A l’hora de vestir-se, l’Ona soleta. A l’hora de pentinar-nos, l’Ona soleta. A l’hora de pujar a la classe, l’Ona soleta. A l’hora de dinar, l’Ona soleta. Menjar-se un iogurt? L’Ona soleta. Eixugar-se després de fer un pipí i/o una caca? L’Ona soleta. Agafar el telèfon i posar-se xula que vol trucar a la iaia? Vine que t’ajudo a marcar el número...noooo! L’Ona soleta.
Podria continuar així durant hores i hores... Em fascina veure com ha crescut, com se n’han fet de grans i quantes coses han après. Em sembla increïble quan la veig dinar i s’espavila amb la cullera per acabar-s’ho tot i que no li caigui res. Quedo impressionada de veure com observen els grans, imiten i aprenen.
Em desespera quan anem tard al matí i no hi ha manera que es vesteixi, es prengui la llet i no em deixa rentar-li la cara o pentinar-la. Em poso dels nervis quan s’embruta de dalt a baix i compto la quantitat de grans d’arròs que van a parar a terra. No m’agrada quan s’eixuga malament i va tota bruta sortint del vàter.
És curiós i a vegades complicat entendre que hem de deixar-los experimentar i aprendre per ells mateixos. És curiós com fem mans i mànigues per trobar l’equilibri en un moment tant important. I en un altre moment, ja parlarem de com n’és d’absolutament esgotador que el procés “l’Ona soleta” vagi acompanyat d’un procés de “mamitis aguda” en el qual, al mateix temps de guanyar el seu espai i la seva independència, només vol que tot ho faci “la mama”.
