Anàlisi en perspectiva (el primer any). Versió materna

Ara entenc perquè sempre es parla de l’etapa 0-3. El canvi és abismal. Han deixat de ser bebès, han començat a l’escola i el seu aprenentatge és vibrant. Fascinant. Des de petits sempre hi ha qui et diu “ja veuràs com canvien als 3, 6, 9 mesos, o a l’any, o quan en facin dos ». Sempre hi ha canvis a la vista (que a vegades es compleixen i a vegades no). Ara sí que he vist el més destacat. Potser per això he volgut aturar-me una mica a analitzar com han estat aquests tres anys. Aquells anàlisis que es poden fer gràcies a la perspectiva i que denoten com n’és de selectiva la memòria. De ben segur que si ho hagués fet al moment, les coses que em semblaven vitals quan les nenes tenien 4 mesos, ara em semblarien una nimietat.

0-12 mesos

D’entrada, la por. La por a una situació desconeguda i per partida doble. Us ho diré així de clar: crec que m’havien espantat tant que en realitat no em va semblar tant dur com la gent predeia. Per descomptat que va ser difícil. No és fàcil arribar a casa amb dues criatures i que siguin les primeres. Tot i la por i deu mil preguntes com “me’n sabré sortir?”, “què faré si....”, “com he de reaccionar si....”, crec que no ens vam agobiar i això va ser una sort i una salvació. Vam deixar que les coses anessin passant i vam entomar-les amb serenitat i senzillament passant el dia a dia. I naturalment, val a dir, amb tota l’ajuda del món, perquè la meva mare em venia a donar un cop de mà als matins i els meus sogres a la tarda. Ajuda? Avis, tiets, germans i nebodes sempre hi eren. A casa meva, la meva neboda més jove té 23 anys, o sigui que estaven assedegats de bebès.

Hi va haver un fet que ho va encarrilar tot bé. El meu home va poder estar gairebé un mes i mig amb nosaltres quan van néixer. Se m’hagués fet una muntanya si hagués hagut d’anar a treballar al cap de 15 dies. Amb això vam ser afortunats, tot i que es va passar bona part del permís fent paperassa (veieu Permís de paternitat, permís de paterni... què?).

Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig. Ho vaig fer amb el cor dividit. Per una banda en tenia ganes, per una sensació de recuperar la que havia estat la meva vida i perquè hi havia hagut moments durs, de saturació, plors i nerviosisme. Però per l’altra, vaig entendre que res ja no seria mai més el mateix. Les trobava a faltar i només volia tornar a casa amb elles. Quan jo vaig tornar a la feina, el meu home va poder quedar-se a casa. Ell va ser l’encarregat i va portar el pes de les primeres papilles i de moments desesperats perquè l’Estel no volia menjar de cap manera.

Com definiria aquell any 2009? Va ser l’any del “primer” de tot. El primer estiu i vacances de les nenes, el primer bany al mar, la seva primera estada a la neu, les primeres papilles, el primer menjar sòlid, gatejar, posar-se dretes, els primeres passos, les primeres dents... I al setembre, el primer dia a l’escola bressol, els primers plors desconsolats perquè les hi deixava.

Miro enrere i tinc aquesta sensació: Va ser dur, però ja no ho recordo. No recordo les nits sense dormir, aguantant un dia sí i un altre també. Sé que escric això i el meu home hi estarà absolutament en desacord (de fet li he demanat que també ell escrigui aquest anàlisi). Ja us ho avanço: ell ho recorda com si ho tingués gravat amb foc, el no dormir. Penso que va ser tant intens, un aprenentatge i un coneixement tant impressionant, que senzillament, em quedo amb això a la memòria.