La comadrona del meu ambulatori era molt maca. M’inspirava confiança. Llàstima que al cap d’unes setmanes me la van canviar i la que ens van enviar... sincerament... era com no tenir comadrona. M’agradaria pensar que és una persona que en un moment que vas molt peix, t’orienta, et soluciona dubtes i et respon a preguntes que poden semblar absurdes però que a tu en aquell moment et semblen transcendentals. Però no va ser ben bé així... I això que jo feia l’esforç de prendre’m seriosament les classes pre-part. Pensava que m’ensenyaria coses pràctiques i podria fer alguns exercicis per mirar de desinflar les mans (estava farta de tenir-les amb remull amb aigua i sal). La primera classe sí que va semblar que seria pràctica... només que cada classe era igual i no aportava res que realment fos interessant. (Per cert, que en les classes post-part va passar exactament el mateix). A més, jo em trobava que tenia la sensació que quan explicava alguna cosa, sempre havia de repreguntar: “Perdona, i això en cas de bessons... com es fa? O com és millor que ho organitzi?”. I era cansat, perquè curiosament i estranyament, només hi havia uns bessons en aquell grup. Les meves.
Aleshores... perquè continuar anant a les classes (que eren un esforç brutal, perquè amb la panxa, anar de casa a l’ambulatori era dur i em cansava molt...)? Bàsicament perquè van servir per crear la xarxa més pràctica de tot el sistema. Conèixer un grup de dones fantàstiques que estàvem embarassades del mateix temps i que vam anar parint esglaonadament. Amb algunes ens vam trobar a les classes post-part. I un grup d’aquestes mares encara ara ens continuem veient i continuem aportant-nos la informació més valiosa. Realment, va ser la única cosa bona que va sortir de la comadrona. Com que no podia comparar no sabia si era bona o dolenta, però jo ja veia que no n’estava traient res de bo. I ho vaig acabar confirmant la nit del 14 de desembre del 2008. Resulta que a l’hospital, quan els hi vaig dir de quin ambulatori venia, tothom la coneix. Ostres, quina sort, eh?!
Aleshores... perquè continuar anant a les classes (que eren un esforç brutal, perquè amb la panxa, anar de casa a l’ambulatori era dur i em cansava molt...)? Bàsicament perquè van servir per crear la xarxa més pràctica de tot el sistema. Conèixer un grup de dones fantàstiques que estàvem embarassades del mateix temps i que vam anar parint esglaonadament. Amb algunes ens vam trobar a les classes post-part. I un grup d’aquestes mares encara ara ens continuem veient i continuem aportant-nos la informació més valiosa. Realment, va ser la única cosa bona que va sortir de la comadrona. Com que no podia comparar no sabia si era bona o dolenta, però jo ja veia que no n’estava traient res de bo. I ho vaig acabar confirmant la nit del 14 de desembre del 2008. Resulta que a l’hospital, quan els hi vaig dir de quin ambulatori venia, tothom la coneix. Ostres, quina sort, eh?!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada