Avui, la nostra intenció era fer una excursió a una cova, a una grotte. Dic era, perquè com haureu imaginat pel títol del post, de visita res de res.
N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.
M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.
Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.
Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.
N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.
M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.
Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.
Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.
Ostres em sap greu Núria. No t'enfadis amb tu mateixa que tots som humans i aquestes coses les fem tots. Ànims guapa!
ResponEliminaBé, ja saps! a contar fins a 100 una altre vegada! és molt humà enfadar-se per aquesta situació, a mi segurament també m'hagués passat, però després les veus riure o et fa una abraçada i et passa tot.
ResponEliminaÀnims!!!
si noia, quan te n'adones fa ràbia. Però pensa que aquests viatges tornaran! segur!!!! Una abraçada!
ResponElimina:) tota la raó, noies! A vegades costa comptar fins a cent jijiji
ResponEliminaUf, crec que jo també m'hagués enfadat, injustament, sí, però quina ràbia!! A mi que també m'encanta viatjar, veure llocs nous, ni que sigui per aquí a prop procurem sortir bastant, si el primer cop que ho intento em passa això no sé com m'hagués sentit.... no sé si enfadada, o decebuda, o trista...
ResponEliminaEn fin, ànims, que els dies de viatjar i sortir tornaran, i segur que les petites ho disfrutaran molt!!
Coneixent-me estic segura que jo també m'hagués enfadat, i després m'hauria sentit molt i molt malament. Aquests viatges i aquestes sortides que jo també tant anyoro segur que tornaran a arribar.
ResponElimina