I ja planxen o freguen?

El problema de no haver començat a escriure el bloc abans i per tant escriure les coses al moment és que la memòria és molt selectiva. Em pensava que a l’hora de viure les coses de les petites se’m quedava gravat en foc a la memòria però veig que no.

És el cas d’aquesta visita rutinària a l’ajudant del pediatra. Devia ser alguna de les revisions del programa. Em sap greu no recordar quina edat tenien, potser al voltant de l'any i mig. Sí recordo que vam estar repassant tots els paràmetres bàsics: pes, alçada, perímetre cranial, alimentació, hores de son, preguntes bàsiques...

I de cop me la va deixar anar, així, sense avisar:

- I ja planxen o freguen?

Hi va haver un silenci. Per un moment em vaig quedar de pedra. Havia entès bé el que em preguntava? Jo crec que ella devia intuir (o veure) la meva cara de desconcert.

- T’ho pregunto perquè normalment, a aquesta edat imiten a les mares, i per això fan veure que planxen i agafen l’escombra o freguen.

Li vaig respondre que no, perquè amb bessones, no teníem massa temps i normalment fèiem aquestes coses quan elles estaven dormint i per tant no acostumaven a veure’ns fregant. En aquell moment no vaig reaccionar.

Però vaig sortir de la consulta amb dos temes que em van preocupar i ballar pel cap durant alguns dies.

1) Per un moment vaig arribar a pensar que les bessones em prenien el pèl (i de quina manera) i que en realitat eren capaces de planxar i fregar i s’estaven escapolint d’ajudar a casa. Què més tenien capacitat de fer i jo no ho sabia? Preparar els menús de la setmana?

2) Bromes apart... La infermera considerava que només les mares planxem, escombrem i freguem i per això les nenes ens imiten? I si fossin nens? I quin missatge està donant aquesta persona? Per sort, no l'he tornat a veure per la consulta... A casa nostra les tasques ens les repartim i tant pot planxar la mare com el pare. El pare i la mare escombrem i el pare i la mare cuinem. I des d’aquell dia penso molt en els rols que creem, a vegades sense voler, i que cal tenir molt en compte. Perquè la seva actitud depèn i molt, del que veuen a casa.