25 de jul. 2011

"L'Ona soleta"


Des de fa un parell de mesos, aquesta és la sentència que domina a casa nostra. Ha anat in crescendo i ara és una constant. És increïble com aquests dos conceptes –l’Ona + soleta- em produeixen tant d’orgull i desesperació a la vegada.

A l’hora de vestir-se, l’Ona soleta. A l’hora de pentinar-nos, l’Ona soleta. A l’hora de pujar a la classe, l’Ona soleta. A l’hora de dinar, l’Ona soleta. Menjar-se un iogurt? L’Ona soleta. Eixugar-se després de fer un pipí i/o una caca? L’Ona soleta. Agafar el telèfon i posar-se xula que vol trucar a la iaia? Vine que t’ajudo a marcar el número...noooo! L’Ona soleta.

Podria continuar així durant hores i hores... Em fascina veure com ha crescut, com se n’han fet de grans i quantes coses han après. Em sembla increïble quan la veig dinar i s’espavila amb la cullera per acabar-s’ho tot i que no li caigui res. Quedo impressionada de veure com observen els grans, imiten i aprenen.

Em desespera quan anem tard al matí i no hi ha manera que es vesteixi, es prengui la llet i no em deixa rentar-li la cara o pentinar-la. Em poso dels nervis quan s’embruta de dalt a baix i compto la quantitat de grans d’arròs que van a parar a terra. No m’agrada quan s’eixuga malament i va tota bruta sortint del vàter.

És curiós i a vegades complicat entendre que hem de deixar-los experimentar i aprendre per ells mateixos. És curiós com fem mans i mànigues per trobar l’equilibri en un moment tant important. I en un altre moment, ja parlarem de com n’és d’absolutament esgotador que el procés “l’Ona soleta” vagi acompanyat d’un procés de “mamitis aguda” en el qual, al mateix temps de guanyar el seu espai i la seva independència, només vol que tot ho faci “la mama”.

6 comentaris:

  1. Quan comencen a fer coses per ells mateixos, tal com dius, es deu fer desesperant per una banda, perquè no acaben mai o ho fan malament, però d'altra banda ha de ser increïble veure com han après tant en tan poc temps. Sempre que tinguem temps crec que és important deixar-los fer i que ho aprenguin sols, i si no hi ha temps, doncs intentar tornar a deixar-los fer un altre dia. Jo encara no m'hi he trobat, (el meu fill només té 10 mesos) però en les petites coses que va fent intento acompanyar-lo, no ajudar-lo, procuro deixar que ho faci sol. Ara, ja veurem com reaccionaré d'aquí un any o dos o tres, si un dia anem tard i tots estem nerviosos...

    ResponElimina
  2. Hola Sílvia,
    gràcies per comentar! Té moments molt divertits, però n'hi ha d'altres que entre les dues "acaben" amb mi, jajajajaja

    ResponElimina
  3. La meva filla també està en aquesta fase. La seva frase estrella quan no vol ajuda és "mama no". A vegades no vol ni que li aguanti la tassa de l'esmorzar, fins que no veu que tinc les mans lluny no es queda tranquil.la!
    Com tu dius, és bonic i estressant a la vegada!

    ResponElimina
  4. Si, hi ha cops que et posen dels nervis i saps que els ho has de deixar fer, però... justament ara que anem tard?????? A sobre les meves ara li han trobat la gràcia a vestir-se malament (vaja, directament amb la roba del revés) expressament: és una broma mama!!!

    ResponElimina
  5. Hola! Acabo d'arribar al teu bloc, des de MB. M'he llegit unes quantes entrades i m'ha agradat molt, ja m'he fet seguidora. Jo també tinc un, passa't si vols... Ptns!!

    ResponElimina
  6. Hola!
    Sí, ja m'havia passat per la teva Arca de Noé!
    M'encanta!

    Una abraçada!

    ResponElimina