definir-les durant aquest curs seria “còmplices”.

Ho deixo aquí de moment. Demà reprenc l’anàlisi més centrat en l’aprenentatge i com he viscut jo aquest P3.

Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes dels ratolins, per tant, són obra de l’Ona.

5 dies de vacances, 5 grans aprenentatges

Aquesta setmana us he intentat resumir en cinc aspectes concrets aquestes petites vacances que hem fet. Amb alguna gent he comentat que han estat els únics 5 dies en els últims 4 anys que més s’han assemblat a fer vacances de veritat. Fer vacances en el sentit de descansar, relaxar-nos i deixar que passin les hores. Mai m’havien fet massa gràcia aquest tipus de vacances, però què voleu que us digui, aquests dies m’han entusiasmat. Segurament no massa més dies, perquè ja m’agobiaria i necessitaria una mica més d’activitat, però la veritat és que han estat genials. Vaig triar un aparthotel amb piscina i al costat de la platja, amb pensió completa. D'aquesta manera combinada les avantatges de no haver de fer res, amb un espai on disposava d'una petita cuina, microones i nevera. Crec que ho vaig encertar de ple. Quan són més petits això de la pensió completa és més complicat (per les papilles, per exemple), però ara... ara és un gran invent :)

I quines coses n’hem tret?

1 – He hagut de donar la raó a la meva mare (no creieu que no em costa confessar això) quan deia allò de “jo vull anar a un lloc de vacances on m’ho facin tot perquè sinó acabaré fent el mateix que faig a casa”. M’alegra veure que alguns dels vostres comentaris corroboren la situació… Feu clic aquí si voleu rellegir el post.

2 – Si vols fer una mica de turisme amb criatures heu de fer turisme imaginatiu. Inventar mil històries per tibar dels més petits…

3 – Estar de vacances em permet tenir per temps per dedicar-lo per separat a cada una de les bessones. Això és un tema de debat recurrent entre pares de bessons (i aplicable total i absolutament a pares amb fills d’edats diferents). Nosaltres tenim un moment infalible. El crit de guerra és: Mimitos amb la mama!

4 – Les petites han descobert, i de quina manera, la piscina i la platja. Tant, que hem patit una Disney-metamorfosi. Sí, sí... hem perdut la Ventafocs per convertir-la en La Sirenita.

5 – A les petites això d’anar al buffet lliure (al restaurant – crépérie, en deien elles) els hi ha encantat. No us puc enganyar. A mi també m’ha encantat. Probablement, tot i tractar-se d’un esport de risc, ha estat el millor d’aquestes minivacances.

En resum? Vull repetir!!

De buffets lliures i altres esports de risc

MINIVACANCES – 5

Potser hi ha tingut alguna cosa a veure el fet que aquests dies que hem estat de vacances ha coincidit amb la celebració de l’Eurocopa i aquest fervor vermell que feia que al restaurant hi hagués una alta concentració de samarretes de la selecció espanyola. Però em temo que no, que esmorzar, dinar i sopar en un buffet lliure comporta una sèrie de riscos que són insalvables fins i tot en temporada mitja.

Primer de tot cal sortir al terreny de joc mentalment preparat. Els teus rivals no són fàcils de vèncer. A la línia de defensa hi ha el grup de La maleta, una penya d’avis que ja coneixen el complex i consideren que tenen tots els drets adquirits del món. Fins i tot dirigeixen el trànsit de llesques de pa de la màquina torradora. Estan ben plantats i no trenquen files, de manera que tens feina per arribar al buffet d’amanides. Al mig del camp un grup de mares amb fills dels 7 als 15 anys tapen tots els forats que et permetrien arribar a la pasta amb bolonyesa i al menú infantil. Un altre grup d’avis, situats a la davantera del camp, bloquegen qualsevol accés a la paella. A més a més, si s’ha acabat, fan guàrdia fins que l’exèrcit de cambrers acosten la següent. Qui són aquell grup de quarterbacks que no em deixen arribar a la nevera dels gelats i els iogurts?

No m’han agradat mai els esports de risc. I el buffeting el trobo especialment perillós, tot i que he de reconèixer que ha estat una de les millors coses d’aquestes vacances. No cuinar. No planificar menús. Sabeu què?... que quan la cosa estigui una mica més tranquil•la, ja aniré a buscar-me el dinar. Després hauré de practicar d’altres esports de risc: l’hamaquing i el piscining amb nens.

De la Ventafocs a la Sirenita

MINIVACANCES – 4

Hem estat uns dies fora. Uns dies a la platja i en remull fan miracles. Cada estiu les petites han reaccionat de forma diferent a la platja, la sorra i les onades. Per tant, estàvem a l’espectativa de què passaria aquesta vegada.

Primer dia: juguen tranquil•lament a la sorra i es banyen. Segon dia, proven uns flotadors (dels circulars de tota la vida). Primer de tot l’Estel em demana que no la deixi d’agafar de la mà. Té por. És una sensació nova. Al cap de 10 minuts (de rellotge), ja es banya sola i em diu que no fa falta que l’agafi.

“Quan era petita em feia por aquest flotador, mama”. Sí, quan eres petita. Fa deu minuts eres més petita, somric.

Aquella tarda mateix, a la piscina, comença a saltar dins de l’aigua sense por. Descobreix tants jocs que no hi ha manera de fer-la sortir de l’aigua. L’Ona és més prudent, però també hi juga, i molt. Estic prenent el sol. L’Estel ve corrent i m’anuncia:

“Ja no sóc la Ventafocs. Ara sóc l’Airel (li costa dir Ariel), la Sirenita”.

Ha patit una metamorfosi. Es posa tant dins del paper, que l’endemà, quan la crido, em diu:

“Mama, tot el dia estàs despistada. Per què em continues dient Estel? Sóc l’Airel"

'Mimitos' amb la mama

MINIVACANCES – 3

Mimitos amb la mama és el nostre senyal. Com un tret de sortida. Vol dir que estaré una estona dedicada NOMÉS a cada una de les bessones. I no vol dir que durant el dia no tinguem aquests moments. Però en el nostre dia a dia és gairebé impossible dedicar estones ÚNIQUES a cada una de les nenes. No puc donar consells, ni opinions categòriques. No sé com ho fan d’altres pares. A mi em costa molt, i inevitablement, fem les coses de forma conjunta. Anar a l’escola, jugar, sopar, agafar l’autobús, anar-nos a banyar...

Però Mimitos amb la mama és un moment únic i exclusiu. Normalment és abans d’anar a dormir, i intento poder dedicar una estona a cada una de les meves filles. L’Ona m’explica unes coses i l’Estel unes altres. L’Ona és més carinyosa i li agrada que ens fem petons, abraçades i carícies. Com a mi, li encanta que li faci dibuixets a l’esquena o que li grati el cap. L’Estel, que és més inquieta, li agrada que li expliqui coses i em fa deu mil preguntes.

Quan estem de vacances puc ampliar aquests moments, i això em permet veure quines són les coses que associo a cada una d’elles. Les coses que els hi agraden i les que no. Les que els hi fan por o riure. Què les fa sentir feliç i quines coses les preocupen. Com li agrada jugar a una i a l’altra... Són coses que sempre penses que tindràs clar i sempre penses que sabràs identificar-ho. Però amb bessones no ho és tant i hi ha la tendència a unificar. Per això trobo tant important poder tenir aquests moments específics per a elles. Per separat. Perquè la seva energia és única. I quan s’ajunten... aaaai, quan s’ajunten!

Turisme imaginatiu

MINIVACANCES – 2

Fer turisme amb dues petites de tres anys i mig pot ser complicat. L’any passat vaig tenir una mala experiència ( veieu el post Turismus interruptus) però també cal dir que en vaig aprendre i molt d’aquella situació. D’entrada cal dir que si per les petites fos, això d’anar a passejar, o el típic “anem a veure una cosa molt bonica” no funcionaria mai. Aquests dies hem posat en pràctica i ens ha funcionat el turisme imaginatiu. O “inventa la història que faci falta perquè els hi sembli interessant mentre tu pots visitar o veure alguna cosa” (només que aquest títol és molt més llarg i suposo que amb el primer tots ja m’heu entès).

Ermita de Santa Llúcia. Dalt de tot d’una muntanya arran del mar. No els hi sembla gens atractiu. Però tot el que semblin castells són llocs susceptibles de buscar-hi (i trobar-hi, òbviament) les fades que tant els hi agraden. I quan ja estaven cansades… ohhhhh. Un pou. El pou de la Blancaneus, on canta al principi de la pel•lícula.

 

Això és un pou, mama?

I per què té aigua a baix?

I per què hi ha aquesta tapa que pesa tant ?

Papa, per què han posat aquest “castell” tan amunt?

Peñíscola. Sabia que el nom de Castell del Papa Lluna els hi encantaria. Mentre pujàvem pels carrers empedrats vam trobar una bruixa… i dins del castell un calderot enorme on les fades preparen les seves begudes màgiques.

Dos petits exemples. Dues petites “victòries”. I un gran descobriment: tornar a veure les coses amb uns altres ulls. M’agrada, m’agrada molt inventar-me històries per a les petites.

Descansar de veritat

MINIVACANCES – 1 

Hem estat uns dies fora. Just acabar el curs. La idea? Descansar. Però descansar de veritat. Aquest era el meu objectiu per aquestes petites vacances. Vaig buscar un aparthotel amb la idea –sobretot- de no haver de cuinar ni pensar menús (que és una cosa que m’esgota mentalment). 

“Vull que m’ho facin tot, així descansaré”. Era una frase que li havia escoltat dir a la meva mare tota la vida. Centenars de vegades. “Sinó no són vacances, que jo acabo fent sempre el mateix”, afegia. Jo sempre havia reaccionat amb aquella cara de fàstic, perquè per a mi les vacances era sinònim de viatges, avions i aventures. Qui voldria estar-se en un mateix lloc, ni que fos una setmana, només de la platja a la piscina, de la piscina a la platja i anant cada dia al mateix buffet restaurant? Quina emoció té, això?

D’acord. És una, només una, de les moltíssimes frases d’aquelles que m’he hagut de menjar amb patates. Sí, sí, seguida d’aquella altra frase de ma mare que em feia tanta ràbia: “Quan siguis mare ja ho entendràs”. D’acord, sí, ara entenc perquè volia una d’aquestes vacances. D’acord, tampoc podria aguantar-ho més d’una setmana. 

D’acord. Absolutament. Repetiré. Shhhh, però no li digueu a la meva mare.