Sortir al carrer la primera vegada amb el cotxet doble no és fàcil. A més era al mes de desembre, i fa fred. Ens han deixat el cotxet i és d’aquells que van una davant de l’altre. No de costat. Que al final n’acabarem tenint un, però encara no. Comprar un cotxet doble de bessons també requereix un màster. El problema és que no hi ha apunts ni professors, i la moda McLaren també s’imposa. I no tenia gens de ganes de deixar imposar-me-la. Els venedors intenten encolomar-te tot el que poden (i més).
En un primer moment no va ser necessari perquè com deia, la meva “fada bessona” me’l va deixar. Era pràctic, perquè al anar una davant de l’altre, era estret i podia passar bé per les voreres. Portava volant (sí, sí, no és conya), de manera que era molt fàcil de maniobrar, fins i tot amb una mà. Però és clar... era llarg, molt llarg, i pesava molt. A l’ascensor de casa l’havíem de “mig-plegar” per poder entrar. I ocupava tot el maleter del cotxe. Amb tota aquesta logística per endavant (no us penseu que li vam agafar el truco a la primera) i després de tardar mitja hora en pensar com les vestia, vam sortir al carrer. Per mi no era fàcil, perquè encara portava els punts de la cesària, però tenia com la necessitat vital de sortir al carrer i respirar. Devia portar dos o tres dies tancada a casa, en una espiral de sensacions i sentiments nous, i volia sortir. Sabia que no podíem anar massa lluny, perquè no podia forçar la màquina, però passejar pel carrer significava una petita victòria.
Sortim al carrer. Arribem a la cantonada, camí del forn. Es posa a ploure. Marxa enrere. Tornem al portal. El nostre primer passeig ha durat exactament 3 minuts i mig.
En un primer moment no va ser necessari perquè com deia, la meva “fada bessona” me’l va deixar. Era pràctic, perquè al anar una davant de l’altre, era estret i podia passar bé per les voreres. Portava volant (sí, sí, no és conya), de manera que era molt fàcil de maniobrar, fins i tot amb una mà. Però és clar... era llarg, molt llarg, i pesava molt. A l’ascensor de casa l’havíem de “mig-plegar” per poder entrar. I ocupava tot el maleter del cotxe. Amb tota aquesta logística per endavant (no us penseu que li vam agafar el truco a la primera) i després de tardar mitja hora en pensar com les vestia, vam sortir al carrer. Per mi no era fàcil, perquè encara portava els punts de la cesària, però tenia com la necessitat vital de sortir al carrer i respirar. Devia portar dos o tres dies tancada a casa, en una espiral de sensacions i sentiments nous, i volia sortir. Sabia que no podíem anar massa lluny, perquè no podia forçar la màquina, però passejar pel carrer significava una petita victòria.
Sortim al carrer. Arribem a la cantonada, camí del forn. Es posa a ploure. Marxa enrere. Tornem al portal. El nostre primer passeig ha durat exactament 3 minuts i mig.
Tres dies de pluja més tard, surt el sol. Avui sí. Tot a punt. Ja ho tenim una mica més per mà i sortim al carrer, elles ben abrigades i jo prenent-m’ho amb calma. És el nostre primer i orgullós passeig en família. Però al cap d’una estona noto que el Jordi està nerviós. Incòmode.
Déu ni do... Si jo abans de sortir de casa ja vivia una odissea, no em puc imaginar com deu ser tenint-ne dos! Molt bo això del primer passeig de 3 minuts i mig. Tot un rècord je, je, je. Un petó.
ResponEliminaM'ha fet gracia aixo de que com va ploure ja no veu sortir. Aqui a Londres se surt, plogui, nevi o bufi un vent. El meu luxe es que surti el sol :-)
ResponEliminaI tant, ho conec bé!
ResponEliminaa mi també sempre m'han fet molta gràcia les diferències entre els conceptes de mal temps - bon temps de la gent... ;)