Ja han nascut. I ara què? (1)

Entro a quiròfan i una dotzena de persones m’estan esperant. M’espanto. N’hi ha per fer-ho, no? Ja ho sé que és un part de bessons i l’equip és doble, però és una mica heavy. L’anestesista –que és un conyón- em diu que se m’ha alterat la tensió i que si estic nerviosa. És la primera vegada que entro en una nau espacial, penso. I he escoltat tantes coses de l’epidural que només de pensar-hi em poso més nerviosa. Però no me n’adono. Arribats a aquest punt, només penso que al cap d’una estona veuré l’Ona i l’Estel.

Podré comprovar si són com me les he imaginat durant tots aquests mesos. Si la intuïció no em va trair quan vaig saber qui era qui. Perquè sempre havíem dit que tindríem una Ona o un Oriol (com podeu comprovar, no teníem gens contemplada la opció de tenir dos fills... amb “un per provar ja en tenim prou”). Per tant teníem un nom: Ona. Però... i l’altre? Una bona amiga em va dir que no m’amoïnés, que ella mateixa –la petita- em diria com es deia. I un bon dia, vaig saber que es deia Estel. Molt bé, ja tenim els dos noms. Però quina és quina? Ho sabré quan neixin? Jo vaig tenir la necessitat d’identificar-les a dins la panxa, per poder parlar amb elles i crear una comunicació necessària per entendre’ns (sobretot a la nit, quan l’Ona no parava de bellugar-se i no em deixava dormir de cap manera!).

Sóc a quiròfan i només quan comencen la cesària el meu cervell és capaç de reaccionar i veure que el que m’estan fent és realment una operació quirúrgica. Només penso: “Quan em desperti d’això i no tingui anestèsia les passaré putes”. La sensació que m’estan remenant d’una manera brutal provoca que quan la comadrona em diu que miri cap a la dreta que l’Estel ja surt, estigui en un núvol. Veig un manyoc ple de sang que passa per la meva dreta. I de sobte, em posen la cara de l’Estel a la meva galta. També fa mesos que m’imagino com ha de ser aquest moment. I evidentment, no faig res del que m’havia imaginat. Me la quedo mirant. Són les 10.53h del matí. No tinc temps de reaccionar. Al cap de tres minuts surt l’Ona. També me la posen a la galta. És més petita. No ploro. Estic tant espantada que no sóc capaç d’emocionar-me. El meu cervell no pot pensar en res més que en preguntar si estan bé.

Sí, estan bé. Em diuen que se les emporten amb el seu pare. Intento imaginar com reaccionarà el Jordi. Són com se les imaginava? Què dirà? Què farà? (hores després m’explicarà la seva situació còmica assegut al mig d’un passadís de quiròfans amb una criatura a cada braç... mentre la gent l’anava felicitant, ell els hi explicava que les estàvem esperant i totes les coses que faríem junts). Al cap d’una estona, no sap si van ser cinc minuts o mitja hora... demana ajuda per poder pujar a l’habitació amb les dues criatures. A mi, m’hauran d’esperar encara una bona estona.