Estic de 38 setmanes i mitja i ja no puc més. L’Estel passa dels tres quilos i l’Ona està amb 2’5. Estan bé, i en aquella visita, quan ja em pensava que em dirien que tocava aguantar, surto amb hora d’ingrés programada. Hem d’estar a l’hospital abans de les vuit del vespre per ingressar. Fins que no hi arribo no sóc massa conscient que ha arribat l’hora de la veritat. Però tampoc tinc massa clar què serà el que em trobaré. En aquell moment ho vaig viure com “una cosa et porta a l’altre” i ara ho recordo com una nebulosa.
A les onze de la nit la oxitocina no m’havia fet cap efecte... de manera que vam pujar a l’habitació. Potser va ser el moment on van començar els nervis, perquè te n’adones que no saps massa bé com aniran les coses. I òbviament, me’n vaig enrecordar molt de la comadrona... i més després del que m’havien explicat d’ella a les sales de pre-part de l’hospital... que resulta que tothom la coneix!. I no com a exemple de gran professional, precisament.
Dormo intranquil·la. De fet, no recordo si vaig dormir. El que sí que recordo és el moment de trencar aigües. Durant tot l’embaràs em preguntava si me n’adonaria... i em preocupava, eh? Coses de ser “novata”. Sí, és obvi. És d’aquelles coses que fins que no estàs embarassada i ho vius no te n’adones de com n’arriba a ser d’obvi. És una de les sensacions més estranyes que he tingut en la meva vida. Són les set del matí del 15 de desembre del 2008, dos dies abans del meu aniversari (i sí, ara me n’adono que posats a demanar, hauria d’haver programat el part pel mateix dia del meu aniversari. Ara, amb sort, se’n recorden de felicitar-me... però com que ja hem celebrat el de les nenes...).
Deixem l’habitació i tornem a pre-part. La gent del Taulí em fan sentir tranquil·la i segura. De fet, estic molt contenta del seguiment que m’han fet els últims quatre mesos. Noves comprovacions. L’Estel està encaixada, però l’Ona està de través. Finalment serà una cesària. En un tres i no res firmem els documents i a mi se m’emporten cap a quiròfan. Me n’adono que pràcticament ni m’acomiado del Jordi. No sóc conscient del moment. Ara mateix, només sóc conscient que no he entrat mai en un quiròfan. Però també sé que quan en surti, ja no seré mai més la mateixa.
A les onze de la nit la oxitocina no m’havia fet cap efecte... de manera que vam pujar a l’habitació. Potser va ser el moment on van començar els nervis, perquè te n’adones que no saps massa bé com aniran les coses. I òbviament, me’n vaig enrecordar molt de la comadrona... i més després del que m’havien explicat d’ella a les sales de pre-part de l’hospital... que resulta que tothom la coneix!. I no com a exemple de gran professional, precisament.
Dormo intranquil·la. De fet, no recordo si vaig dormir. El que sí que recordo és el moment de trencar aigües. Durant tot l’embaràs em preguntava si me n’adonaria... i em preocupava, eh? Coses de ser “novata”. Sí, és obvi. És d’aquelles coses que fins que no estàs embarassada i ho vius no te n’adones de com n’arriba a ser d’obvi. És una de les sensacions més estranyes que he tingut en la meva vida. Són les set del matí del 15 de desembre del 2008, dos dies abans del meu aniversari (i sí, ara me n’adono que posats a demanar, hauria d’haver programat el part pel mateix dia del meu aniversari. Ara, amb sort, se’n recorden de felicitar-me... però com que ja hem celebrat el de les nenes...).
Deixem l’habitació i tornem a pre-part. La gent del Taulí em fan sentir tranquil·la i segura. De fet, estic molt contenta del seguiment que m’han fet els últims quatre mesos. Noves comprovacions. L’Estel està encaixada, però l’Ona està de través. Finalment serà una cesària. En un tres i no res firmem els documents i a mi se m’emporten cap a quiròfan. Me n’adono que pràcticament ni m’acomiado del Jordi. No sóc conscient del moment. Ara mateix, només sóc conscient que no he entrat mai en un quiròfan. Però també sé que quan en surti, ja no seré mai més la mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada