A casa, multiplicar per 2 està a l'ordre del dia

Un jardí ben especial

Cada any, per l’aniversari de les petites, aprofitem per fer un regal “especial” a tota la família quan venen a casa per la festa. L’any passat vam idear el Memory Twin, de manera que les nenes tenien un joc a cada casa. Però val a dir que l’any passat encara no van poder col·laborar gaire. Aquesta vegada, però, tot i una mica d’ajuda, estaven d’allò més contentes d’haver elaborat elles el regal per tota la família, i òbviament, es van cansar de dir a tothom que tenien un secret. Els hi agradava pregonar que estaven preparant una sorpresa.  I el van guardar fins a l’últim moment.

Aquest any hem fet un jardí ben especial. És molt fàcil de fer i així aconseguireu que la família tingui una “obra d’art” dels més petits.

Què necessiteu?

Només cal comprar fang o pasta de modelar (a més, per exemple, a l’Abacus ja en vaig trobar de color verd, de manera que us podeu estalviar el pas d’haver de pintar). També a l’Abacus vaig trobar unes bossetes amb animals de foam i una altre per muntar les flors. També haureu de tenir  a mà un bon grapat d’escuradents.

Com fer-ho?

Nosaltres vam dedicar la primera tarda a muntar les flors. Els hi vaig ensenyar a l’Ona i a l’Estel com ho havien de fer i elles van anar enganxant les pecetes de foam. Com que tenien una part adhesiva, hi vam enganxar els escuradents i ja teníem les flors muntades.

Una altre tarda ens vam dedicar a “fer la gespa” (amb el fang) i a plantar les flors al jardí. Nosaltres vam fer una mida relativament petita i ens hi cabien unes 8-10 flors, a més de posar alguns dels animals al terra del jardí.

Durant un parell de dies vam tenir tots els “jardins” escampats per casa mentre s’assecaven, però les nenes n’estaven molt contentes. Per acabar els vam embolicar amb paper de cel·lofana vermell i hi vam fer un llaç. I el dia del seu aniversari l’anaven repartint a tota la família. 

La nostra família, segons l’Estel

El Papa

El dia de la primera reunió de P4 (que encara tinc pendent explicar-vos), vam sortir de l’escola amb una gran cartolina, amb dibuixos i frases que les nenes havien comentat mentre parlaven de “la família” i que les seves tutores havien apuntat. Nosaltres també les vam dibuixar a elles, i havíem de posar una frase que ens agradés molt i que penséssim que a les nenes també els hi agradaria.

L'Estel

M'he llegit i rellegit les seves frases moltíssimes vegades des d’aquell moment. I m’he mirat de dalt a baix els dibuixos. Així ens veuen, així configurem aquesta família.

L’Estel se’ns ha tornat cuinera. Ho ha descobert fa poc. Li encanta veure com cuinem, com preparem els aliments i el procés. També hi té a veure que la seva classe (la dels Pagesos), estiguin coneguent molt de prop els aliments i treballin el seu hort.

La mama

La primera declaració d’intencions de l’Estel: “M’agrada fer pastissos amb la mama”. D’acord, doncs ja en farem més, petita.

Segona declaració d’intencions: “M’agrada cuinar amb el papa i tallar paper amb les tisores”. No sé si són dues coses que van lligades, però li encanta tallar paperets. Fa veure que són castanyes, llet, truita... qualsevol cosa.

I la tercera declaració d’intencions. Les tutores els hi pregunten què els hi agrada que els pares els hi diguin. L’Estel ho té clar. “M’agrada que em diguin guapa i princesa”. No puc evitar somriure. L’efecte obres de teatre de la Blancaneus i princeses con la Tiana o la Rapunzel tenen el seu efecte.

Si cliqueu aquí podeu llegir “La nostra família, segons l’Ona”, l'altre part de la història, és clar :-)

La nostra família, segons l'Ona

El Papa

L'Ona

El dia de la primera reunió de P4 (que encara tenia pendent explicar-vos), vam sortir de l’escola amb una gran cartolina, amb dibuixos i frases que les nenes havien comentat mentre parlaven de “la família” i que les seves tutores havien apuntat. Nosaltres també les vam dibuixar a elles, i havíem de posar una frase que ens agradés molt i que penséssim que a les nenes també els hi agradaria.

M'he llegit i rellegit les seves frases moltíssimes vegades des d’aquell moment. I m’he mirat de dalt a baix els dibuixos. Així ens veuen, així configurem aquesta família.

Segons l’Ona, la família funcionem perquè alguns sabem fer algunes coses i els altres no ;). És una bona combinació. Literalment, explica: “ El papa sap fer crêpes i la mama no. El papa em posa al llit, em fa petonets i abraçades, però a vegades no m’adormo. No tinc son, però descanso”. Quan vaig llegir això no vaig poder parar de riure. Alguns dies, quan no vol dormir, diu que no té son, i nosaltres li diem que s’estiri i descansi.

La mama

Continuem: “La meva mama sap cantar i el papa no”. Stop. Gràcies Ona, sé que m’estimes moltíssim i deu ser que realment penses que canto bé, però estic convençuda que ho faig fatal. Això sí, hi poso molt teatre i potser per això me’n salvo una mica.

“Tenim una llibreta de Sant Jordi  i hem de pintar amb compte per no sortir-nos de la ratlla. Amb al mama recollim papers petitons per fer corones”. Els hi encanta tallar papers i fer senefes...

A l’Ona li encanta que l’abracin i li facin petons. I li agraden molt les lletres i llegir-les. Potser per això, ha escrit tan bé el seu nom ;)

Com podem ajudar els nens quan tenen por?

L’Ona li ha agafat “mania” a l’extraescolar de natació. L’últim dia abans de vacances (aquell dia no vaig poder acompanyar-los), va començar a plorar i a dir que tenia mal de panxa. Es va quedar tant tranquil·la amb les mares.  

Ja m’ho olorava, i durant les vacances, vaig estar parlant amb ella i li vaig comentar que si alguna cosa del que feien a classe li feia por, que li digués i expliqués al seu monitor i el més probable és que no li fes fer i per tant no havia de patir ni posar-se nerviosa. Se’m quedava mirant i em deia que sí, que li diria.

Dilluns passat vam tornar a natació. Hi vaig anar per veure com anava i de pas, parlar amb el monitor de l’Ona, per veure com la veia a ella durant la classe. Un cop canviada, va començar a somicar... La vaig acompanyar al lavabo i va començar a plorar. A mi aquestes situacions em “maten”. Quina és la millor reacció? Quina és la millor manera d’ajudar-los? Què hem de fer si no ens acaben d’explicar què els passa? Li vaig tornar a preguntar i em va dir que tenia por. Una altre mare va posar sobre avís el seu monitor i en no-res ja el tenia allà. Era el moment de parlar amb ell. Em va comentar que quan hi ha una cosa que no veu clara, l’Ona no la fa. Que en canvi, n’hi ha d’altres que s’ho passa molt bé i fa sense problemes. I va comentar que no passava res si en algun moment no ho volia fer o es posava a plorar.

M’havia de decidir. Havia de decidir què fer i que l’Ona entengués que aquella era la meva postura, que també serviria quan jo no hi fos. (M’havia estat mirant atentament i escoltant de què parlàvem). Li vaig eixugar les llàgrimes i li vaig dir que havia d’anar amb els altres nens a la classe de natació. La vaig agafar de la mà i la vaig acompanyar a la piscina, on un altre monitor la va agafar. Amb el cor bategant-me a mil per hora, vaig girar-me d’esquena i vaig sortir. Vaig sortir corrents, amb aquella terrible sensació de no saber si estàs fent bé les coses o no.

És important que aprengui a nedar, una qüestió de seguretat. Però i si li agafa mania i encara es creua més? Si no li agrada i jo li obligo, què pensarà de mi? Li estic fent bé o mal? Com hauria de reaccionar? Què li  he de dir? Com ho hem de tractar?

El cap em bull i de camí a la cafeteria veig la seva germana bessona, l’Estel, tirant-se a l’aigua amb un salt, enfonsant-se, però començant a moure braços per arribar fins al monitor, que l’espera a dos metres d’on ha saltat ella. Una de les mares em comenta que ha estat la primera a fer-ho i que abans ja ha fet un altre exercici i que ha estat “molt valenta”. Quan algun cap de setmana anem plegats a la piscina, és una de les coses amb les que anem amb més de compte: no fer comparacions. Cal evitar dir-li a l’Ona comentaris tipus “ostres, Ona, mira que bé que ho fa l’Estel, a veure si tu també ho fas”... perquè aleshores l’Ona es tanca en banda. I és que no em canso de dir-ho. Són bessones. Però són dues germanes, absolutament diferents. Només que es porten 3 minuts de diferència a l’hora de néixer.

Tenim 20 minuts per fer el cafè, i el tema de conversa gira al voltant d’altres anys, i de les experiències quan els nens agafaven por al curset i ploraven. Jo només penso en l’Ona i en com s’ho deu estar passant i què deu estar fent. Quan surten, el seu monitor em diu que ha anat prou bé, que han fet un tracte. “La setmana que ve no plorarà i si hi ha alguna cosa que no vol fer m’ho dirà”, em comenta. L’Ona m’agafa la mà i somriu. Jo també. Darrera seu arriba l’Estel i també li dóna la mà.

“Ona, al final t’has banyat, oi? T’he vist”. (Me la menjo).

Els nens agafen pors i nosaltres els hem d’ajudar. Heu passat per una situació similar a aquesta? Com ho heu mirat de solucionar? 

La torre de la Rapunzel

És un secret, no ho digueu a ningú. Però la torre on vivia la Rapunzel és a Sabadell. M'ho va fer veure una amiga (que també té bessones, per cert). La tenim al bell mig de la ciutat, i la màgia, la imaginació i les ganes d'aventures de les petites (sumat al fet que, tot i que ara se'ns ha passat una mica la dèria, vam estar unes setmanes veient diàriament al pel·lícula), han convertit la Torre de l'Aigua de Sabadell en la torre de la Rapunzel. Ara, cada cop que hi passem, busquen aquell "xicot" que hi puja i esperen que la Rapunzel li doni un bon cop de paella. Shhhh, no desfeu la màgia. I a més a més, aquest cap de setmana, si voleu, se'n fan visites guiades. Qui sap què hi trobarem, a dalt!

Una carta als Reis feta a consciència

A casa fa dies que no parem. No hem tingut ni temps de pensar en com ha estat la reentrada a l’escola. Tenim feina, molta feina. Tot el dia estem pentinant, donant hores a les clientes, rentant caps i tallant cabells. Tenim una casa a la muntanya i ens llencem en trineu, patinem per una pista congelada i ens canviem set vegades en una tarda els pantalons i la roba d'esquiar  A més, si no tenim ganes de fred, agafem l’autocaravana i anem a la platja. Tenim taules de surf i una hamaca per prendre el sol. Que tens una estoneta lliure? Llegim contes, fem collarets, ens emprovem la roba. De dia observem les formigues amb la lupa i mirem els arbres de lluny amb els binocles.

No. No ens hem tornat bojos. Senzillament juguem amb tots els regals que els Reis ens van deixar el dia 6 a casa nostra i a casa la família. I no us penseu que ens ha tocat la Grossa de Nadal. La casa a la neu i l’autocaravana són de Pinypon i la perruqueria és un set fantàstic amb un secador, pintes, una planxa de cabells i les pobres clientes són dues nines Nenuco que aviat estaran calbes perquè no faig res més que anar-me trobant cabells rossos per tota la casa. Quina paciència que tenen les pobres. “És que estan molt esperrucades i quins enredos que tenen aquestes nenes”, criden l’Ona i l’Estel. “Tornem a jugar a perruqueries, mama!”.

Intento recordar com era la bogeria del dia 6 quan era petita. Imagino que com elles, feia més cas als primers paquets que obria que no pas a l'últim, que ja no sabia què em feia. Per això ara, a poc a poc, anem descobrint i dosificant tots els regals que ens van portar els Reis. Estem contents d’aquests Reis, que han calculat molt bé i han fet la carta a consciència.

Com organitzar Reis amb bessons?

Feia temps que volia abordar aquest tema, perquè implica moltes reflexions. Com organitzar els Reis amb bessons? Regals conjunts o individuals? Uns fomenten que comparteixin hores de joc, però també és important fer la diferenciació i atendre a cada un dels seus gustos. Regals iguals i idèntics? Sovint amb determinats objectes ja saps a priori que sinó hi haurà baralles constants. Tot joguines? Amb què més ho pots combinar? Quants? Cedir a les modes o no? Cedir al que demanen o no? Convèncer a la família i a tothom que les nenes només han de tenir 1 regal (això no sempre és fàcil). I això que les nenes no són de demanar joguines (suposo que això arribarà més endavant). De fet, a la carta només van demanar un vestit de Ventafocs. Un vestit que els Reis no els hi han portat perquè ja en van arribar alguns de princesa (de sorpresa absoluta) pel seu aniversari. 

Què voleu que us digui, és complicat. I més en el nostre cas, perquè a finals d'any les petites celebren el seu aniversari (amb la qual cosa, vol dir que ja venim d'una tongada de regals i celebracions). Per aquest motiu, a casa hem establert que l’aniversari és molt important, únic i intransferible. Per això, intentem que cada una tingui el seu regal. A vegades són iguals, com ha estat aquest any el cas del patinet, però d'altres ja els adeqüem als seus gustos i interessos. Penso que és important apostar per la individualitat en el seu aniversari.

Com que el seu aniversari és just abans de Nadal, el Tió, a casa, porta detallets petits (com un gorro o un bolset), i monedes de xocolata. A les nostres famílies, els regals, vaja, vull dir, els Regals en majúscules, sempre han vingut de la mà del Rei Blanc, el Ros i el Negre. I a l’hora de fer la carta, hem combinat els regals de joc conjunt (de construcció, de simulació i de concentració), amb roba (que les noies han sortit presumides) i regals idèntics. Perquè és clar, si a una li regales una lupa i a l’altre uns binocles per fer de petites exploradores... sabeu què passarà no?. Efectivament, plors a tota hora. Per tant, dues lupes i dos binocles. Així les sortides al bosc es converteixen en una nova investigació.

Aquest any no hem aconseguit un nexe comú, però és un tema interessant per trobar un fil conductor als regals de Reis. Per exemple, l’any que els Reis van portar la cuineta, la resta de regals estaven relacionats amb el tema general (i també van arribar cassoles, menjar, davantals, etc...). Un altre any ens van portar un supermercat (més menjar, carrito de la compra, etc...).

Però no tot podia ser fantàstic, oi? La llei de Murphy també actua en aquesta situació. Pots fer la carta a consciència, pots pensar que ho has compaginat tot a la perfecció, que la balança està equilibrada i creues els dits perquè quan obrin els regals en un matí màgic els hi agradin. Doncs efectivament, el que més les va tornar boges el matí de Reis va ser un “set” de perruqueria que per postres feia mesos que teníem per casa  i que havíem anat guardant. I el fantàstic set només tenia un secador que amb les piles feia soroll i una planxa de cabells per deixar-los ben llisos. I una bosseta que lligada a la cintura serveix per portar la pinta i les pinces. Doncs vam tenir plors i baralles tot el dia. Sort que la iaia ens ha cosit una altre bosseta i les dues perruqueres han entès que mentre una seca els cabells, l’altre pot planxar el serrell. I les clientes, ben contentes.

Entre la pagesia i la religió

Una altre de les perles de l'Estel, que aquest any és de la classe dels pagesos i està molt conscienciada.

Aquests dies de vacances anàvem per un camí de muntanya, mig perdut i em va donar un ensurt impressionant. Salta cridant: 

"Mira mama, un rector"

(potser sí que va marcar molt les "erres" i va arribar a dir tractor, però us prometo que jo em veia el mossèn fent trekking) :-)

Ja em veig inaugurant una secció dedicada a aquests grans moments i converses que ens regalen els més petits. Us llisto alguns dels més divertits que hem tingut fins a aquest moment...

La veritat sobre gossos i vaques

L'Estel fa menús estranys
El millor entrepà del món
La lògica dels més petits
El llenguatge secret
Els nens i les veritats
Futur. Què és futur?
La diferència entre botar i votar
La curiosa decoració del Pare Manel
A casa tenim 'El coche fantástico'
Un capellà, una bruixa i la lògica

Carregar / Descarregar piles

Hem estat uns dies fora. Després d’un trimestre que ha estat especialment dur, necessitàvem uns dies de descans. Si més no de trencament de ritmes i rutines. I ja m’entendreu quan dic que això del descans és una mica complicat amb dues criatures de 4 anys.

Just abans de marxar tothom et diu “ara descansareu uns dies”, jo poso la meva cara escèptica. A vegades, estar només amb les nenes és molt més esgotador que el ritme normal. No em malinterpreteu. Esgotador... i genial i enriquidor. I divertit... i extrem. Totes les emocions es multipliquen. Per tant, aquests dies han servit per carregar les piles i per descarregar-les.

Les hem carregat: amb rialles, amb molts contes explicats quan les dues petites han vingut corrents al nostre llit, amb l’emoció de les nenes d’estar en una caseta de fusta (un bungalow), per uns paisatges impressionants que només respirar t’omplen d’energia. Hem carregat piles jugant a l’oca, a fer puzzles, a pilota, a fer obres de teatre i fent-nos molts petons i abraçades. I per multitud de frases mítiques que he anat apuntant...

Les hem descarregat quan a la més mínima, l’Ona i l’Estel diuen que estan cansades i que no volen anar a donar una passejadeta; quan es barallen desconsoladament perquè les dues volen anar al mateix instant i de la mateixa manera en l’únic trineu que ens hem emportat (que ja anàvem prou carregats!). Quan amb un fred que pela una d’elles no es vol posar la jaqueta i l’altra, que ja la portava posada s’alia amb sa germana i se la treu.

Però sabeu què? Tot i que al principi d’aquestes mini-vacances no em vaig trobar massa bé i no vaig viure-les amb massa intensitat... aviat oblido amb què descarrego les piles i procuro portar-les cap a casa al 100%. Me’n torno a casa amb les imatges de nous paisatges descoberts i amb el so de les rialles de les nenes. Ara... descansada? No massa, la veritat ;-)