El meu post-operatori va ser horrorós (vaja, imagino que com tots, però com que no hi tenia experiència...). Només veia que passava molta estona i jo només volia pujar a l’habitació. No pensava en les nenes. Volia estar amb el Jordi. Em deien que quan pogués moure i aixecar les cames ésque m’hauria passat l’efecte de l’epidural i podria anar a l’habitació. Estava obsessionada en veure si les podia moure i aixecar els peus. Però no hi havia manera. I aleshores va ser quan es va despertar realment la ferida. El que em van xutar devia ser fort, però quan em van preguntar “en una escala de l’1 al 10, el dolor seria....” em vaig quedar amb cara d’idiota. No ho sé. No t’ho sabria dir. "Què vol dir una escala de l’1 al 10? Em fot molt mal. Vull sortir d’aquí".
Fins i tot vaig tenir un moment surrealista. Em va venir a veure una de les noies que em va atendre en l’última visita. Era la que m’havia dit i calculat que l’Estel feia 3 quilos 400 grams i l’Ona, que era més petita, dos quilos i mig. Aquell dia el Jordi i jo no ens la vam creure massa. “És impossible que puguin saber exactament quant pesen, amb el lio de cames i braços que hi ha aquí dins”. Em va veure i tota contenta em deixa anar: “Què, només em vaig equivocar de 60 grams, eh?!”. “Òstia”, penso. Quina memòria la tia!.
Però a la sala la cosa es complica. Entre el dolor i el “xute” que m’han donat, em costa estar pendent del què passa – ja tinc feina amb el meu propi cos-. Intueixo que la situació a quiròfan s’ha complicat, perquè porten una noia que els fa anar de corcoll a tots. No sé ben bé què ha passat, ni perquè està allà, ni què ha passat amb el seu bebè. Només sé que les coses no quadren i que estan nerviosos i tensionats. La noia crida. A mi també em fa posar encara més nerviosa, però tot i així, encara em plantejo si quan mirava les sèries sobre hospitals i pensava que eren pel·liculeres... era del tot exagerat o no.
No sé quant de temps ha passat, però me n’adono que puc aixecar els peus. Una cosa tant senzilla em sembla un èxit aclaparador. Em pugen a l’habitació. I les nenes? Vull veure les meves nenes. El Jordi ja ha avisat a la família i estan com bojos. La meva neboda petita és la que ha corregut més i fa estona que ja les ha conegut. La meva mare i la meva germana estan ajudant al Jordi. A aquestes alçades, ja deuen estar penjades a totes les xarxes socials hagudes i per haver.
Quan sóc a l’habitació i les veig, i el Jordi m’abraça, ja no em puc aguantar més. Em poso a plorar. De felicitat. D’emoció. I de por. Ara sí que ja les tinc amb mi.
Però a la sala la cosa es complica. Entre el dolor i el “xute” que m’han donat, em costa estar pendent del què passa – ja tinc feina amb el meu propi cos-. Intueixo que la situació a quiròfan s’ha complicat, perquè porten una noia que els fa anar de corcoll a tots. No sé ben bé què ha passat, ni perquè està allà, ni què ha passat amb el seu bebè. Només sé que les coses no quadren i que estan nerviosos i tensionats. La noia crida. A mi també em fa posar encara més nerviosa, però tot i així, encara em plantejo si quan mirava les sèries sobre hospitals i pensava que eren pel·liculeres... era del tot exagerat o no.
No sé quant de temps ha passat, però me n’adono que puc aixecar els peus. Una cosa tant senzilla em sembla un èxit aclaparador. Em pugen a l’habitació. I les nenes? Vull veure les meves nenes. El Jordi ja ha avisat a la família i estan com bojos. La meva neboda petita és la que ha corregut més i fa estona que ja les ha conegut. La meva mare i la meva germana estan ajudant al Jordi. A aquestes alçades, ja deuen estar penjades a totes les xarxes socials hagudes i per haver.
Quan sóc a l’habitació i les veig, i el Jordi m’abraça, ja no em puc aguantar més. Em poso a plorar. De felicitat. D’emoció. I de por. Ara sí que ja les tinc amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada