Cap mare, germana, tieta, cosina o amiga pot preparar-te pel moment en què et trobes coneixent la teva criatura acabada de néixer. Criatures, en aquest cas. En quatre dies a l’hospital faig una llista mental d’un centenar de coses que es podrien haver parlat al curs de pre-part i que no es van ni tractar... i que en canvi, vaig pensar que eren vitals. En aquell moment era impensable intentar entendre com podia haver estat tant dolent.
Vaig portar prou bé els dos primers dies... va ser un intensiu de començar a conèixer i reconèixer les meves dues filles i les seves necessitats més vitals. La primera, la que més em preocupava... alimentar-les. Potser no us ho creureu però durant tot l’embaràs m’havia arribat a obsessionar la “posición rugby”, per donar de mamar a bessons. M’havia hagut alguna informació però per sort, no em vaig obsessionar massa en mirar coses per Internet... hagués parat boja i sovint els articles no són massa fiables. El que sí que m’encantava era un reportatge del National Geographic sobre la simulació d’uns bessons a l’úter. Veure com interaccionaven ja dins de la panxa era molt emocionant... elles devien fer el mateix?
Ja m’he perdut. Ah, sí. Donar de mamar. Amb això i amb moltes d’altres aspectes de l’embaràs i de la criança dels fills teníem clar que ens deixaríem portar pel moment que estiguéssim vivint. Sense avançar-nos a la realitat. Sense obsessionar-nos i deixant una mica de banda alguns comentaris o recomanacions. Només que una cosa és dir-ho i l’altre fer-ho, oi?. Va ser complicat, per moltes coses. I de fet vam sortir de l’hospital que encara no havia tingut la pujada de la llet. No podia suportar veure com les petites ploraven de gana. Els hi complementàvem amb un biberó. Al tercer dia a l’hospital em va agafar un baixón impressionant perquè em van dir que ja em donaven l’alta i jo no em veia a casa ni “loca”. Per sort, una infermera molt maca –i que em devia veure molt malament- va avisar una comadrona increïble, que ens va ajudar molt amb la lactància materna. Potser si l’hagués tingut el primer dia, les coses haurien anat diferent.
Però no es pot tornar enrera i canviar les coses. Actues com actues en el moment que ho fas i amb les circumstàncies que et rodegen. Què és el que importava? Les nenes estaven bé (les seves proves de sucre havien sortit correctes, cosa que ens preocupava perquè havia tingut diabetis gestacional)... però a mi em feia pànic anar-me’n a casa. Hores abans que em donessin l'alta, tenia una llista impressionant de dubtes i coses per preguntar. Prenia notes com si estigués en una roda de premsa... deformació professional. Tenia ganes de tornar a casa, però com seria la vida amb elles, fora de l’hospital?
Vaig portar prou bé els dos primers dies... va ser un intensiu de començar a conèixer i reconèixer les meves dues filles i les seves necessitats més vitals. La primera, la que més em preocupava... alimentar-les. Potser no us ho creureu però durant tot l’embaràs m’havia arribat a obsessionar la “posición rugby”, per donar de mamar a bessons. M’havia hagut alguna informació però per sort, no em vaig obsessionar massa en mirar coses per Internet... hagués parat boja i sovint els articles no són massa fiables. El que sí que m’encantava era un reportatge del National Geographic sobre la simulació d’uns bessons a l’úter. Veure com interaccionaven ja dins de la panxa era molt emocionant... elles devien fer el mateix?
Ja m’he perdut. Ah, sí. Donar de mamar. Amb això i amb moltes d’altres aspectes de l’embaràs i de la criança dels fills teníem clar que ens deixaríem portar pel moment que estiguéssim vivint. Sense avançar-nos a la realitat. Sense obsessionar-nos i deixant una mica de banda alguns comentaris o recomanacions. Només que una cosa és dir-ho i l’altre fer-ho, oi?. Va ser complicat, per moltes coses. I de fet vam sortir de l’hospital que encara no havia tingut la pujada de la llet. No podia suportar veure com les petites ploraven de gana. Els hi complementàvem amb un biberó. Al tercer dia a l’hospital em va agafar un baixón impressionant perquè em van dir que ja em donaven l’alta i jo no em veia a casa ni “loca”. Per sort, una infermera molt maca –i que em devia veure molt malament- va avisar una comadrona increïble, que ens va ajudar molt amb la lactància materna. Potser si l’hagués tingut el primer dia, les coses haurien anat diferent.
Però no es pot tornar enrera i canviar les coses. Actues com actues en el moment que ho fas i amb les circumstàncies que et rodegen. Què és el que importava? Les nenes estaven bé (les seves proves de sucre havien sortit correctes, cosa que ens preocupava perquè havia tingut diabetis gestacional)... però a mi em feia pànic anar-me’n a casa. Hores abans que em donessin l'alta, tenia una llista impressionant de dubtes i coses per preguntar. Prenia notes com si estigués en una roda de premsa... deformació professional. Tenia ganes de tornar a casa, però com seria la vida amb elles, fora de l’hospital?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada