L’Ona li ha agafat “mania” a l’extraescolar
de natació. L’últim dia abans de vacances (aquell dia no vaig poder acompanyar-los),
va començar a plorar i a dir que tenia mal de panxa. Es va quedar tant
tranquil·la amb les mares.
Ja m’ho olorava, i durant les vacances, vaig estar parlant amb ella i li vaig comentar que si alguna cosa del que feien a classe li feia por, que li digués i expliqués al seu monitor i el més probable és que no li fes fer i per tant no havia de patir ni posar-se nerviosa. Se’m quedava mirant i em deia que sí, que li diria.
Dilluns passat vam tornar a natació.
Hi vaig anar per veure com anava i de pas, parlar amb el monitor de l’Ona, per
veure com la veia a ella durant la classe. Un cop canviada, va començar a
somicar... La vaig acompanyar al lavabo i va començar a plorar. A mi aquestes
situacions em “maten”. Quina és la millor reacció? Quina és la millor manera d’ajudar-los?
Què hem de fer si no ens acaben d’explicar què els passa? Li vaig tornar a
preguntar i em va dir que tenia por. Una altre mare va posar sobre avís el seu
monitor i en no-res ja el tenia allà. Era el moment de parlar amb ell. Em va
comentar que quan hi ha una cosa que no veu clara, l’Ona no la fa. Que en
canvi, n’hi ha d’altres que s’ho passa molt bé i fa sense problemes. I va
comentar que no passava res si en algun moment no ho volia fer o es posava a
plorar.
M’havia de decidir. Havia de decidir
què fer i que l’Ona entengués que aquella era la meva postura, que també
serviria quan jo no hi fos. (M’havia estat mirant atentament i escoltant de què
parlàvem). Li vaig eixugar les llàgrimes i li vaig dir que havia d’anar amb els
altres nens a la classe de natació. La vaig agafar de la mà i la vaig
acompanyar a la piscina, on un altre monitor la va agafar. Amb el cor
bategant-me a mil per hora, vaig girar-me d’esquena i vaig sortir. Vaig sortir
corrents, amb aquella terrible sensació de no saber si estàs fent bé les coses
o no.
És important que aprengui a nedar, una
qüestió de seguretat. Però i si li agafa mania i encara es creua més? Si no li
agrada i jo li obligo, què pensarà de mi? Li estic fent bé o mal? Com hauria de reaccionar? Què li he de dir? Com ho hem de tractar?
El cap em
bull i de camí a la cafeteria veig la seva germana bessona, l’Estel, tirant-se
a l’aigua amb un salt, enfonsant-se, però començant a moure braços per arribar
fins al monitor, que l’espera a dos metres d’on ha saltat ella. Una de les
mares em comenta que ha estat la primera a fer-ho i que abans ja ha fet un
altre exercici i que ha estat “molt valenta”. Quan algun cap de setmana anem
plegats a la piscina, és una de les coses amb les que anem amb més de compte:
no fer comparacions. Cal evitar dir-li a l’Ona comentaris tipus “ostres, Ona,
mira que bé que ho fa l’Estel, a veure si tu també ho fas”... perquè aleshores
l’Ona es tanca en banda. I és que no em canso de dir-ho. Són bessones. Però són dues
germanes, absolutament diferents. Només que es porten 3 minuts de diferència a
l’hora de néixer.
Tenim 20 minuts per fer el cafè, i el
tema de conversa gira al voltant d’altres anys, i de les experiències quan els
nens agafaven por al curset i ploraven. Jo només penso en l’Ona i en com s’ho
deu estar passant i què deu estar fent. Quan surten, el seu monitor em diu que
ha anat prou bé, que han fet un tracte. “La setmana que ve no plorarà i si hi
ha alguna cosa que no vol fer m’ho dirà”, em comenta. L’Ona m’agafa la mà i
somriu. Jo també. Darrera seu arriba l’Estel i també li dóna la mà.
“Ona, al final t’has banyat, oi? T’he
vist”. (Me la menjo).
Els nens agafen pors i nosaltres els
hem d’ajudar. Heu passat per una situació similar a aquesta? Com ho heu mirat
de solucionar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada