La lladre de temps

Fa uns dies, la Bea Mamadedos (@bcuatre) proposava fer un post fent un repàs d’aquest 2013. 'Balance bloguero' és un mini carnaval que estarà actiu durant tres dies, el 29, 30 i 31 de desembre. La idea és fer balanç, ja sigui a nivell personal o com a blogger. M’hi vaig apuntar sense pensar-ho, però després me’n vaig adonar que no era gens fàcil posar-me a resumir aquest any que s’acaba. 

2013
Fins que me’n vaig adonar que durant tot l’any, hi ha una constant que es repeteix sense parar. És una lluita constant per robar temps al temps. M’he convertit en una lladregota d’esgarrapar temps per tot. Però no sóc jo sola, oi? Crec que és un mal comú, si més no per a molts amb qui comparteixo aquesta vida 2.0. Robem temps per estar més amb els nostres fills, parella i amics. Robem temps per llegir blocs que ens agraden i aporten moltes coses. Robem temps per escriure en els nostres, de blocs. Robem temps per viure vides paral·leles en grups de WhatsApp. Robem temps per arribar a tot, fins i tot a les reunions de l’escola que acaben a hores que ha hauríem d’estar dormint. Robem temps per seguir el nostre timeline a Twitter i actualitzar els status de Facebook. Per apuntar-nos a marees verdes, grogues i fúcsies. Per cabrejar-nos amb les coses que passen i que ens indignen i fer i cridar un #mecabrea dels grossos. Robem temps per intentar ser bones mares en el millor sentit de la paraula i acabar protagonitzant anècdotes de #malasmadres de campionat. I robem temps per ser unes perfectes imperfectes. Robem temps per fer els pastissos que facin falta per veure un somriure fantàstic a la cara dels nostres fills. 

I sabeu què? Sabeu què escriuria a la meva targeta per aquest arbre dels desitjos per al 2014?

Vull continuar robant temps, perquè vol dir que aquest temps el dedicarem a coses que realment ens importen.

* Per estimar als qui estimem.

* Per compartir amb els que sentim ben aprop, encara que estiguin lluny.

* Per continuar cabrejant-nos i indignant-nos, perquè lamentablement la situació no ens donarà treva. I per actuar. 
* Per continuar fent força tots plegats. També robarem temps per actuar contra les injustícies i els passos enrere que veiem cada dia.

* Per continuar aprenent.

Robarem temps al temps per continuar esforçant-nos a fer realitat els somnis. Els propis i els col·lectius.

Que el 2014 vingui ple de força!

I us vull deixar amb una cançó d'un dels meus musicals preferits: RENT.
Seasons of love.

Operació Dimonix

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les. Gràcies! 

No... no es tracta de cap aventura especial. La nostra ‘Operació Dimonix’ particular són ‘Els Pastorets’. Des de principis d’aquest any,  l’Ona i l’Estel van començar a jugar al pati a dimonis, calderes, etcètera.. arran que alguns nens de la classe ja havien vist el clàssic de Folch i Torres. Des d’aquella època, als dimonis els hi diem dimonix, o dimonics... (no hi busqueu explicació, l’Estel els va rebatejar així). Les dues peques no s’ho passaven massa bé, i fins i tot vam tenir algun malson amb els banyuts entremig. Però aquest any l’Ona va dir que tenia ganes d’anar-los a veure, que no li feien gens de por. L’Estel no ho va veure gens clar, i va dir que no hi volia anar.

He de confessar que feia anys que no hi anava. La recordava com una obra molt llarga, amb un petardo final impressionant i, que no se m’enfadi ningú, un toc o moralina (per la història que explica) que me la feia sentir molt llunyana. Però és clar, no hi ha res com el temps per veure les coses d’una manera diferent.

A Sabadell tenim la gran sort de tenir dues representacions de ‘Els Pastorets’. Joventut de la Faràndula i Centre SantVicenç engeguen el seu cicle just abans de Nadal (els primers) i Sant Esteve (els segons) i s’allarga pràcticament fins a finals de gener. Així que el dia de l’estrena (després de deixar l’Estel amb la tieta), la resta de la família vam anar a la Faràndula. Tot eren expectatives. Serà com la recordo? Com reaccionarà l’Ona amb els dimonis? (perquè clar, no em preocupava gens com reaccionaria amb el Lluquet i el Rovelló). Li faran por? Aguantarà tota l’obra? L’entendrà o estarà preguntant tota l’estona?

Resultat? Tal i com m’havia comentat el seu director, Salva Peig, en una entrevista que li havia fet per, justament, fer la notícia prèvia de ‘Els Pastorets’, em vaig trobar amb un GRAN espectacle. Això és el que busquen, el que volen i és el que pugen dalt l’escenari. Anar a veure ‘Els Pastorets’ pot ser una tradició, però també ens vam trobar amb espectacle de gran qualitat, amb uns Lluquet i Rovelló que van fer molt riure a l’Ona, amb un cuplets que ens van agradar moltíssim pels temes d’actualitat que toquen, i amb uns dimonixs INFERNALS!!!! I que en el fons, les coses no canvien tant i no deixa de ser la guerra eterna entre el bé i el mal.

I què va passar en arribar a casa? Doncs que l’Ona, entusiasmada, li explicava a l’Estel que els dimonixs no feien gens de por, que el Rovelló feia molt riure, que hi havia una “angeleta” i que sortia un bebè de veritat. I res, ja les veieu jugant a fer un esternut, dir “Jesús” i a tirar-se per terra. Per tot plegat, l’Estel ha decidit que ella també vol veure ‘Els Pastorets’. Així que per repartir les forces, i perquè ningú se m’enfadi ;-) , i perquè en tenim moltes ganes, ara... cap al Centre Sant Vicenç falta gent! Els que sou de Sabadell ja ho sabeu, però els que sou de fora... decidiu-vos i cap a Sabadell!

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les 

No hi ha res com una germana bessona

No puc evitar compartir amb vosaltres el què ha passat aquesta tarda. Perquè per a mi és la demostració impressionant del vincle increïble entre bessons. L’Ona i l’Estel estaven molt esverades (portem dies així, entre el seu aniversari, festes de l’escola, Pastorets, el Tió imminent…). La tarda ha estat prou esgotadora, i quan menys m’ho pensava, l’Ona s’ha adormit al sofà. No havia parat en tot el dia i he vist la meva oportunitat. Amb una adormida, és més fàcil poder-se dutxar tranquil·lament. “Estel, la vigiles i si necessites res vens, d’acord?”.

Just quan he acabat, m’he trobat l’Estel adormida al sofà (ja m’havia estranyat tan silenci i tan poca interrupció) i l’Ona que començava a despertar-se. Quan dorm poc o està molt cansada, no té un bon despertar. Ja l’he notat plorosa i amb ganes de somicar. Me la conec, sé que necessita que l’abraci i estigui per ella. Ho intento, però es posa a plorar desconsolada. Li dic que vingui amb mi a la meva habitació. L’Estel (que és absolutament al contrari i amb el vol d’una mosca ja es desperta tan feliç), obre els ulls i ens acompanya.

L’Ona està desconsolada. No para de plorar. Li pregunto què li passa, si ha somniat alguna cosa que no li ha agradat (ahir vam veure els Pastorets, i penso que tot i que va riure amb els dimonis, sortirà la imatge en algun moment). Diu que no ho sap, però que alguna cosa la fa estar trista. No hi ha manera que pugui consolar-la. De cop s’estira al meu llit. L’Estel marxa corrents a la seva habitació. Torna amb el ‘doodoo’ de l’Ona, amb el que dorm des que era petita. Li dóna. S’estira al seu costat i l’abraça. L’Ona abraça fort el ninotet i la mà de la seva germana. Es tranquil·litza i deixa de plorar.

Jo em quedo mirant l’Estel, i li dono les gràcies. Perquè ella ha sabut ràpidament què podia ajudar a la seva germana, i li ha anat a buscar. “Ona, estàs bé?”. “Sí, mama”. 

No em digueu que no és fantàstic tenir una germana bessona...

El nostre desig

El dia que vaig ser model de revista

Quan jo era petita – adolescent, les models de moda eren la Claudia Schiffer o l’Elle MacPherson. Me les coneixia perquè a casa la mare sempre comprava l’Hola, de manera que en algun moment o altre les fullejava. Sempre m’havia cridat l’atenció els models que es posava l’Agatha Ruiz de la Prada.

I qui ho havia de dir, que anys després, l’Ona es passaria una estona dibuixant i em ve tota contenta per dir-me que m’ha pintat a mi. Que en el seu dibuix, plou, i per tant, m’ha posat les botes d’aigua. I com que dos dies abans havia anat a la perruqueria i m’havia allisat els cabells – una cosa que els va sobtar molt- , m’havia pintat amb els meus cabells arrissats. “A mi m’agrades més així, mama”. I mireu quina meravella! Ara resulta que sóc jo la model. Perquè no em direu que amb aquest vestit (encara que sembli una campana), no podria passar per model de Desigual! (fins i tot porto el paraigües a conjunt!). M'encanta!!! Gràcies Ona!

Ja fa dies que l'engreixem...

Per a l'Ona i l'Estel és LA tradició de Nadal amb diferència. S'estimen el Tió amb bogeria. Un cop ha "cagat", el nostre Tió se'n va a viure a les muntanyes, on no fa tanta calor i té arbres per viure enmig del bosc. Fa un parell de setmanes va aparèixer al bosc, i tot i el crit inicial d'alegria en trobar-lo (perquè a l'estiu quan caminem pels boscos el busquem desesperadament i no el trobem mai), de cop l'Ona es va posar molt sèria i mig plorosa va dir que aquell no era el nostre Tió. Va dir que no l'estimava i durant una bona estona va estar callada. Amb l'ajuda de l'Estel el vam pujar a casa i vam veure que tenia una esquerda a l'escorça, i que era el nostre i l'Ona el va abraçar  (buffff, quin patiment només de pensar què ens hauríem hagut d'inventar). Ara li donem sopar cada nit... tot esperant la Nit de Nadal.

El viatge del Tió (un article on trobareu una mica més d'història sobre la tradició)

L’Arc de Sant Martí capturat dins d’una ampolleta

Cada any, per l’aniversari de les petites, aprofitem per fer un regal “especial” a tota la família quan venen a casa per la festa. Fet per les petites... un DIY, ara que està tan de moda :-). El primer any vam fer un memory molt personalitzat, i l’any passat un jardí ben particular.

Aquest any vaig pensar en un regal que feia quan era petita (i no tant petita, la veritat) i que m’agradava molt. Qui no ha fet mai aquestes ampolletes que semblen voler concentrar l’Arc de Sant Martí? Vaig pensar que la dificultat s’adequava bastant a la seva edat, de manera que, en el moment que les tardes ja no convidaven tant a jugar al parc, començàvem la producció a casa.

Primer pas: Sí que és veritat que ja pots comprar la sal/sorra tenyida, però així no té tanta gràcia, oi? De manera que el primer pas va ser “tenyir” la sal amb guixos de colors. Tota una tècnica de concentració per a les petites...

Segon pas: operació embut. Anar col·locant la sal a grapadets per anar fent capes

Tercer pas: un cop tenim plena l’ampolleta, només ens queda redecorar-la una miqueta. I ja ho tenim! Ben fàcil i ben bonic!