“És greu doctor?”. “Depèn. És un virus que es coneix com pre-inscripció a P3”

Necessito fer un salt en el relat i en temps per explicar la neutralització d’un virus que sembla que ha afectat bona part de les famílies amb fills nascuts l’any 2008. Si més no a Sabadell, no puc parlar d’altres poblacions perquè ho desconec.

Sempre havia escoltat rumors que parlaven d’aquest virus, i m’imaginava que l’existència podia ser real. Però el que no podia imaginar era la virulència de l’atac. Comença gairebé un any abans del moment clau, quan tothom comença a preguntar-te si ja saps a quina escola portaràs els teus fills. És una sensació similar a la prèvia a portar els nens a l’escola bressol i el procés és idèntic, només que aquí és qüestió de més anys i per tant, t’hi jugues més.... podríem dir-ho així.

Tothom et diu que és molt important a l’escola on els portaràs. Sí, és una cosa que tu ja et pots imaginar. El problema és que jo en tinc proves sovint. A la feina fem visites escolars, i l’experiència m’ha demostrat com n’és d’important l’escola on portaré les meves filles. Amb les sòcies del grup de mares (encara no us he parlat d’elles, però es mereixen un post o més apart, perquè són una mena de lobby impressionant), és un tema que ha monopolitzat més d’un sopar i ens ha preocupat molt i molt.

El millor perquè un virus tingui èxit és debilitar el sistema. El sistema educatiu fa que els pares haguem de fer la sol·licitud per l’escola al mes de febrer. Pels més previsors o “preocupats en excés”, al gener ja les han visitat, o han preguntat si fan portes obertes, o han parlat amb pares que hi porten els seus fills. I sembla que ja ho tenen clar. Nosaltres no. Vam dubtar fins a l’últim moment, perquè a més, teníem moltes variants per tenir en compte. El sistema d’ensenyament, la logística (amb bessones cal tenir-la molt en compte, més que amb un nen sol), la proximitat, una línia o dues... i també, cal dir-ho, els calers. L’últim dia de pre-inscripció tothom anava com boig, amb un ball de números: “M’han dit que 56 sol·licituds, haurem d’anar a sorteig”. “A mi m’han dit 51”. “Però, de 30 punts?”. “Ostres, si només en sobra un potser augmenten una plaça, no?”. No hi hauria res segur del tot fins el 2 de maig. Per això us dic que la millor arma pel virus és debilitar els pares. Tres mesos d’incertesa i dubtes de si van encertar-la posant aquella escola de primera opció poden acabar amb qualsevol. Un procés que segueix uns criteris que deixen bastant que desitjar i que s’haurien de revisar de dalt a baix.

Nosaltres vam optar, un cop ens vam decidir (que no va ser una cosa fàcil) per no donar-hi masses voltes. Hem tingut sort. Han entrat a l’escola pública que volíem. Estem contents. Hem neutralitzat el virus, i al setembre, començarem una aventura anomenada P-3.