Amb el cor encongit

L’article d’avui l’escric perquè aquesta tarda he passat tres quarts d’hora amb el cor encongit. Només han estat 40 minuts... què dic, no arriba ni a 40 minuts... amb el cor fent-me mal. No hi ha res pitjor que veure com un dels teus fills ho passa malament, i plora. I això és el que m’ha passat aquesta tarda.

Era l’últim dia del curs de natació. A l’Ona sempre li ha costat una miqueta, i té més por a llançar-se a l’aigua, o a nedar sense ajuda de cap suport. Els dies que jo no hi vaig, no protesta massa i com que ja ho havia parlat amb el monitor, avança al seu ritme. Fa els exercicis contenta i poquet a poquet, va aprenent. A més, és una nena a qui li agrada tenir persones cuidadores com a referents clars. I que no canviïn massa. Doncs just avui que era l’últim dia, el seu monitor estava malalt. I avui que era l’últim dia, els pares podíem entrar a veure com feien la classe. I només ha entrat a la piscina, ja he sabut que s’ho passaria malament. Quan anava veient els exercicis que feien els altres nens i que a ella li fan por, s’ha posat a plorar. S’ha quedat asseguda a tocar de la piscina, amb les galtes ben vermelles i cara tristona. Jo la mirava, com estava allà, desitjant estar en un altre lloc. Suposo que el monitor nou ja estava sobre avís, perquè l’ha baixat fins la piscina i l’ha ajudat en alguns exercicis. Però tot i això també l’he vist com un cop era dins de l’aigua i se sentia segura, els feia i tornava a posar-se a la fila per fer el següent, tot i que en algun moment s’ha posat darrera d’un company per veure si el monitor no la veia.

L’hem felicitada especialment pels exercicis que ha fet i per aquest esforç. Per què tot i que algunes coses li feien una mica de por, i estava espantada, després s’ha vist capaç de fer-ho i ha tirat endavant. Després m’ha explicat que no coneixia el monitor i que el seu tenia febre. I que ella volia el seu monitor. Li he dit que m’havia agradat molt veure com feia els exercicis, perquè així podríem fer pràctiques aquest estiu a la piscina i a la platja. M’ha contestat amb un “sí” entusiasta. He respirat. He respirat com no ho havia pogut fer en aquells 40 minuts, on la primera reacció hagués estat anar-la a buscar i abraçar-la. És dur, és un aprenentatge. Segons el nostre parer, molt important, una qüestió de seguretat. Com a mínim que puguin aguantar-se a l’aigua. L’any que ve hi tornarà per poder consolidar aquests aspectes, com a mínim. I si de cas, el perfeccionament, ja el deixaríem per més endavant.

I un apunt per aquells que, entossudits, sempre diuen que les bessones són iguales. La seva germana, l’Estel, s’ho passa pipa a natació. Salta sense por, s’enfonsa, neda un parell de metres i ja mou els braços amb tota la intenció de desplaçar-se. S’hi posa de panxa, d’esquena i té una decisió i una valentia per la qual també l’hem felicitada. El seu monitor ens assegura que les seves ganes d’aprendre i l’esforç que ha fet han permès que fes un progrés impressionant.

I d’altra banda, el que més ha fascinat a alguns dels pares, és que en el primer moment que ha vist plorar a la seva germana (estan en grups diferents), l’ha cridat:  “Ona, no ploris. No passa res. No tinguis por. Agafa’t fort al xurro i pica de peus” i l’ha saludat amb la mà. Ha tingut temps per tot: per nedar, posar-s’hi bé perquè la fotografiés i ajudar la seva germana.

Avui, hem tornat de natació amb dues campiones.

Articles relacionats

Extraescolars: Natació 2x1

Com podem ajudar els nens quan tenen por?