La situació és aquesta:
Acabem de sortir de comprar. Abans de pujar al cotxe pregunto a les dues nenes si tenen set. Fa molta calor i les animo a veure aigua, perquè realment el termòmetre marca els 38 graus. Les dues em diuen que ‘no’, que han begut fa poc.
Deixo la bossa darrera. Engeguem el cotxe. Al cap de dos minuts (no sé perquè no em sorprèn), sento l’Ona.
“Mama, tinc set. Vull aigua”
“Ostres, Ona, t’ho he demanat fa dos minuts. Ara no et puc donar aigua, que no arribo a la bossa. En no-res arribem a casa la tieta i te la donaré”, li explico.
I aleshores entra en acció l’Estel. Fa l’entrada espectacular, com aquells advocats defensors de les pel•lícules que en el moment crucial del judici es treuen un às de la màniga i deixen anar una frase lapidària. De cop, com si fos en càmara lenta, escoltem:
“Si us plau, doneu aigua a la meva germana, perquè té molta set”. Ho diu pujant el to, com si estiguéssim fent una cosa molt mal feta. Pronuncia les paraules a poc a poc i subratlla, especialment, la meva germana.
Ens mirem. Posem aquella cara que fem tant sovint últimament de "mare meva, que no ens passi res amb aquestes dues". M’estiro tant com puc per arribar a la bossa dels seients del darrera i dono l’aigua a l’Ona. Des de fa unes setmanes, l’Estel i l’Ona s’han convertit en grans aliades (encara que 10 minuts abans es posessin a plorar perquè una havia agafat una joguina a l’altra). I l’Ona, de moment, ja té l’assistència jurídica garantida. I gratuïta.
L'Andreu també defensa molt el seu germà. De vegades ens ha arribat a dir: "no veieu que és petit?" i després està tot el dia fent-li la punyeta!
ResponElimina