La posició rugby i d’altres obsessions

Cap mare, germana, tieta, cosina o amiga pot preparar-te pel moment en què et trobes coneixent la teva criatura acabada de néixer. Criatures, en aquest cas. En quatre dies a l’hospital faig una llista mental d’un centenar de coses que es podrien haver parlat al curs de pre-part i que no es van ni tractar... i que en canvi, vaig pensar que eren vitals. En aquell moment era impensable intentar entendre com podia haver estat tant dolent.

Vaig portar prou bé els dos primers dies... va ser un intensiu de començar a conèixer i reconèixer les meves dues filles i les seves necessitats més vitals. La primera, la que més em preocupava... alimentar-les. Potser no us ho creureu però durant tot l’embaràs m’havia arribat a obsessionar la “posición rugby”, per donar de mamar a bessons. M’havia hagut alguna informació però per sort, no em vaig obsessionar massa en mirar coses per Internet... hagués parat boja i sovint els articles no són massa fiables. El que sí que m’encantava era un reportatge del National Geographic sobre la simulació d’uns bessons a l’úter. Veure com interaccionaven ja dins de la panxa era molt emocionant... elles devien fer el mateix?

Ja m’he perdut. Ah, sí. Donar de mamar. Amb això i amb moltes d’altres aspectes de l’embaràs i de la criança dels fills teníem clar que ens deixaríem portar pel moment que estiguéssim vivint. Sense avançar-nos a la realitat. Sense obsessionar-nos i deixant una mica de banda alguns comentaris o recomanacions. Només que una cosa és dir-ho i l’altre fer-ho, oi?. Va ser complicat, per moltes coses. I de fet vam sortir de l’hospital que encara no havia tingut la pujada de la llet. No podia suportar veure com les petites ploraven de gana. Els hi complementàvem amb un biberó. Al tercer dia a l’hospital em va agafar un baixón impressionant perquè em van dir que ja em donaven l’alta i jo no em veia a casa ni “loca”. Per sort,  una infermera molt maca –i que em devia veure molt malament- va avisar una comadrona increïble, que ens va ajudar molt amb la lactància materna. Potser si l’hagués tingut el primer dia, les coses haurien anat diferent.

Però no es pot tornar enrera i canviar les coses. Actues com actues en el moment que ho fas i amb les circumstàncies que et rodegen. Què és el que importava? Les nenes estaven bé (les seves proves de sucre havien sortit correctes, cosa que ens preocupava perquè havia tingut diabetis gestacional)... però a mi em feia pànic anar-me’n a casa. Hores abans que em donessin l'alta, tenia una llista impressionant de dubtes i coses per preguntar. Prenia notes com si estigués en una roda de premsa... deformació professional. Tenia ganes de tornar a casa, però com seria la vida amb elles, fora de l’hospital?

El veritable significat de la paraula 'logística'

A l'Hospital de Sabadell, al Parc Taulí, tenim la sort de poder estar sols en una habitació. Sinó, no sé pas com ens ho haguéssim fet... però tenim molta ajuda. Les petitones ho aglutinen tot, i és que tant a casa el Jordi com a la meva, fa molt temps que no hi ha bebès. Les petites dormen al seu llitet, però també el comparteixen. Penso que després de tants mesos juntes dins la panxa... es deuen trobar a faltar. I quan elles dormen, nosaltres hem d'aprofitar. Pensem que el cansament és molt gran. Però també sabem que tot just ara ha començat una època molt cansada de la nostra vida. Serà una gran aventura.

D’acord. Sí. Molt bé. Ja han nascut. I ara què? (2)

El meu post-operatori va ser horrorós (vaja, imagino que com tots, però com que no hi tenia experiència...). Només veia que passava molta estona i jo només volia pujar a l’habitació. No pensava en les nenes. Volia estar amb el Jordi. Em deien que quan pogués moure i aixecar les cames ésque m’hauria passat l’efecte de l’epidural i podria anar a l’habitació. Estava obsessionada en veure si les podia moure i aixecar els peus. Però no hi havia manera. I aleshores va ser quan es va despertar realment la ferida. El que em van xutar devia ser fort, però quan em van preguntar “en una escala de l’1 al 10, el dolor seria....” em vaig quedar amb cara d’idiota. No ho sé. No t’ho sabria dir. "Què vol dir una escala de l’1 al 10? Em fot molt mal. Vull sortir d’aquí".

Fins i tot vaig tenir un moment surrealista. Em va venir a veure una de les noies que em va atendre en l’última visita. Era la que m’havia dit i calculat que l’Estel feia 3 quilos 400 grams i l’Ona, que era més petita, dos quilos i mig. Aquell dia el Jordi i jo no ens la vam creure massa. “És impossible que puguin saber exactament quant pesen, amb el lio de cames i braços que hi ha aquí dins”. Em va veure i tota contenta em deixa anar: “Què, només em vaig equivocar de 60 grams, eh?!”. “Òstia”, penso. Quina memòria la tia!.

Però a la sala la cosa es complica. Entre el dolor i el “xute” que m’han donat, em costa estar pendent del què passa – ja tinc feina amb el meu propi cos-. Intueixo que la situació a quiròfan s’ha complicat, perquè porten una noia que els fa anar de corcoll a tots. No sé ben bé què ha passat, ni perquè està allà, ni què ha passat amb el seu bebè. Només sé que les coses no quadren i que estan nerviosos i tensionats. La noia crida. A mi també em fa posar encara més nerviosa, però tot i així, encara em plantejo si quan mirava les sèries sobre hospitals i pensava que eren pel·liculeres... era del tot exagerat o no.

No sé quant de temps ha passat, però me n’adono que puc aixecar els peus. Una cosa tant senzilla em sembla un èxit aclaparador. Em pugen a l’habitació. I les nenes? Vull veure les meves nenes. El Jordi ja ha avisat a la família i estan com bojos. La meva neboda petita és la que ha corregut més i fa estona que ja les ha conegut. La meva mare i la meva germana estan ajudant al Jordi. A aquestes alçades, ja deuen estar penjades a totes les xarxes socials hagudes i per haver.

Quan sóc a l’habitació i les veig, i el Jordi m’abraça, ja no em puc aguantar més. Em poso a plorar. De felicitat. D’emoció. I de por. Ara sí que ja les tinc amb mi.

Ja han nascut. I ara què? (1)

Entro a quiròfan i una dotzena de persones m’estan esperant. M’espanto. N’hi ha per fer-ho, no? Ja ho sé que és un part de bessons i l’equip és doble, però és una mica heavy. L’anestesista –que és un conyón- em diu que se m’ha alterat la tensió i que si estic nerviosa. És la primera vegada que entro en una nau espacial, penso. I he escoltat tantes coses de l’epidural que només de pensar-hi em poso més nerviosa. Però no me n’adono. Arribats a aquest punt, només penso que al cap d’una estona veuré l’Ona i l’Estel.

Podré comprovar si són com me les he imaginat durant tots aquests mesos. Si la intuïció no em va trair quan vaig saber qui era qui. Perquè sempre havíem dit que tindríem una Ona o un Oriol (com podeu comprovar, no teníem gens contemplada la opció de tenir dos fills... amb “un per provar ja en tenim prou”). Per tant teníem un nom: Ona. Però... i l’altre? Una bona amiga em va dir que no m’amoïnés, que ella mateixa –la petita- em diria com es deia. I un bon dia, vaig saber que es deia Estel. Molt bé, ja tenim els dos noms. Però quina és quina? Ho sabré quan neixin? Jo vaig tenir la necessitat d’identificar-les a dins la panxa, per poder parlar amb elles i crear una comunicació necessària per entendre’ns (sobretot a la nit, quan l’Ona no parava de bellugar-se i no em deixava dormir de cap manera!).

Sóc a quiròfan i només quan comencen la cesària el meu cervell és capaç de reaccionar i veure que el que m’estan fent és realment una operació quirúrgica. Només penso: “Quan em desperti d’això i no tingui anestèsia les passaré putes”. La sensació que m’estan remenant d’una manera brutal provoca que quan la comadrona em diu que miri cap a la dreta que l’Estel ja surt, estigui en un núvol. Veig un manyoc ple de sang que passa per la meva dreta. I de sobte, em posen la cara de l’Estel a la meva galta. També fa mesos que m’imagino com ha de ser aquest moment. I evidentment, no faig res del que m’havia imaginat. Me la quedo mirant. Són les 10.53h del matí. No tinc temps de reaccionar. Al cap de tres minuts surt l’Ona. També me la posen a la galta. És més petita. No ploro. Estic tant espantada que no sóc capaç d’emocionar-me. El meu cervell no pot pensar en res més que en preguntar si estan bé.

Sí, estan bé. Em diuen que se les emporten amb el seu pare. Intento imaginar com reaccionarà el Jordi. Són com se les imaginava? Què dirà? Què farà? (hores després m’explicarà la seva situació còmica assegut al mig d’un passadís de quiròfans amb una criatura a cada braç... mentre la gent l’anava felicitant, ell els hi explicava que les estàvem esperant i totes les coses que faríem junts). Al cap d’una estona, no sap si van ser cinc minuts o mitja hora... demana ajuda per poder pujar a l’habitació amb les dues criatures. A mi, m’hauran d’esperar encara una bona estona.

Qüestió d’hores. Ja han passat nou mesos? Són a punt de néixer

Estic de 38 setmanes i mitja i ja no puc més. L’Estel passa dels tres quilos i l’Ona està amb 2’5. Estan bé, i en aquella visita, quan ja em pensava que em dirien que tocava aguantar, surto amb hora d’ingrés programada. Hem d’estar a l’hospital abans de les vuit del vespre per ingressar. Fins que no hi arribo no sóc massa conscient que ha arribat l’hora de la veritat. Però tampoc tinc massa clar què serà el que em trobaré. En aquell moment ho vaig viure com “una cosa et porta a l’altre” i ara ho recordo com una nebulosa.

A les onze de la nit la oxitocina no m’havia fet cap efecte... de manera que vam pujar a l’habitació. Potser va ser el moment on van començar els nervis, perquè te n’adones que no saps massa bé com aniran les coses. I òbviament, me’n vaig enrecordar molt de la comadrona... i més després del que m’havien explicat d’ella a les sales de pre-part de l’hospital... que resulta que tothom la coneix!. I no com a exemple de gran professional, precisament.

Dormo intranquil·la. De fet, no recordo si vaig dormir. El que sí que recordo és el moment de trencar aigües. Durant tot l’embaràs em preguntava si me n’adonaria... i em preocupava, eh? Coses de ser “novata”. Sí, és obvi. És d’aquelles coses que fins que no estàs embarassada i ho vius no te n’adones de com n’arriba a ser d’obvi. És una de les sensacions més estranyes que he tingut en la meva vida. Són les set del matí del 15 de desembre del 2008, dos dies abans del meu aniversari (i sí, ara me n’adono que posats a demanar, hauria d’haver programat el part pel mateix dia del meu aniversari. Ara, amb sort, se’n recorden de felicitar-me... però com que ja hem celebrat el de les nenes...).

Deixem l’habitació i tornem a pre-part. La gent del Taulí em fan sentir tranquil·la i segura. De fet, estic molt contenta del seguiment que m’han fet els últims quatre mesos. Noves comprovacions. L’Estel està encaixada, però l’Ona està de través. Finalment serà una cesària. En un tres i no res firmem els documents i a mi se m’emporten cap a quiròfan. Me n’adono que pràcticament ni m’acomiado del Jordi. No sóc conscient del moment. Ara mateix, només sóc conscient que no he entrat mai en un quiròfan. Però també sé que quan en surti, ja no seré mai més la mateixa.

La veritat de les classes pre-part

La comadrona del meu ambulatori era molt maca. M’inspirava confiança. Llàstima que al cap d’unes setmanes me la van canviar i la que ens van enviar... sincerament... era com no tenir comadrona. M’agradaria pensar que és una persona que en un moment que vas molt peix, t’orienta, et soluciona dubtes i et respon a preguntes que poden semblar absurdes però que a tu en aquell moment et semblen transcendentals. Però no va ser ben bé així... I això que jo feia l’esforç de prendre’m seriosament les classes pre-part. Pensava que m’ensenyaria coses pràctiques i podria fer alguns exercicis per mirar de desinflar les mans (estava farta de tenir-les amb remull amb aigua i sal). La primera classe sí que va semblar que seria pràctica... només que cada classe era igual i no aportava res que realment fos interessant. (Per cert, que en  les classes post-part va passar exactament el mateix). A més, jo em trobava que tenia la sensació que quan explicava alguna cosa, sempre havia de repreguntar: “Perdona, i això en cas de bessons... com es fa? O com és millor que ho organitzi?”. I era cansat, perquè curiosament i estranyament, només hi havia uns bessons en aquell grup. Les meves.

Aleshores... perquè continuar anant a les classes (que eren un esforç brutal, perquè amb la panxa, anar de casa a l’ambulatori era dur i em cansava molt...)? Bàsicament perquè van servir per crear la xarxa més pràctica de tot el sistema. Conèixer un grup de dones fantàstiques que estàvem embarassades del mateix temps i que vam anar parint esglaonadament. Amb algunes ens vam trobar a les classes post-part. I un grup d’aquestes mares encara ara ens continuem veient i continuem aportant-nos la informació més valiosa. Realment, va ser la única cosa bona que va sortir de la comadrona. Com que no podia comparar no sabia si era bona o dolenta, però jo ja veia que no n’estava traient res de bo. I ho vaig acabar confirmant la nit del 14 de desembre del 2008. Resulta que a l’hospital, quan els hi vaig dir de quin ambulatori venia, tothom la coneix. Ostres, quina sort, eh?!

El negoci twin (2)

Quan esperes un fill descobreixes uns passadissos dels supermercats per on no havies passat mai. Segur que també us ha passat. Jo que no tinc animals, tampoc passo gairebé mai pel de menjar de gos. Recordo la primera vegada que vaig circular pel de babies. Estava embarassada de cinc o sis mesos  i vaig començar a mirar els preus i productes de bolquers, llets i “potitos”, perquè tenia la sensació que a aquelles alçades ja hauria de saber totes aquestes coses. Aquí sí que hi ha un màster poc explotat.  Recordo que vaig sortir amb un mal de cap impressionant i preguntant-me perquè devia servir tot allò, i preguntant-me perquè ningú m’havia explicat mai perquè servia i com s’utilitzaven.

Quan esperes un fill (i quan són bessons la cosa es multiplica exponencialment)... tot són màsters. El màster del cotxet, el màster dels llitets, de l’escalfabiberons, el “sacaleches” (un aparell terrible que hauria d’estar prohibit i que a casa li dèiem Chucky el sacaleches diabólico i que vam utilitzar poquíssim)... Però aquí vam poder trencar amb alguns dels preceptes de la invasió twin, que com comentava abans, també es basa en el negoci twin. Es tracta de posar una mare de bessones a la teva vida. Algú que ja sap per on estàs passant.

La "meva" mare de bessones (al càrrec li podríem dir consellera-twin) ha estat la persona que ens va donar els consells més pràctics i sincers durant tot l’embaràs i a partir del naixement de les nenes. Veure’ns amb ella era com tenir una bola de vidre per observar el futur i saber com ens trobaríem al cap d’uns mesos, al cap d’un any. I també gràcies als seus consells i a la quantitat de coses que ens va passar (material, roba, electrodomèstics... i sobretot ajudar-nos a tocar de peus a terra i veure com et volen encolomar de tot i més) els bessons que volen dominar el planeta no van aconseguir tots els ingressos econòmics que esperaven de nosaltres. Per sort, no se'ns va passar pel cap comprar un compactador de bolquers (?¿) i mil i altres andròmines que es poden trobar al mercat i als aparadors.

Per això des d’aquell moment, penso que seria una gran idea que quan et dirigeixes a l’ambulatori, quan et veus amb la comadrona, hi hagués una mena de xarxa de mares i pares de bessons per poder parlar de les pors, la pràctica i tot el que et passa pel cap quan has de ser pare per primera vegada... i te’n venen dos de cop. Estaria molt bé que les comadrones ho fessin. Deixeu-me que faci referència a La historia interminable per dir que la meva -comadrona- era tota una altre història. I que haurem d’explicar en una altre ocasió.