Tintín, los Cinco i els Grumets de la Galera

De petita devorava llibres. Jo era de Tintín (m’agrada l’Astèrix, però jo era de Tintin. Ja m’enteneu. Són aquelles coses que divideixen la humanitat. Tintín o Astèrix. Rolling Stones o The Beatles). Dels meus germans vaig heretar una bona part de la col•lecció de Los Cinco d’Enid Blyton (tornem-hi, jo era de los Cinco, mai em van agradar els Set Secrets). I dic los Cinco, perquè la majoria em van arribar en castellà. I sobretot, sobretot... era molt dels Grumets de la Galera. Especialment de El Zoo d’en Pitus, La Colla dels Deu i Els Astronautes del Mussol.

Tots aquests llibres estan a casa la meva mare. Ben guardats i gairebé nous, perquè sempre he cuidat molt els llibres. M’agrada fullejar-los. I em pregunto si a la nova generació, si a les meves filles, aquests llibres -o uns altres- els faran somniar com van aconseguir-ho amb mi. O si bé en aquest terreny la tecnologia també guanyarà. I aquests llibres em fan recordar Els dies. Era la nostra llibreria. Era una casa petita, al carrer del Sol de Sabadell. Per mi era màgia pura. Cada cop que hi anàvem sabia que (al marge dels llibres de l’escola), en sortiria amb alguna història més per devorar. Molts dissabtes al matí m’hi portaven per mirar llibres. I allà me’n recomanaven molts. Fa uns dies, passejant per la Rambla vaig veure la dona de la llibreria. Sóc incapaç de recordar el seu nom, però només creuar-me-la, em vaig veure de la mà del meu pare, entrant en aquella casa màgica, amb una llum càlida i remenant llibres. I cada cop que hi passo per davant i la veig tancada, em sap greu que hagi desaparegut. Només espero i confio, que no siguin els llibres els qui desapareixin.