Més d’una persona m’ha preguntat si n’estimo més a una que a l’altre. Potser quan tens dos fills -d'edats diferents - també ho demanen. A mi, amb bessones, m'ha passat sovint. Era una cosa que jo també em preguntava (i m'havia arribat a preocupar) durant l’embaràs.
Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.
Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.
Les estimo a les dues, ‘totalment’. Utilitzo la paraula ‘totalment’ per intentar explicar un amor que només he sentit en el moment de ser mare. Incondicional, irracional i meravellós. Únic. Enorme. Infinit. Incomparable. Total.
Però també reconec que hi ha moments que aquest amor es canalitza diferent. Només em passa quan noto que una de les dues està més dèbil. Ha estat en moments claus. Quan al néixer una era molt més petita i m’obsessionava que mengés millor. Quan l’altra amb onze mesos va agafar una pneumònia impressionant i va estar una setmana ingressada a l’hospital. Quan una està malalta i l’altre va fent la “viu-viu”. Quan una cau i es fa mal i la seva germana entén que he d'estar per la que està plorant. Ja no és només una qüestió d’atenció, crec que l’amor ‘total’ fa vasos comunicants per tal que l’equilibri torni a casa.
A mi aquest tema també m'ha arribat a amoïnar. En el meu cas he de dir que, evidentment, me'ls estimo amb bogeria als dos. Els hi tinc adoració als dos però si sóc totalment sincera confesso que per l'Andreu sento una mica més de debilitat.
ResponEliminaNo sé si és perquè és el primer, perquè cada vegada el trobo més semblant a mi... No sé, podria ser per mil coses però la qüestió és que ell és el meu ullet dret (allò que diuen les iaies).
Fa un temps em sentia culpable però el meu marit un dia em va confessar que a ell li passava amb el petit. N'està molt del grandot però el petit li té la mida ben pressa.
No sé, jo penso que mai es pot dir a qui s'estima més perquè estimar-los els estimes a tots i cadascun d'ells però sí que crec que pot passar que per algun perdis una miqueta més el nord.
Bo el post. I m'ha agradat molt això d'estimar-les totalment, és cert, tens la sensació que no hi ha amor més gran. Jo també ho he pensat de vegades i la veritat és que me les estimo a les dues igual, però de manera diferent. L'Erinn és allò que es diu miojito derecho, potser perque és molt carinyosa i "tocona" com jo, tenim una certa complicitat perque en el fons ens assemblem força i perque sempre m'ha reclamat més. Amb la Maria hi tinc un amor més "construit", no tan visceral com amb sa germana, una relació i una complicitat que ens hem anat modelant i que ha arribat a ser tan forta com amb l'Erinn o de vegades més perque ella és molt independent i per això un gest d'ella per mi té molt valor. Ai noia, m'has fet pensar molt!!!!
ResponEliminaGràcies Mirashka!
Eliminaa mi fins i tot se'm fa dur pensar-hi... ;)
Hola Núria! No és la primera vegada que vinc per aquí, però si la primera que comento...Molt interessant el debat. De fet, jo només tinc una nena i no m'ho havia plantejat, però fa temps vaig començar a pensar-hi arrel d'un altre article en el blog de maternitat del País. Crec que pot completar una mica el tema! Us deixo aquí la entrada per què hi feu una ullada si us interessa!
ResponEliminahttp://blogs.elpais.com/mamas-papas/2011/04/es-normal-preferir-a-uno-de-tus-hijos.html
Ufff, m'ha semblat una mica fort aquest article.
EliminaJo reconec que l'Andreu és el meu ullet dret però en cap moment he pensat que deixo de banda en Biel o que no me l'estimo tant. Això de pensar en quin dels dos salvaria ni m'ho plantejo perquè no sóc capaç de pensar en un moment així ja que per a mi els dos són la meva vida.
No sé, crec que com a mare ha de ser molt dolorós sentir que estimes més un fill que un altre però som éssers humans i hi ha coses inevitables, no? Els sentiments són els sentiments clar...
També trobo una mica lleuger escriure això en internet. Si aquella nena de gran llegeix això com es sentirà? No sé, complexe el tema, eh?
Gràcies Anna!
Eliminame n'alegro que t'hagis decidit a comentar, i sobretot per aportar coses!
Hola Esther!
ResponEliminasí que és complexe sí... però curiosament, pels comentaris que vaig llegint, tothom tenim teories al voltant i moltes 'confessions'...
És interessant anar veient tots els posicionaments, experiències i vivències sobre el tema.
Una abraçada!
Núria
Núria has tret un tema molt interessant. Una amiga meva que acaba de tenir el segon nen, em va com mig confessar tota trista que l'amor cap al petit no era tan com amb la gran. Em va dir que aquestes coses les mares no les comenten però que és així, que el primer sempre te l'estimes una mica més perquè t'ha mogut més sensacions internes, tot és nou amb el primer, etc.
ResponEliminaA mi també m'ha agradat molt el teu post i sobretot m'apunto això d'estimar "absolutament" (potser t'has inspirat amb el "absolutely" anglès?) perquè a mi també em representa. Jo de vegades em pregunto si sempre sentiré el mateix tipus d'amor pel meu fill. Crec que amb els anys el sentiment deu anar variant. Continues estimant "absolutament" a un home de 50 anys amb barba? O potser una mare sempre veu el nen que aquell home era abans?
ResponEliminaPetonets!