Juntes - 2



“Em fan por les onades”

“Dona’m la mà «

« Agafa’m fort”

« No tinguis por, estàs amb mi »

La conversa és real. Va anar així. Cada temporada, el primer dia de platja és com una aventura que no saps massa bé com respondran, si els hi molestarà la sorra o els hi farà por l'aigua. Aquest any el primer dia va ser fantàstic, van estar jugant i passant-ho molt bé.  "Dona'm la mà. No tinguis por, estàs amb mi". Tan petites i saben que juntes tenen més força. Que es poden enfrontar a tot. Caminen juntes i aprenen a estimar, a plorar, a tenir por, a ser valentes, a enfadar-se, a entendre que les coses no poden ser ara i aquí. No puc evitar emocionar-me quan les veig així. Em demostren, dia a dia, que tenen una relació ben especial que no sé fins a quin punt sóc capaç d'entendre. Per moltes baralles, gelosies i moments que estan ben enfadades... crec que per sobre de tot s'estimen moltíssim. Tenir un company de joc així ha de ser fantàstic! 

Sis articles i vuit parells de bessons

Les dues últimes setmanes, LA INVASION TWIN (la versió castellana del bloc) ha celebrat el seu primer aniversari.  Alguna vegada ja he explicat que entrar en aquest món dels blocs m’ha fet descubrir una gran quantitat de mares i pares que també comparteixen el seu dia a dia i les seves experiències. I també he descobert molts pares de bessons. Per a mi heu estat un gran descobriment.

Pensant en el primer aniversari del bloc em vaig decidir a demanar a alguns blocs de bessons que llegeixo des del principi o amb els que més he interactuat més durant aquest any, si els hi agradaria fer un article explicant això tan divertit, màgic, esgotador i múltiple que és tenir bessons. Us deixo els links dels posts, perquè crec que han fet un gran exercici de sinceritat que no és fàcil. Han dit coses que molta gent no s’atreveix a dir obertament. Y en cada un d’ells hi ha una reflexió important al voltant de ser pares de bessons.

La Charo, de Mis mellizos prematuros, analitza un tema vital. La logística.

La Nely, de Imaginar Sonrisas, és sincera amb ella mateixa per respondre a la comparativa entre tenir un nen o bessons.

Des de Mis mellizos y yo, crònica divertida de la multitud de preguntes absurdes que han “d’aguantar” les mames de bessons.

En el bloc Somos múltiples, també ens han regalt un post preciós: 'Amor al cuadrado' 

L’Anna Pujabet és mama de dos parells de bessons. Sí, sí, 2 + 2.

I Mis mellis, del bloc Mis ovomellizos, també recopila una bona llista de consells per a futures mares múltiples.

Així doncs ja ho teniu. Sis articles. Set parells de bessons, més les meves. Vuit :) Espero que us agradin i aprofito per donar-vos les gràcies a tots/totes per participar, per llegir, per comentar i sobretot, compartir. Un petó enorme!

Com i per què triem el nom dels nostres fills

Quan triem el nom d’un fill, triem molt més que un sol nom. És una paraula que ens diu alguna cosa, que encara no ho sabem, però que d’alguna manera defineix un ésser humà que és la persona que més ens estimem. Se’m fa estrany que algú triï un nom “perquè sí” per al seu fill. Segur que al darrera hi ha deu mil històries i raons.

Per què explico això, avui? Perquè la setmana passada les petites van portar a casa EL LLIBRE DELS NOMS. Les petites han treballat durant aquest Sant Jordi els seus noms. Les mestres ens van posar deures: havíem d’explicar per què havíem triat els noms dels nostres fills. Nosaltres ho vam explicar en un full i els petits el van decorar de mil maneres diferents i molt creatives. Hem estat llegint la petita història que hi ha darrera el nom de cada nen de la classe. Us diré que d’aquesta manera tan senzilla ens hem acostat una mica més als altres nens i famílies de l’escola. Perquè saber el perquè dels noms, explica sovint, moltes coses de la nostra història.

I quina és la nostra? Sempre havíem tingut clar que si mai teníem un fill o una filla es dirien Oriol o Ona. Oriol ens agradava als dos i també els dos estem enamorats del mar (com podeu comprovar, la qüestió era Oriol o Ona, mai se’ns havia passat la possibilitat que fos Oriol i Ona, i menys al mateix temps).

Només en el moment de descobrir que esperàvem bessons vam arribar a pensar que devia ser el destí, que potser sí que serien un Oriol i una Ona. Però van ser dues nenes. I no hi havia manera de trobar un segon nom. Teníem clar que volíem un nom relacionat amb la natura. Heura, Abril, Lluna, Mar (fèiem broma, cridant ràpid Mariona ja les tens a les dues cridades)... però per molt que en parlàvem, cap d’ells movia el mecanisme en el meu interior que em digués que era l’encertat.

Una amiga amb un sisè, o setè sentit em va dir que no em preocupés. Que la petita que portava a la panxa ja em faria saber com es deia. I un dia a la nit, que no podia dormir, vaig sortir al balcó. El cel era estrellat. El nom ‘Estel’ va ressonar dins el meu cervell i vaig saber-ho. Tenia una Ona i una Estel dins la panxa. Un altre dia us explicaré com vaig saber quina era quina... mentre hi eren a dins.

I vosaltres? Teniu una història al darrera dels noms dels vostres fills?

Si no s'entén això, malament...

No vull afegir res més, perquè en d'altres ocasions ja he parlat abastament del què penso de l'educació i de la importància que té i li dono. Però us he de confesar que em fa por... perquè el camí que han emprès els governs català i espanyol dinamita tots els fonaments de l'educació en els que crec. Recórrer aquest camí (i més en un moment de crisi), sense potenciar el coneixement i l'educació, em temo que només ens portarà a un carreró sense sortida. No vull ser al darrer vagó. Un país que no lluita per una educació de qualitat, perd uns valors irrecuperables.

La lògica dels més petits

"Mama, mira! Tens un forat al mitjó"

"Ups, sí. Estel, tens raó"

"T'hi hauràs de posar celo, mama"

#equilibrant el desequilibri

Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.

 

Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?

Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.

Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.

 

El millor motiu per deixar de fumar

Vaig fumar el primer cigarret sent adolescent. Per una tonteria, d’aquelles coses que fas per decepcions d’amors adolescents... per fer veure que era gran.

Vaig fumar el darrer el cigarret per protegir les dues persones més importants de la meva vida. Vaig fumar el darrer cigarret el 16 de maig del 2008, el dia que vaig saber que estava embarassada i que esperava bessons.

No he tornat a fumar des d’aleshores. No em va representar cap problema ni cap ansietat durant els mesos d’embaràs. I la veritat, no em representa cap problema ara. No vull que em vegin amb un cigarret a la mà. La imatge d’una dona embarassada fumant em fa mal. Per ella i pel bebè que porta dins.