5 de març 2015

Adéu, avi!


Com parlar de la mort amb els nens i com explicar-los aquesta part de la vida.

Era un tema que hi pensàvem sovint, perquè lamentablement, era una qüestió que se’ns apropava de nou. Fa dues setmanes va morir el meu sogre. Les nenes havien viscut el procés degeneratiu de la malaltia que patia, però tot i això, encara l’acompanyaven en les seves passejadetes (cada cop més curtes) en cadira de rodes. Van viure com l’avi anava al Casal, i com elles, pintava i li explicaven contes. “Va a l’escola com nosaltres, deien”. En els últims mesos l’anaven a veure a la residència on estava. Però en qüestió de dies es va empiocar i es va apagar.

A les nenes els hi vam dir d’entrada, només saber-ho. Però com entenen el concepte de “morir”?. La reacció de cada una d’elles va ser diferent. Una es va quedar pensativa, i durant tota la tarda va estar molt callada. La seva germana no va parar de fer preguntes. “I ara què li passarà?”. “Ja no estarà a la residència?”. “I on estarà?”. Vaig intentar respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge que pogués entendre. Això era un diumenge a la nit. Vam decidir que elles seguirien el seu horari habitual d’escola i els hi estalviaríem tot el que significa tanatori i cerimònies. Però això sí, respondríem a totes les preguntes que ens fessin. I això vam fer. Hem explicat molt que tots estem tristos, hem parlat de caixes de fusta, de cotxes per portar l’avi al cementiri, del concepte mai més... hem parlat de tot. Ara fa uns dies que no pregunten tant, però tornarà a sortir més endavant. Segur. I continuarem responent preguntes.


Les preguntes de les petites són clares i concises. I te n’adones, que som els grans que a vegades no ho sabem explicar gaire bé. Perquè elles no fan les preguntes habituals. Per sort, en els seus dibuixos de l’endemà, l’avi sempre surt rient. Així que ens quedem amb aquest record. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada