Doble o res

Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:

-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.

Nens i càmping

Nens i càmping és una combinació GUANYADORA. Aire lliure, espais oberts, poca circulació de trànsit i piscina (element imprescindible). És igual si l’aigua està gelada. Els nens tenen aquesta increïble capacitat de tirar-s’hi sense ni plantejar-s’ho. I el binomi guanyador encara és més fantàstic ni se’n pot gaudir en temporada baixa o mitja (no ho dic per res, però cada cop més m’atabalen les aglomeracions o molta gent en un mateix lloc).

Fa uns dies vam tornar a Sant Pere Pescador (Girona, Alt Empordà). I dic vam tornar perquè era el “nostre” càmping de sempre, sobretot, perquè és un espai increïble i amb totes les facilitats per practicar windsurf, l’esport que practicava el pare de les bessones. Ho heu captat bé i a la primera. Practicava. En passat. Pobre, des de fa cinc anys que no posa les taules a l’aigua. El càmping (és La ballena alegre), ens agrada perquè les parcel·les són grans i estan rodejats de windsurfistes (i kites, últimament). Sempre havíem dit (fins i tot quan encara no en teníem) que era un bon espai també per als nens, perquè cuiden tots els detalls per a ells (lavabos i piques a les seves mides, banyeres per a bebès i espai cuidat per canviar-los, etc...).

Doncs bé, ja era hora de provar-ho, no?. Les bessones ja havien estat de càmping, però havíem anat de bungalow. No és la primera vegada que em sentiu parlar de logística, i de com n’era de complicat d’anar amb dos bebès de la mateixa edat. Ja feia dos anys que ho volíem provar, però quan ens decidíem, hi havia mala previsió de temps. Però ara, amb cinc anys, i després de veure un capítol de la Peppa Pig que va de càmping amb tenda, ho teníem claríssim. Dit i fet.

No cal que m’allargui massa amb el resultat, oi? Emocionades entrant i sortint de la tenda... i ajudant-nos a muntar-la. Contentes d’anar amb bicicleta. Felices de nedar a la piscina. Divertides d’utilitzar la nova tauleta per fer els àpats. Encuriosides per veure com eren els lavabos i les dutxes. Xafarderes amb tots els veïns, bàsicament alemanys. Sorpreses de “dormir” tant aprop de la platja. Contentes. Molt contentes.

Repetirem? I tant!

Juntes

I va passant el temps, i com ja feien de petites, els hi agrada passejar agafades de la mà. Continua aquest vincle tan especial i meravellós. 

Kidnelis: paraula a paraula, aprenem jugant

Imatge cedida per dECOmunicació

Motivar els nens amb lletres i números és una tasca que interessa a molts pares. A l’Ona li van agradar molt d’entrada (a P3 li encantaven les lletres), però després se’n va cansar. A l’Estel no li motivaven gens, i no ha estat ben bé fins a aquest curs que li ha començat la fascinació, per les paraules, però sobretot pels números. Cada nen és un món, i cada escola marca el seu ritme. A la nostra no és una obsessió, i les nenes evolucionen cada dia que passa. Són les petites, i això també es nota en la seva capacitat per entendre el concepte de les síl·labes, els sons i les diferents represenacions. Això sí, aprofitem totes les oportunitats per fer créixer les ganes de saber coses i despertar el seu interès. Llegim contes, fem llistes de la compra, mirem preus i números al supermercat, i hem tingut algun joc per potenciar aquest interès per la lectoescriptura. El comentari de les mestres és que no ens preocupem, que aviat faran el click i tots els conceptes es posaran al seu lloc. Això sí, potenciar el seu interès és una feina diària.

Avui us vull parlar d’un d’aquests jocs que m’ha semblat interessant i que les petites ja han descobert. Es tracta de KIDNELIS, un joc educatiu de taula que potencia la lectroescriptura dels nens de més de cinc anys. Està creat per un equip d’emprenedors, i està avalat pel pedagog Carles Rodrigo. I com es juga?. Doncs trobem unes fitxes amb frases molt divertides que els nens han de llegir i escriure amb lletra d’impremta o lligada, en un bloc que ja porta incorporat el joc. I com que són frases divertides i algunes ben esbojarrades, els nens han de decidir i debatre si són veritat o mentida. El joc s’ha dissenyat en català, castellà i anglès per a no nadius. A l’Ona i l’Estel encara els costa una mica la lletra lligada, però els hi agrada fer practiques. De moment anem paraula a paraula. I quan les lliguem totes, riem molt.

Ja n’hem fet algunes:

El bebè condueix un cotxe de carreres (L’Estel se’m va quedar mirant amb cara d’espantada. “Deu ser de joguina, oi, mama?”.)

El meu amic viu dalt d’un arbre (“La Marta va dormir un dia en una cabana dalt d’un arbre”, diu ràpidament l’Ona)

El llapis de la meva classe canta òpera (“Apa! Això no és veritat”, riuen les dues)

I així ens hem estat una bona estona, intentant escriure les lletres i les paraules.
I equivocant-nos. I esborrant (llapis i goma, per cert, inclosos en el joc). I sabeu què és el millor? Que com que és un joc, i ens estem divertint, equivocar-nos no provoca cap mena de frustració. Un element molt important perquè els petits avancin en els seus coneixements. Si ens equivoquem, tornem a començar. No passa res. 

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?

Armes de mama

Com la Melanie Griffith en aquell clàssic que ara ja es veu mooolt passat de moda, avui us vull presentar les meves 'armes de mama '. No parlarem de paciència, ni de molta paciència, ni de capacitat de mediació, de donar abraçades i petons... no. Res d'això. Avui parlarem de MUNICIÓ pura i dura.

Perquè ... a veure ... vosaltres quina munició porteu a la bossa? Bé, potser que redefineixi el plantejament, perquè de la bossa d'una mare pot sortir de tot. I quan dic de tot, ja sabeu que pot ser de tot.

Vull dir: què porteu a la bossa per aquesta faceta d'infermera d'urgències - mare primers auxilis - bossa farmaciola ? (perquè aquest és un màster dels primers que fas quan tens una / més criatures) .

Aquests són els meus imprescindibles per a l'estiu:

Stick per les rascadetes dels peus: passem de botins a sandàlies, de mitjons a peus nus i normalment, a sabates noves (els peus d'aquestes noietes creix dia a dia ) . A la mínima rascada, li donem un petit toc

Protector labial: Un per cadascuna, marcat amb el nom , perquè és clar, les dues el van voler rosa. Encara que l’utilitzem més a l'hivern, sempre ho deixo en el kit de municions

Stick amb àrnica: La meva nova adquisició. Contra els cops el nostre remei infal·lible és el gel, però clar, no aniré amb una bossa de pèsols congelats a la bossa. Provaré aquest stick que atenua els morats com a conseqüència dels cops. Molt important: no es pot utilitzar sobre mucoses o ferides obertes perquè pica. M'ho va recomanar una altra mami ( perquè ja sabeu que aquest màster es treu al parc, a la porta de l'escola, en el grup de WhatsApp de mamis o amb mamis amigues) .

Roll -on per picades de mosquits: He de confessar que ja fa anys el vaig comprar per a les petites però qui l’acabo utilitzant sóc jo . Un cop t'ha picat ja el mosquit, és el que més m’alleuja . Les petites l'han utilitzat alguna vegada ( encara que si algú atrau els bitxets en qüestió sóc jo ) i els encanta l'olor. En ser en roll -on dura moltíssim.

Què em recomaneu? Quins altres imprescindibles afegiríeu a la llista? I a la meva bossa , és clar ...

Les lliçons del camí de lloses grogues

Imatge de David Bisbal / Joventut de la Faràndula

Les pel·lícules o obres de teatre et poden agradar o desagradar (o deixar indiferent) per mil raons, però a mi, les que realment em marquen són aquelles que donen debat i de les quals parles, reflexiones i t’ensenyen coses. I només sortir del cinema/teatre li dones voltes, surt en converses o utilitzes d’exemple. I et marquen passat el temps.

Això ens ha passat amb el darrer muntatge familiar de la Joventut de la Faràndula, El món del màgic d’Oz. No cal massa que repassem la història oi?. La Dorothy viatja al fantàstic món d’Oz, i per poder tornar a casa escapant-se d’una bruixa malèfica, necessita anar a veure un gran mag. En el camí l’ajudaran un espantaocells que lamenta no tenir cervell, un home de llauna que no té cor i un lleó sense coratge. Tots esperen que el mag els hi concedeixi els seus desitjos, però finalment no fa falta perquè quan és necessari, tots aquests valors, necessitats i sentiments, ja hi són. Només cal buscar-los i fer-los aflorar.

Les nenes van passar-s’ho meravellosament bé, cantant les cançons (és que feia dos mesos que ja me les demanaven), veient les escenes i posant-se nervioses al photocall amb els personatges. Però el millor va arribar després. Camí de casa van començar les primeres converses i reflexions. Només us en deixaré algunes:

“El cervell serveix per pensar. Si no poguéssim pensar no podríem explicar i inventar contes”.

“L’home de llauna deia que no tenia cor però al final plorava. Jo si no tingués cor potser no m’enfadaria tant. Això estaria bé, oi? Però tampoc podria riure?”

“El valor (coratge) exactament què és, mama?”. “Jo tinc valor?”. “És com ser valenta?”. “Jo vaig ser molt valenta quan l’any passat tenia por de nedar sola i ara ja no”.

“La Dorothy ha somniat que anava a Oz?”

I les reflexions han continuat durant la setmana, convertint els personatges en protagonistes de sentiments, reaccions i preocupacions. 

Joventut de la Faràndula va estrenar aquest muntatge fa 15 anys, i ara ja en fa 5 se’n va fer una revisió. Ara l'ha tornat a pujar damunt l'escenari. És una història amb una màgia especial, i amb unes cançons precioses. Grans veus i fantàstiques interpretacions de l’Alba Grau (Dorothy), l’Espantaocells (Xavi Clapés), l’Home de llauna (Miquel Roselló) i el Lleó (Marc Granado). Tots ells, perseguits per la malèfica Bruixa de l’Oest, interpretada per la Jèssica Martín, i amb l’ajuda inestimable per vèncer a la bruixa de la Linda (Cristina Barbero). Un muntatge amb la direcció de Quim Carné, les músiques de Joan B. Torrella i les coreografies de Montse Argemí.

Si sou de Sabadell o ho teniu ben aprop, encara teniu el cap de setmana que ve per fer aquest fantàstic viatge (fins l’1 de juny). De tota manera, estic convençuda que l’espectacle, el revisat Màgic d’Oz de la Faràndula, tindrà un nou i llarg recorregut. Felicitats!