"Quan surti la bruixa, tu dona'm la mà"

"Quan surti la bruixa, no tinguis por. Dona'm la mà i ja està".
Miren la pel·lícula juntes. Agafades de la mà.

M'emociono.

A quina de les dues estimes més?

Més d’una persona m’ha preguntat si n’estimo més a una que a l’altre. Potser quan tens dos fills -d'edats diferents - també ho demanen. A mi, amb bessones, m'ha passat sovint. Era una cosa que jo també em preguntava (i m'havia arribat a preocupar) durant l’embaràs.

Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.

Les estimo a les dues, ‘totalment’. Utilitzo la paraula ‘totalment’ per intentar explicar un amor que només he sentit en el moment de ser mare. Incondicional, irracional i meravellós. Únic. Enorme. Infinit. Incomparable. Total.

Però també reconec que hi ha moments que aquest amor es canalitza diferent. Només em passa quan noto que una de les dues està més dèbil. Ha estat en moments claus. Quan al néixer una era molt més petita i m’obsessionava que mengés millor. Quan l’altra amb onze mesos va agafar una pneumònia impressionant i va estar una setmana ingressada a l’hospital. Quan una està malalta i l’altre va fent la “viu-viu”. Quan una cau i es fa mal i la seva germana entén que he d'estar per la que està plorant. Ja no és només una qüestió d’atenció, crec que l’amor ‘total’ fa vasos comunicants per tal que l’equilibri torni a casa.