'Estrès escoladaptaciològic'

Pateixo una altra malaltia... sí, d’aquelles estranyes malalties que tenim els que som pares. Es diu ‘estrès escoladaptaciològic’ i fa dos dies us hauria dit que "com s’allargui massa més, jo no ho aguantaré".

M’he esperat quatre dies a escriure sobre l’adaptació a P3 i a la nova escola. Dimarts va ser molt dur. Els plors van anar in crescendo només entrar a l’escola i es van contagiar entre elles. I per molt que vaig intentat calmar-les i tranquil·litzar-les... cada cop era pitjor. Vaig marxar de l’escola enmig d’un drama. Eren les dues úniques petites que ploraven. I em sentia fatal. Quan les vaig recollir estaven tranquil·les, però no havia anat massa bé. Potser estava tant malament perquè no m’ho esperava. A l’escola bressol sempre s’havien quedat molt contentes i sense plorar... i feia temps que parlaven d’anar a l’escola dels “grans”. Sí, ja ho sé, paciència, molta paciència. Són molts canvis i els han d'assimilar. “No t’estressis”, em diu tothom. M’ho deuen dir perquè m’ho noten a la veu. “És normal”. Sí, ja ho entenc, però a mi se’m trenca el cor.

Dimecres va anar molt millor. D'alguna manera, es complia la rutina que els hi havíem explicat durant tot l'estiu. "Ara la mama els matins no hi serà. El papa us portarà a l'escola. L'Ona es trobarà amb la Jana i l'Estel amb la Dàlia". També dimecres: reunió amb les dues tutores. Gran conversa. M'expliquen que en algun moment han demanat anar a veure la seva germana a l'altre classe. Com també ho han fet els altres tres (!) parells de bessons que hi ha a P3 (perquè encara hi ha qui no es creu la teoria de la invasió?).

Tensions
Ha estat una setmana dura... dimarts especialment, que em va tocar el "drama" més fort. Fins a aquell punt que has de dir-te a tu mateixa “respira a fons, respira a fons”.  Vaig aguantar com vaig poder i al final em vaig estirar al llit i vaig desfogar-me. No puc evitar plorar en aquestes situacions. Ho trec tot i després em quedo més calmada. Crec que em va sortir tot. La tensió dels darrers 15 dies. La tensió per haver de fer mans i mànigues per cuidar de les nenes abans no comença l’escola i tu ja estàs treballant; la tensió d’engegar nova temporada radiofònica i tots els ajustos que això comporta amb nous horaris i tornar al directe; la tensió de començar a l’escola. La tensió d’escoltar les declaracions d’una consellera d’Educació que diu que a les famílies no ens ve de mitja hora i que no passa res si els nens pleguen més aviat. La tensió que em provoca el tema de la immersió lingüística. “Respira a fons, respira a fons”...

Fora tensions. Amb el meu millor somriure explico a les dues petites que demà tornarem a l’escola. I que les anirem a buscar i jugarem juntes tota la tarda. Sé que encara hi haurà algun plor. El gran què és saber que estan en molt bones mans. I això és el que més em tranquil·litza.