la invasió twin

Pinzellades del món (2) Egipte

2012-02-24T11:26:00.000+01:00

“I de cop petites, enmig del desert, van aparèixer les tres piràmides. Són tres triangles molt grans, on vivien els faraons”.

(El que s’ha d’inventar una, perquè d’entrada va ser la gran decepció veure com en la carretera que ens portava a l’hotel, ui!. Les piràmides estaven allà al costat. Jo que me les imaginava enmig del no-res). En fi, els hi continuo el conte.

“I la mama i les seves amigues en van endinsar a dins la piràmide, per una escala molt estreta i que baixava moltíssim. És com viure una aventura de l’Indiana Jones – encara que no saben qui és- però rodejada de turistes i sense tanta màgia. I també vam passejar pel riu Nil, i vam entrar en molts temples”.

I perquè us mulleu amb aigua en tantes fotos, mama?

Per què a Egipte fa molta calor, princeses.

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

D'altres 'Pinzellades del món'
IRLANDA DEL NORD

Jo ‘voliu’

2012-02-22T17:25:00.001+01:00

Crec que ja he comentat alguna vegada que des que han començat a l’escola la seva xerrera s’ha disparat. No és només l’ampliació de vocabulari i de riquesa a l’hora de construir les frases. És fascinant veure com comencen a descobrir i interioritzar els temps verbals. Em fascina perquè no ha de ser gens fàcil entendre la línia de temps. Aquest aprenentatge, però, ens deixa frases mítiques.

“Mare –ara els hi dóna per dir-me ‘mare’- què hi ha per sopar?”

“Una truita”

“Ai, és que jo no voliu truita, jo voliu peix”

“Mama, avui és festa, oi? És que les botigues no han obrit”.

Així estem. De moment, però, demà, l’endemà, encara és... “després de dormir anirem a l’escola?”.

És increïble ser testimoni en primera persona d’aquest aprenentatge.

Si tingués un dia per mi sola...

2012-02-20T09:05:00.000+01:00

Si tingués un dia sencer per a mi, jo ... em despertaria a les deu del matí. Em compraria un diari, entraria en un cafè i em prendria un deliciós cafè amb llet i una pasta de xocolata ...

Espera, no no no no no no ...

Si tingués un dia sencer per a mi, el començaria al gimnàs, fent alguns exercicis i també nedaria una mica (només per demostrar-me perquè que estic pagant la quota del club) i així de pas, em sentiria bé perquè ja sóc (per fi) una dona que fa una mica més d’esport.

Espera, no no no no no ...

Trucaria una bona amiga i ens passaríem tot el matí fent una marató de compres. Oh sí, això seria genial!. Em podria emprovar la roba (amb calma, sense nervis) sense haver de cridar constantment: "No toquis això", mentre trec el cap per les cortines i mitja botiga em veu amb calces i sostenidors.

Espera, no ... molt millor.

M'agradaria trucar al meu centre de spa (he dit el meu? Quina tonteria. No hi he anat durant tres anys. És clar que fins i tot han esborrat el meu nom i la meva fitxa!) I m'agradaria demanar una cita. Massatges, teràpies naturals, manicura ... El paquet més car que tinguin. Després de tot, no tens un dia lliure... cada dia.

Però pensant-ho bé..... Espera!.

Sé una cosa que no vull fer. No cuinaré avui. Així que m'agradaria provar un bon restaurant, segur. I m'encantaria també, tenir una mica de temps per llegir tranquil•lament. I ja posats a demanar, seria genial poder fer l'àlbum de fotos d'hora a la tarda i no només uns minuts abans de la mitjanit.

Espera, no, tinc una altra idea!...

Perdó, ¿què significa que el meu dia lliure s'ha acabat? : (

Aquest post el vaig redactar arran d'una proposta de @BritMums . Però l'he volgut traduir i preguntar-vos... Què faríeu, si tinguéssiu un dia lliure només per a vosaltres?

Pinzellades del món (1) Irlanda del Nord

2012-02-18T08:36:00.000+01:00

Hi havia una vegada un gegant que fa molts i molts anys, va voler deixar l’illa d’Irlanda. Volia anar fins a la costa de la veïna Escòcia per veure la seva estimada. Però com s’ho faria per atravesar el mar? Va reunir milers de pedres i amb un martell enorme les va anar clavant al mar. Així, caminant per sobre podria arribar a veure la seva estimada. Però no se sap perquè no va poder acabar el camí. Però encara ara, es veu claríssimament quina era la seva intenció. És Giant’s causeway, a Antrim.

La "meva" Irlanda del Nord es remunta a l’any 1990, el meu primer viatge sola, amb 17 anys. Un món de descobriment, un país excepcional i fins i tot en alguns moments, en excepció. La presència militar britànica als carrers de Belfast era molt evident. Aquell estiu, el meu món es dividia entre Falls Road i Shankill Road.

M'expliques el conte del món?

2012-02-17T14:08:00.000+01:00

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. I això què és? On estaves, mama? Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo.

La fotografia és una de les meves grans passions. De cada viatge me n’emporto moltes coses, però sobretot, algunes imatges que se’m queden gravades. Tot i que no està estrictament lligat a La invasió Twin, sí que formen part de mi, i em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

Us hi apunteu? Doncs prepareu les maletes 2.0. Cada cap de setmana, sortirem de viatge... virtual.

Els nens i les veritats

2012-02-15T14:12:00.000+01:00

La situació és el següent:

La meva mare els hi explica el conte de la Blancaneus (oi que no us estranya que fos precisament aquest?).

Estel: Mira iaia, la bruixa té una berruga al nas molt gran

Iaia: Ui, sí! Quina berruga més gran!

Estel: la mama també té una berruga (tinc una petita berruga en un dels cantons del nas)

Iaia: Ja, però la mama no és una bruixa.

Ona: A vegades sí!

(silenci. No sé si posar-me a riure o plorar. La veritat és que em costa aguantar-me i no explotar de riure)

Després d’això, ja pots intentar explicar que les tres juguem a interpretar el conte de la Blancaneus. Cada vegada ens intercanviem els papers. Un dia una fa de Blancaneus, l’altre de caçador, de bruixa o de príncep. És igual, ja puc intentar explicar-ho, perquè sona a justificació, després que la teva filla acaba de dir tota convençuda que a vegades la seva mare és una bruixa.

Al marge de l’anècdota, és d’aquelles situacions que sempre has sentit a dir. “A partir d’ara, depèn de quines coses ja no es poden dir davant dels nens, perquè ho expliquen tot!”. Ara ja ho sabeu, a vegades... sóc una bruixa. Però de les bones, eh?

Tintín, los Cinco i els Grumets de la Galera

2012-02-13T22:27:00.000+01:00

De petita devorava llibres. Jo era de Tintín (m’agrada l’Astèrix, però jo era de Tintin. Ja m’enteneu. Són aquelles coses que divideixen la humanitat. Tintín o Astèrix. Rolling Stones o The Beatles). Dels meus germans vaig heretar una bona part de la col•lecció de Los Cinco d’Enid Blyton (tornem-hi, jo era de los Cinco, mai em van agradar els Set Secrets). I dic los Cinco, perquè la majoria em van arribar en castellà. I sobretot, sobretot... era molt dels Grumets de la Galera. Especialment de El Zoo d’en Pitus, La Colla dels Deu i Els Astronautes del Mussol.

Tots aquests llibres estan a casa la meva mare. Ben guardats i gairebé nous, perquè sempre he cuidat molt els llibres. M’agrada fullejar-los. I em pregunto si a la nova generació, si a les meves filles, aquests llibres -o uns altres- els faran somniar com van aconseguir-ho amb mi. O si bé en aquest terreny la tecnologia també guanyarà. I aquests llibres em fan recordar Els dies. Era la nostra llibreria. Era una casa petita, al carrer del Sol de Sabadell. Per mi era màgia pura. Cada cop que hi anàvem sabia que (al marge dels llibres de l’escola), en sortiria amb alguna història més per devorar. Molts dissabtes al matí m’hi portaven per mirar llibres. I allà me’n recomanaven molts. Fa uns dies, passejant per la Rambla vaig veure la dona de la llibreria. Sóc incapaç de recordar el seu nom, però només creuar-me-la, em vaig veure de la mà del meu pare, entrant en aquella casa màgica, amb una llum càlida i remenant llibres. I cada cop que hi passo per davant i la veig tancada, em sap greu que hagi desaparegut. Només espero i confio, que no siguin els llibres els qui desapareixin.

El conte de la princesa Ventolín (segona part)

2012-02-09T11:45:00.000+01:00

De cop la princesa Estel estava estirada en un llit de persona gran, rodejada de nens que tampoc respiraven bé. Amb tots de tubs al nas. Està molt cansada. Esgotada. Les infermeres em demanen si li fan un biberó, “sí, si us plau, moltes gràcies”, però ni tant sols se l’acabarà prenent… Al cap d’una estona em truca el meu home. “Què fa la nena, com està?”. Li explico. “I tu com estàs?”. Em poso a plorar. Serà una de les nits més llargues i més dures de la meva vida.

Una setmana després

Vam estar una setmana ingressats a l’hospital. La recordo en una nebulosa, una barreja de por, dolor i esgotament. El calendari de l’Outlook em servia per fer els torns i saber qui estava amb l’Estel a l’hospital en cada moment i qui anava a buscar l’Ona a la guarderia i s’estava amb ella. La nostra vida depenia de quadrar bé aquell calendari d'Outlook. El meu home i jo ens combinàvem també els torns de nit, i com si l’Ona sapigués que estàvem extremadament cansats, dormia tota la nit del tirón, tot i que trobava a faltar la seva germana. Vam treure un ‘10’ en logística. A marxes forçades.

L’Estel va tenir una pneumònia de cavall i va donar positiu en grip A, que tant de moda estava en aquell moment.

Què vam aprendre?
Des d’aleshores ataquem la tos, els mocs i els encostipats d’arrel. No els donem treva. Sé que ‘aquella’ vegada, pecant de “novatos”, potser vaig deixar que la cosa anés massa lluny. Ara, a la que la princesa Estel tus per primer cop, ja actuem. I normalment, al marge de tot el que puguem fer, el perfum de ceba i eucaliptus per tota la casa no falla. (Ai, aquells remeis de les iaies...). Vaig aprendre que la petita era molt valenta, que els nens no perden el somriure ni les ganes de jugar. I vaig veure com es resignava. Al principi no entenia com és que no es tocava els tubs. Però només ho va fer al primer moment. Després suposo que va veure que l'ajudaven a respirar millor, i suposo que es va resignar.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que el conte de la princesa Ventolín, ja s’ha fos.

El conte de la princesa Ventolín (primera part)

2012-02-07T21:36:00.001+01:00

Aquest és el conte de la princesa Ventolín, un conte on hi ha una protagonista preciosa, uns virus mooolt, mooolt dolents, i uns papes que van patir molt per primera vegada (i sabent que no seria l'última). Va passar pràcticament fa dos anys, però només d’enrecordar-me’n, encara m’esgarrifo. Vinga, que comença el conte.

No fa massa temps, en una ciutat molt propera... Hi havia una princesa que tenia una mica de tos. Durant dues setmanes, la seva germana bessona no s'havia trobat massa bé, però ella, aguantava i aguantava, i no donava signes de fatiga. Jugava i gatejava, s'enfilava a totes les cadires i ho tirava tot per terra. La petita princesa, però, no feia net, i a més, era tant delicada, que quan s'havia de prendre l'Apiretal o el Dalsy, vomitava tot el que els cuiners reials havien fet per dinar, per sopar, o en format biberó. Els reis van decidir-se a portar-les al pediatra del regne, que els hi va dir que una tenia una mica d'otitis i faringitis, i l'altre un procés gripal "normal". Els van avisar però: "Si en 48 hores no fa net, heu d'anar a l'hospital".

Tots contents i confiats que no caldria, els papes van anar a la farmàcia a buscar els medicaments... i cap al seu castell. Però dos dies més tard, la intranquil•litat es va apoderar de tota la família. La princesa Estel estava "apagada" i continuava tossint. Coincidint amb el Barça - Madrid (un altre dia us explicaré 'la maledicció') i agafant un iogurt només per si la princesa tenia gana, van anar a l'Hospital. Molts nens i pares feien l'assalt d'urgències, intentant arribar a un box i a la visita del pediatra.

La mama de la princesa, que es pensava que li confirmarien allò de "tranquil•la, això ha de fer el seu camí i s'haurà d'estar un parell de dies més a casa... que es prengui això i això altre", es va sorprendre en veure que es miraven molt a la nena i va intuir que alguna cosa no anava del tot bé. I efectivament, a la princesa Estel li van fer la primera radiografia, la primera "fumigada" de Ventolín (3 en una hora) i va arribar el terrífic moment:

"Us heu de quedar ingressats a urgències" -va dir la metgessa-.

(continuarà)

Jo tenia un menjador...

2012-02-05T20:49:00.001+01:00

Segur que molts coneixeu la pel•lícula ‘Memorias de Africa’. Una de les frases mítiques de la Meryl Streep – Karen Blixen que més recordo és ‘Yo tenía una granja en África’... amb aquell to de melancolia extrem. Aquell to d’haver perdut una part important del seu dia a dia.

Permeteu-me la gosadia de fer-la servir i comparar-la... però és que "jo tenia un menjador normal!". Sí senyors, normal. Un sofà, una tele, una taula i quatre cadires. Un moble on tenia els meus CDs i un vídeo i un DVD per veure les meves pel•lícules.

I ara què tinc?

Una cuineta per fer dinars amb menjar de plàstic.

Un súper per anar a comprar el menjar de plàstic, amb el seu carrito i naturalment, la cistella de la compra. I és clar, una caixa registradora per si la del súper falla o se’n va la llum i no poden passar les targetes de crèdit.

També tinc una clínica veterinària per a dos gossets, el Floc i la Trufa.

Un drac i dos Mics que seuen a sobre el sofà.

Un vaixell pirata de decoració.

Una casa de Playmobil on abans tenia un gerro molt xulo que m’havien regalat.

El meu moble de CD’s i DVD’s ara només és per a llibres infantils i paper per dibuixar.

Ah sí, i un racó de joguines...

Jo tenia un menjador... normal.

Exagerem? La neu apocalíptica

2012-02-03T20:20:00.002+01:00

Ens podríem moure en un terme mig, si us plau? Podríem deixar de ser tant exagerats? Ahir al matí a Sabadell va nevar. Va nevar, com a moltíssimes poblacions de Catalunya. I sí, feia fred.

Repeteixo… feia fred. Sí. Clar. Som a l’hivern. És normal. Entenc que a nivell periodístic en fem la notícia del dia, perquè hi ha coses que surten del quotidià i això ens atrau i és informació de serveis, que interessa. Però si us plau, d’això a que en una connexió en un Telenotícies diguin que 2 graus negatius a Moià a dos quarts de deu del vespre sigui un fred “sever”… hi ha un pas. Que el Piqueras digués que la previsió era apocalíptica ja no estranya a ningú, però penso que s’ha exagerat una mica. Potser escaldats de l’última nevada i de totes les conseqüències que va provocar aquest cop s’han passat amb la “sobreprotecció”.

I em pregunto... i si des de fa una setmana, enlloc de parlar constantment de la siberiana2012 només haguessin dit que hi havia possibilitat de neu que fins i tot podria arribar a línia de costa? No ens hauríem abrigat de dalt a baix si sortint al carrer notàvem que feia tant fred? Ens feia falta tota aquesta informació? Segurament no, perquè aquesta vegada, la cosa no ha estat tant forta. És evident que no som un país preparat per la neu (especifiquem... una part d’aquest país sí que està sobradament preparat per la neu, el problema és que aquest any n’ha tingut molt poca). És evident que una part d’aquest país no està preparat per la neu. I com que no és gens fàcil marcar la línia, jo em pregunto... com es troba el punt mig entre no arribar i passar-nos?

I paral·lelament hi ha un altre fenomen que cal plantejar. Hem arribat a un punt que hem 'banalitzat' la natura. Hi ha gent que va a la muntanya en ple hivern pensant-se que és un centre comercial. Més d'una vegada, i més de dues, m'he trobat en ple Pirineus, en carreteres secundàries (per no dir estrictament locals), nevades i tot de gent que s'han endinsat a la muntanya... sense cadenes. Senyors, cada clima, cada condició s'ha de conèixer i actuar adequant-nos-hi. Poso l'exemple de la neu, però podria citar la gent que agafa una barca al mar sense tenir ni idea de navegació i s'endinsa mar endins. Després també correm-hi tots.

Tot plegat m’ha fet recordar una anècdota. Vam portar les nenes a la neu amb 3 mesos. Més d’una persona ens va preguntar si estàvem bojos, que feia molt fred i que eren molt petites. Al principi responíem que “tranquils, van ben abrigades” o “si fa una nevada impressionant no estarem pas passejant pel carrer!”. Una persona ens va arribar a preguntar si ens ho havíem pensat bé, que per uns bebès tant petits, portar-les al Pirineu era com portar-les a Rússia. I aleshores el meu home ja no va aguantar més:

“Que no neixen nens a Rússia?”

A casa tenim ‘El coche fantástico’

2012-01-31T19:36:00.001+01:00

A casa tenim el Kitt, el coche fantástico. Fans de l’època i de la sèrie, fans de la meva edat... tranquils, no em tingueu enveja. No es tracta d’una rèplica. No és un Pontiac, però és de veritat. Hi ha cotxes que gairebé ho fan tot. I ho tenen tot. Tenen un disseny innovador, aerodinàmic i el més apreciat: són cotxes intel•ligents. En el nostre cas el nostre cotxe fantàstic no es posa en vertical sobre dues rodes, ni fa saltar el seient del copilot i no el condueix –per sort – el Michael Knight / David Hasselhoff.

A casa nostra tenim concretament un model únic, una sèrie limitada: l’Estel – Kitt.

Només seure a la seva cadireta s’activa en mode automàtic/auto cruise.

“Mama, no portes el cinturó”

“Papa, perquè no et poses el cinturó?”

“Mama, l’Ona s’ha deslligat”

“Mama, la meva porta està ben tancada?”

“Papa, ja es posa verd”

“Papa, perquè estem parats?”

“Mama, l’aire està engegat?”

“Papa, m’apreta el cinturó”

I així sense parar. És aleshores quan miro el meu rellotge i li parlo: “Kitt, et necessito”. I de fons... és el meu home el que tarareja la mítica música de la sèrie?

Avui faig un any

2012-01-27T09:16:00.000+01:00

A finals de l’any 2010 em vaig posar un repte: volia tornar a escriure. Escriure alguna cosa més que no fossin notícies, cròniques o reportatges. Volia escriure sobre la increïble aventura que estàvem vivint i fer-ho d’una manera distesa, perquè potser, sinó, acabaríem una mica bojos. També volíem denunciar -no us penseu que ho hem oblidat- aquesta conspiració creixent per part dels bessons de dominar el planeta. En aquests últims 12 mesos les nostres teories es confirmen.

La versió catalana del bloc va néixer oficialment el 27 de gener del 2011. Avui fa justament un any. El més curiós és que m’havia fet una llista amb una cinquantena llarga de temes que pensava que podia servir-me de guia. De la llista n’he tractat molt pocs. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat veure com van sorgint els temes i com hi havia moltes més coses per comentar de les que em pensava.

Escriure el bloc em permet recordar tots aquests moments. Potser si no els plasmés, acabaria oblidant els petits detalls, les grans preocupacions, els gags més divertits. No deixa de ser un exercici de memòria i de records, petites...

Però sense cap mena de dubte, una de les coses més gratificants d'escriure el bloc és que m’ha permès contactar i descobrir tot un nombrós grup de mares i pares que també escriuen blocs. Mares i pares que també comparteixen la seva experiència i llegint-vos, he descobert moltes coses i n’he après moltíssimes més. Les xarxes són importants... com el grup de mares que vam parir a la mateixa època i que encara ens veiem, o vosaltres que compartiu coneixements en un bloc...

Què faríem sense aquestes teranyines?
Gràcies a tots/es per comentar, compartir i ajudar.

K.O.

2012-01-24T17:15:00.000+01:00

La invasió, al Via Lliure de RAC 1

2012-01-24T13:14:00.000+01:00

RECOMANACIONS DEL VIA LLIURE DE RAC1

Moltes gràcies a l'equip del Via Lliure de RAC 1, que aquest cap de setmana passat han triat La invasió twin en les seves recomanacions. En antena han comentat que amb clau d'humor, el bloc repassa algunes de les coses que et passen pel cap quan et quedes embarassada i tens bessons. Sí, sí, és ben bé això (el podeu escoltar aquí, al minut 34). Així que moltes gràcies especialment a la Marta Carrasco, i també a la Marta Cailà, que si no m'equivoco, som companyes de promoció!

A quina de les dues estimes més?

2012-01-16T19:21:00.000+01:00

Més d’una persona m’ha preguntat si n’estimo més a una que a l’altre. Potser quan tens dos fills -d'edats diferents - també ho demanen. A mi, amb bessones, m'ha passat sovint. Era una cosa que jo també em preguntava (i m'havia arribat a preocupar) durant l’embaràs.

Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.

Les estimo a les dues, ‘totalment’. Utilitzo la paraula ‘totalment’ per intentar explicar un amor que només he sentit en el moment de ser mare. Incondicional, irracional i meravellós. Únic. Enorme. Infinit. Incomparable. Total.

Però també reconec que hi ha moments que aquest amor es canalitza diferent. Només em passa quan noto que una de les dues està més dèbil. Ha estat en moments claus. Quan al néixer una era molt més petita i m’obsessionava que mengés millor. Quan l’altra amb onze mesos va agafar una pneumònia impressionant i va estar una setmana ingressada a l’hospital. Quan una està malalta i l’altre va fent la “viu-viu”. Quan una cau i es fa mal i la seva germana entén que he d'estar per la que està plorant. Ja no és només una qüestió d’atenció, crec que l’amor ‘total’ fa vasos comunicants per tal que l’equilibri torni a casa.

Ballem reggae? (Reis 1)

2012-01-11T16:49:00.000+01:00

Aquests pingüins són ben especials. Han estat el regal de Reis amb més 'marxa' i una gran descoberta. The Penguins són una banda de música jamaicana. La seva història arrenca l'any 2006, a Sant Feliu de Llobregat, amb un grup d'adolescents, podria dir-se, enamorats d'aquests ritmes. El grup s'ha anat consolidant i fa un parell d'anys van començar a conformar aquest projecte Reggae per xics, cançons populars catalanes reinterpretades amb ritmes i músiques jamaicanes. No és només un disc, darrera hi ha tot un projecte educatiu que es trasllada en directe a escoles i pobles. Hi podeu trobar aquelles cançons que segur, n'estic convençuda, tots cantem/canteu. Des del Sol Solet, L'elefant, Puff el drac màgic o La Masovera. Per sort, ara no només les podem cantar, sinó també ballar. I fer un pingüí. I un barret. No us ho creureu, però el CD inclou manualitats! Per sort, hi ha gent que entén que les cançons pels més petits, es poden reinterpretar i donar-los nous aires, sense perdre -en cap moment-, la seva màgia. Aire fresc. El CD ja forma part dels nostres indispensables, a casa i al cotxe.

Aquí els teniu damunt l'escenari, en un medley inspirat en Thank you lord de Bob Marley & The wailers. Pugeu el volum i deixeu-vos anar. Segur que mai havíeu ballat així El gall i la gallina.

Volia escriure sobre els Reis… però no puc

2012-01-08T21:50:00.000+01:00

Avui volia escriure sobre els Reis. Sobre emocions retrobades, sobre la felicitat de veure la màgia en els ulls de les petites. Sobre bons regals que m’agradaria compartir amb vosaltres. Però no puc.

No puc perquè hi ha coses que no m’entren al cap. No les puc entendre. No puc. M’estremeixen i em fan dubtar de la condició humana. Ahir mateix els Mossos van detenir un home de 34 anys a Valls per la mort d’un nadó de cinc mesos, fill de la seva parella. La nena havia patit una asfixia i l'autòpsia ha constatat indicis de criminalitat en la seva mort. L’home tenia antecedents per agredir la seva anterior parella sentimental. I a mitjans de desembre, una notícia que em va deixar amb el cor glaçat. La policia investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus de Sant Adrià del Besòs. Els serveis d’emergències van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat un nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Dijous de la setmana passada van detenir l’acusat de matar la seva dona a l’Ametlla de Merola. I avui mateix, els Mossos investiguen la mort d’una dona a Tarragona. Tenia 40 anys.

Què passa? Què ens està passant? I aquests són només alguns casos... aquest inici del 2012 és especialment dramàtic. No vull pensar que es tracta només de la desesperació d’una persona o dels efectes de la crisi, perquè aleshores m’espanta pensar a quins nivells podem arribar. Una part de la meva feina és explicar aquestes notícies. Hi ha qui diu que està immunitzat, i em pregunto si pot ser cert o no. A mi em costa... sobretot quan has d’explicar, per exemple, la mort inexplicable d’un bebè de 5 mesos. És evident que ara, m’afecta molt més que abans.

Avui volia parlar de Reis, però ho hauré de deixar per un altre dia. I mentrestant, quan escric aquestes línies, tot sembla girar al voltant d’un partit de futbol. L’Espanyol i el Barça juguen a Cornellà – El Prat.

La nit amb més màgia

2012-01-06T00:15:00.000+01:00

La muntanya russa

2012-01-03T22:33:00.001+01:00

Com una muntanya russa. Pujades i baixades. A dalt... i a baix. Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso en aquest 2012 que acabem d’estrenar (i l'altre dia, Montserrat me la va regalar). La vida és així, hi compto i crec que ha de ser així...només que encetem un any que a nivell general arriba marcat d’incerteses, incongruències i irracionalitats. I que a nivell més proper, continuarà marcat -per sort - en el nostre dia a dia per aquesta sorprenent aventura de la maternitat.

Tan de bo el 2012 porti esperança, seny, llum, il•lusions i somnis. I sobretot, els somriures dels petits, que són els que fan que cada dia tingui sentit. Que tingueu molt bon any i serà un plaer continuar trobant-vos en aquest petit-gran espai de la blogosfera.

Núria

El conte que no falta mai

2011-12-29T21:30:00.002+01:00

Abans d’anar a dormir expliquem contes i cantem cançons. L’ordre i el contingut varia amb el temps, però hi ha un conte que no falta mai. És una història que va començar quan eren tot just bebès... i encara continua.

Sempre comença amb la mateixa ‘cantarella’:

“Hi havia una vegada, dues petitones. Una es deia Ona i l’altre es deia Estel”...

Elles són, cada dia, les protagonistes del conte. Però hi he trobat d’altres valors i aplicacions. Em serveix per repassar amb elles el que hem fet durant el dia, per reforçar les coses que han fet bé i recordar les que no... elles hi afegeixen els seus comentaris i valoracions i també em serveix per saber com ho han viscut. També em serveix per avançar el que passarà l’endemà, i d’aquesta manera elles ja preveuen com serà el seu dia quan es despertin. Sé que els hi agrada escoltar el conte, perquè si algun dia intento “escaquejar-me”, sempre em demanen que com a mínim, expliqui ‘El conte de les petitones’.

El poder d’un tronc #cagatió

2011-12-25T20:59:00.000+01:00

Si alguna cosa els va quedar ben gravada a la memòria de tot el període de Nadal de l’any passat (tenien dos anys), era tota aquesta història de “cagar el tió”. Amb un afany impressionant agafaven un cullerot de fusta de la cuina i li donaven unes garrotades esfereïdores al pobre tió. Encara a l’abril cantaven la cançoneta, però per sort, no agafaven cap pal per estovar res ni ningú.

Aquest any el tió ha tornat a casa per interpretar un gran paper d’aliat dels pares (de nou torno a practicar la professió de xantatgista). Però escolteu, el tió, igual que els Reis, ho veu absolutament tot. “I no li agraden els crits, noies!” (deixeu-me aprofitar).

Tot va començar al segon dia, després d’emocionar-se en veure que el tió s’havia menjat les dues mandarines que li havíem deixat per sopar, i després d’estar absolutament preocupades preguntant-se com se les menjaria si el tió no té mans. “Podrà pelar-les, amb aquestes potetes que té?”. Aquella tarda, curiosament, les estava banyant i no hi va haver cap plor a l’hora d’esbandir el cap. “Que estrany”, vaig pensar. Aviat vaig entendre el perquè: “Mama, vaig corrents a explicar-li al tió que no he plorat a la banyera i m’he portat molt bé. Oi que em cagarà regals?”.

Ahhhh, vet aquí. I així durant dues setmanes. Ja puc deixar d’escarrassar-m’hi. No puc competir amb el poder d’un tronc amb ulls i boca pintats i una barretina al cap. I resulta que si el piques amb un bastó, surten regals!!! És ben bé pura màgia.

Sobre pinyes i pinyons

2011-12-23T23:01:00.000+01:00

Feia un parell de setmanes que l'Ona i l'Estel parlaven de pinyes i pinyons.
Però només ho parlaven entre elles. En el seu llenguatge secret (un dia us en parlaré). Ahir vaig descobrir-ho tot plegat.

Del pi surt la pinya,

de la pinya el pinyó.

I del meu cor,

aquesta felicitació.

BON NADAL!

Si el dia de Nadal i Sant Esteve els hi reciten a les àvies, tiets i tietes i cosines com me'l van recitar a mi ahir, es desfaran. A mi, em va caure la baba. Què voleu que us digui...

Futur. Què és futur?

2011-12-22T21:35:00.001+01:00

Durant la gravació de la felicitació de la ràdio, els petits deien alguns paraules. Alegria, família, abraçades, amics...

Estava llegint la llista a l’Estel perquè repetís les paraules. Li dic: “Futur”.

Se’m queda mirant. “Què és futur, mama?”

Va ser l’anècdota divertida, però fa dies que hi penso. Em sembla una pregunta molt complicada. Tan senzilla i tan complicada alhora.

Estel, Ona:

Ara mateix, quan molta gent mira endavant, veu una situació que no és agradable. Veuen uns temps que han de venir que no seran gens fàcils. Alguns ho veuen negre, això del futur.

Voldria pensar que la cobdícia de la humanitat, els sense-sentit i els abusos ens han dut fins aquí. I que aquesta situació serà un punt d’inflexió per tornar-nos més conscients, més responsables i més sostenibles... amb la humanitat mateixa i amb aquest planeta en el qual vivim. Vull imaginar que el futur és un demà ple d’oportunitats, de bones persones, de moments màgics, d’aventures fantàstiques, d’amors, de decepcions, d’amistats, de situacions que us ompliran i us faran créixer com a persones. M’agradaria dir-vos que el futur és un temps ple de... Que sigui un temps ple, complert, ja estaré bé. El futur és demà, petites, un demà on ens tindreu al vostre costat a tots els que us estimem. I demà, ho tornarem a repetir. I així cada dia, per construir un futur ple.

Bon Nadal a tots. I que el futur ens depari un somriure. El somriure dels éssers que ens fan creure que juntament amb el present, serà el millor temps per viure.

Bon Nadal!

2011-12-20T14:33:00.001+01:00

L'Ona i l'Estel van participar a la Nadala de Ràdio Sabadell 94.6. Els hi va fer molta il·lusió entrar a l'estudi de gravació (i parlar al micro "com fa la mama") i quan ahir van veure el vídeo es van emocionar. Ja ho dieun ells, però també us ho dic jo: Bon Nadal.

Un ‘Memory’ personalitzat

2011-12-17T20:46:00.000+01:00

Aquest any tornem a sorprendre a la família -espero- amb una felicitació de Nadal i pel 2012 ben especial. Es tracta d’un joc ben conegut (el Memory), però absolutament personalitzat. D’aquesta manera, a cada casa en tindran un i podran jugar-hi sempre que vulguin. A més, elles ens han ajudat a confeccionar-lo i els hi ha agradat molt aquest secretisme que hem creat. “És una sorpresa!”, diuen a tothom. Estan contentes d’haver ajudat. És molt senzill. Es tracta del tradicional joc de fotografies a qui s’ha de trobar la seva parella.

1 – Nosaltres hem escollit fotografies de les nenes (algunes juntes, d’altres cada una d’elles amb activitats molt específiques que els hi hagin agradat molt o les hagi marcat per alguna cosa. La platja, la neu, un animal…)

2 – Un cop triades les vaig portar a impremta. Vam comprar unes cartolines ben gruixudes i ja ens veieu un dimarts qualsevol a altes hores de la nit, enganxa que enganxaràs.

3 – Tornem a la impremta. No tenim prou temps ni una guillotina potent per tallar-ho a casa. Un cop fetes les ‘peces’, podem començar a posar les parelles de fotografies en unes capses ben decorades.

4 – Ja teniu el Memory fet. Les petites ja hi han jugat perquè han d’explicar a tothom quines són les regles del joc i com s’ha de fer. Encara els hi costa una mica, però riuen molt i estan molt contentes quan fan una parella.

Ja tenim el regal-postal de Nadal per la família! Estem convençuts que els hi farà molta gràcia. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-lo. He d’agrair a una companya de feina que em donés la idea. I també al seu pare, que va ser qui li va fer aquest regal de ben petita. Ja li he demanat que faci llista d’aquestes grans idees! Thank you Saints!

Tres anys. Com si fos ahir

2011-12-14T21:59:00.001+01:00

El cel i el mar s’emmirallen
Semblen tan lluny l’un de l’altre…
Però es toquen a l’horitzó,
aquell punt on els estels,
juguen amb les ones

Fa tres anys que em van venir al cap aquestes paraules. Dictades per l’emoció. 15 de desembre. Fa tres anys que l’Ona i l’Estel omplen la nostra vida. D'una manera diferent a com s'omplia abans. Tenim més amor, alegria, rialles i il•lusió. I també més cansament, moments en què ens fan perdre la paciència i ens fan enfadar. Però ho saben solucionar a la perfecció amb un somriure.
Però sobretot, ens han donat un nova definició de moltes coses.

Us estimo petites. Com mai havia estimat a ningú. Gràcies per moltes coses!

On estava jo, mama?

2011-12-13T14:25:00.000+01:00

Com entenen els petits que abans del seu naixement, la resta de la família teníem una vida? Que abans de la seva arribada, ja passaven coses?

Des de fa un parell de setmanes que m’ho pregunto, perquè una de les petites no para de demanar-m’ho. Va sortir espontàniament.

Miràvem uns dibuixos animats (Buscando a Nemo). Els hi vaig dir:

“Mireu, el papa i la mama aquí hi hem estat! És un lloc molt bonic!”.
“Quan, mama?”
“Fa temps, abans que vosaltres arribéssiu!”
“On estava jo mama?”
“Tu encara no hi eres, Estel!”
“Per què, mama? On estava jo mama”

Aquí sí que em va deixar ben “pillada”. No recordo que li vaig contestar, però en les darreres dues setmanes ja m’ho ha preguntat un parell de vegades més, en diferents situacions. Per ells la nostra vida comença amb el seu naixement? Quan i com entenen que abans de la seva arribada hi ha tota una vida i experiència al darrera? Com els hi expliquem? Com ens veuen?

Vet aquí que una pregunta de la meva petita provoca que el cap em vagi a mil. I a més, em fa recordar totes aquelles coses abans de la seva arribada.

Un instant desesperat

2011-12-10T13:19:00.001+01:00

Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.

La curiosa decoració del 'Pare Manel'

2011-12-07T19:56:00.000+01:00

Més bromes (anècdotes) amb les paraules i els sons.
Aquests dies hem aprofitat per decorar una mica la casa. I el més divertit ha estat...

"Papa, perquè penges aquests pares Manel?"

Tan difícil és pensar en les famílies?

2011-12-01T17:15:00.000+01:00

Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.

Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.

Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.

Preguntes obertes sobre la Blancaneus

2011-11-29T22:10:00.000+01:00

D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:

Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?

Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

Fer la carta als Reis

2011-11-27T22:04:00.000+01:00

Aquest dissabte vaig viure una tarda de compres que no havia viscut mai. Intensa... però vam anar per feina. Ho teníem prou clar. Va ser la culminació que tres setmanes de debat intens i de passar-nos nits estudiant catàlegs de joguines. Els teníem tots. I fèiem llistes, moltes llistes. Em direu que potser vaig d'hora, però ja entendreu el per què. Som conscients els pares de la importància d’aquesta feina? De triar bé, sense emborratxar-nos de comprar i entenent que els regals no ho són tot? Hi ha tantes coses a tenir en compte!.

• Les nenes van néixer el 15 de desembre. Per tant, tenim l’afegit –per postres- que s’ajunten els regals d’aniversari amb l’arribada dels Reis (a casa sempre hem estat de Reis), però des de l’arribada de les petites, també ‘cau’ un regal petit pel Tió.

• Bessones: en aquest cas sí que implica donar més voltes al tema joguines. Què cal fer? Regals individuals? O joguines més pensades per tal que les comparteixin?

• Qui tria els regals? Si pels nens fos (parlo en general, les nenes no entenen massa encara que els anuncis que surten per la tele són les coses que potser després arribaran el matí del dia 6) ho demanarien tot. Si fos pels pares, la tria seria probablement diferent.

Davant de totes aquestes coses, dubto que hi hagi receptes màgiques o estàndards aplicables. Cadascú ha de buscar el seu model. La ‘nostra’ carta als Reis funciona així:

• Un regal per família. Això a vegades costa de fer entendre, però és necessari. A casa no tenim prou espai com per convertir el menjador en un aparador de joguines.

• Hem combinat: tindran regals individuals (normalment repetits, perquè per molt que ho vulguis evitar, o pensant que si els fas un regal diferent no hi haurà problemàtica, al final elles volen ‘algunes’ joguines iguals). També tindran regals que han d’entendre que són per les dues.

• Cada any hem creat un centre d’interès i la majoria de regals giren al voltant d’aquesta idea. L’any passat va ser la cuina... aquest any serà el supermercat. Els hi encanta fer llistes, agafar el cistell, pujar les dues juntes al cotxe i ens diuen “anem a comprar al súper i al mercat!”.

• I també hem fet la combinació de regals que nosaltres pensem que els seran útils per aprendre i jugar... i alguns que sabem que elles es tornaran boges.

PD. Si heu llegit el post ‘Començo a odiar la Blancaneus’, només us diré que només ens faltava que la tieta els hi donés un conte que havia estat de la meva neboda i l’hem de llegir cada dia. I sí, a la llista no hi falten unes figuretes de la Blancaneus i la bruixa... aaaaaiiiii!!

Consells pràctics per estalviar amb bessons (3): Trobar més botigues com aquesta

2011-11-24T21:39:00.000+01:00

Un nou consell pràctic per estalviar amb bessons. Us he de confessar que desconec la marca, la botiga i els preus, però també us diré la veritat: si veig aquest cartell es guanyen la meva simpatia perquè, com a mínim, entri a xafardejar. La veritat és que en determinades coses, aquests descomptes s'agraeixen. I quan tens bessons, encara més.

PD: Per la vostra informació (i no és per fer-ne propaganda...) Es tracta de la botiga Vincent Shoe Store, (a big step for small feet) una marca sueca nascuda l'any 1999. Per si a algú li interessa us deixo el link a la seva pàgina: http://www.vincentshoestore.com/

Verbs indispensables: Jugar

2011-11-22T22:32:00.000+01:00

Jo jugo, tu jugues, ell juga, nosaltres juguem… A vegades sembla fàcil conjugar aquest verb, però no ho és. I és un dels verbs indispensables. Jugar amb els nostres fills no és només una manera de passar l’estona. És molt més. És la manera d’aprendre, d’enfortir els lligams. A través del joc aprenem normes, aprenem a compartir, aprenem les situacions del dia a dia, ens estimem... No és fàcil posar-se a jugar després d’un dia de feina, tensió i cansament. Cal fer-ho, però, perquè els nostres fills ens esperen amb moltes ganes de jugar. Juguem a pintar, juguem a explicar contes, juguem a fer cuinetes...

Juguem, juguem, juguem. Però quan és la última vegada que vau jugar vosaltres sense els vostres fills? (I no em refereixo a fer una partida a la Wii o a una partida de Trivial). Fa dies que li dono voltes al cap, arran de la reunió que vam fer pares i tutores de P3. Per resumir us diré que va ser especialment productiva, perquè ens va permetre fer-nos una idea del dia a dia de les petites a l’escola. De veure-les en acció als espais on fan cada activitat. De conèixer la seva rutina. I la veritat sigui dita, també ens va servir per adonar-nos que després de tants patiments i dubtes, (aquí podeu recuperar el post) la tria del centre educatiu que havíem fet havia estat l’encertada.

Però el moment clau va ser quan estàvem a la classe i la tutora ens va dir: “Ara fareu el que fan els vostres fills. Ara teniu 15 minuts per jugar amb les plastilines, podeu pintar a la pissarra o fer construccions. Si voleu, podeu jugar amb aquestes pinyes o dibuixar”. I allà ens teniu, a tots els pares, parant les taules, muntant un circuit pels cotxes i fent uns dibuixos preciosos a la pissarra. I sabeu el millor? L’endemà, quan els nens s’ho van trobar, els hi va encantar el regal que els hi havíem fet. Els hi va encantar que també nosaltres compartíssim el seu espai.

Quan va ser la última vegada que vau jugar de veritat?

La diferència entre votar i botar

2011-11-21T15:57:00.000+01:00

#20N. Jornada electoral. Per mi és sinònim de treballar.
Va ser complicat que les petites enteguessin que tot i que era festa i no anaven a l’escola, la mama hagués d’anar a la feina.

Elles van protagonitzar l’anècdota del meu 20 de novembre. Els hi vaig dir que anirien a votar amb mi, perquè “la mama ha d’anar a gravar amb el micro al col•legi. Votarem i després gravaré, d’acord?”. Només entrar l’Ona em pregunta si ja es pot treure les sabates. “Les sabates?”. I me la quedo mirant amb cara de no entendre res. Però ràpidament se m’encén la llumeta.

“No, Ona, hem vingut a votar, no a botar”. (Però com que elles no entenen la diferència entre una be alta i una de baixa, continuo). “Ona, aquest votar no és de saltar i botar al sofà o als llits dels papes. És un altre votar”.

Ara que... mirat fredament i després de veure com van anar les coses, potser no hi ha tanta diferència entre “ens votaran/ens botaran”.

La teoria ‘Scarlett O’Hara’

2011-11-17T20:40:00.000+01:00

Tinc una teoria. Gens empírica, perquè només pensava que passava amb les meves bessones, però ara resulta que estic comprovant que hi ha una tendència clara. O potser és una evidència pels pediatres i jo no me n’he enterat.

Si teniu bessons, si coneixeu algú que en té, si a l’escola n’hi van dos parells… feu la consulta i m’ho comenteu, si us plau.

El bessó que neix més petit, amb menys pes… és al que al cap d’un temps (mesos, anys) es fa més gran i alt ?

L’Ona va pesar 2.500 kg al néixer. La seva germana, l’Estel, 3.400. Amb tres mesos ja l’havia igualada, pràcticament. Ara, que són a punt de fer els tres anys, l’Ona li passa tres dits d’alçada i uns dos quilos de pes. Sí, hi ha factors com la complexió, perquè les dues mengen molt bé, però…

Estic convençuda que quan va sortir de la panxa on havia passat gana perquè s’ho ‘quedava’ tot la seva germana, l’Ona va aixecar la seva maneta, va apretar fort el puny i en forma de plor va dir: “Poso a Déu per testimoni que mai més no tornaré a passar gana!”. Sí, com una petita Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué.

Arrels i història de l’avi que les meves petites no coneixeran

2011-11-15T22:20:00.000+01:00

Els sentiments més interns i intensos se'm van tornar a remoure fa uns dies amb l’emissió d’aquest programa. Cap al minut 6, el meu tiet Ramon explica com bona part de la família va haver de fugir cap a França a causa de la guerra i pel fet que el meu avi fos l’alcalde republicà d’un petit poble de l’Empordà. El meu pare era un dels germans que van fugir. Van passar per un dels camps de refugiats de França i després van acabar, per sort, amb la família que tenien a Montpellier.

Aquesta petita part de la història de la família i de Catalunya, em va fer recordar totes i cada una de les històries que el papa m’havia explicat. D’una època grisa, a vegades molt negre. De com el passat els va perseguir sempre i de com va marcar molts dels moments de la seva vida. I recordo com, per un treball durant la carrera de periodisme, em subratllava que aquestes històries no es podien oblidar. “No ens podem permetre oblidar-les”, em deia.

El meu pare va morir el març de l’any 2007. Va ser un procés llarg i encara ara, em costa recordar-lo fora de l’hospital. Un any després de la seva mort, em quedava embarassada. I una de les coses que més m’entristeix avui en dia, és que les meves petites no l’han arribat a conèixer. Li agradava molt la canalla. Sé que li hagués fet molta gràcia veure les dues petites bessones. Jo, que era la seva petita, amb bessones. Per sort, si les meves filles volen saber com era l’avi Nito, li podran demanar a les seves tres cosines que els ho expliquin. Elles, el van poder disfrutar molts anys. I a l’altre cantó de la balança, estic segura que la meva mare, la “iaia” Vida, cada nit abans d’anar a dormir li “explica” al meu pare les històries de les dues petites.

Començo a odiar la Blancaneus…

2011-11-13T21:49:00.000+01:00

Fa tres setmanes vam anar al teatre, a veure ‘La Blancaneus i els set nans’.
El muntatge de Joventut de la Faràndula (de Sabadell) els va agradar molt (per sort, sempre que anem al teatre en surten encantades, bééééééé!!!!) i algunes idees van quedar molt clares. Una bruixa dolenta (no entenen que la madrastra-reina i la bruixa són la mateixa persona), una poma encara més dolenta (només la del teatre, eh, no fos cas que m’agafin mania a les pomes), la princesa, els set nans (“que porten barba i un nas de plàstic, mama”) i un príncep blau que fa un petó a la Blancaneus i es desperta. “I ja està, el conte s’ha acabat”, diuen.

Si afegim que una setmana abans d’anar al teatre ja n’havíem estat parlant i que el dia després del teatre vam cometre l’error (sí, va ser un error) de veure la versió Disney que tenim en DVD… ja us puc ben dir que començo a odiar la Blancaneus.

Cada dia volen veure la pel•lícula. Cada dia passem per davant del teatre. Cada dia he d’explicar el conte abans d’anar a dormir i he de cantar alguna de les cançons de l’obra (musical) que vam veure. Si al còctel hi afegiu que personalment mai m’han agradat les princeses clàssiques de Disney... que no ens passi res, oi? Recordo l’època “princeses” de la filla d’uns amics i semblava terrible. I per postres hem trobat uns DVD's portàtils que podríem posar al cotxe. Comencem a odiar la Blancaneus i comencem a tremolar. Pregunta: A quina edat comencen a demanar anar a Eurodisney?

Humor twin

2011-11-06T12:18:00.000+01:00

La Míriam, del blog Criando múltiples, publica avui aquest acudit. Hi ha moments que em sento tant identificada, que no he pogut evitar publicar-lo també. Una mica d’humor-twin per un diumenge plujós ;)

L’etapa ‘I per què mama?’

2011-11-04T23:38:00.000+01:00

La història podria començar amb qualsevol tema. Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama? Perquè la panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol menjar. I per què, mama?

(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)

Perquè aviat arribarà el papa de la feina i també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?

(La gran pregunta! M’agradaria poder contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)

Va, noies, recollim que el papa ja està a punt d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el cotxe. I per què... PROU!

L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el ‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col•loquen a tot arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès- perquès. Teniu molta paciència? Per què?

I per què poso aquesta foto precisament en aquest post? Doncs perquè algú es va passar tota una tarda (repeteixo, tota una tarda), preguntant-me "per què gira això, mama?".

Pe. Tres. Una lletra i un número que són tot un món.

2011-11-01T20:45:00.000+01:00

P3. Una lletra i un número. Pe. Tres. És senzill. Això sembla. Ara que ja fa gairebé dos mesos que el curs ha començat, crec que ja puc fer els primers balanços.

M’agrada escoltar les converses que tenen les dues petites. No sé si és l’efecte de l’escola (probablement hagués passat a conseqüència de l’entrada a qualsevol centre educatiu), però la veritat és que estan aprenent moltes coses. I fan servir moltes paraules noves. I tenen unes converses entre elles increïbles.

M’agrada que ja em comencen a explicar cada una què ha fet. La nostra gran preocupació era veure com aniria el fet de separar-les a la classe. Al principi una d’elles ho va passar prou malament, perquè no coneixia ningú a la classe. Plorava i no explicava masses coses del que havien fet. Vaig patir, ho reconec. Ara ja té tot un ventall d’amics i està encantada amb la seva ‘senyoreta’. A més, quan es troben, entre elles, s’expliquen moltes coses. I des de fa unes setmanes, quan parlen amb algú, amb tota la vehemència del món, es miren i diuen: “Som germanes”. Per si algú no ho veu clar… Ahir mateix, la seva tutora em deia que estava molt contenta, i que naturalment, al pati jugaven molt juntes. “Tenen un vincle molt bonic...”

M’agrada la relació que tenen amb les seves tutores. En un no-res s’han convertit en els seus referents i fins i tot, si anem al teatre al cap de setmana, pregunten si elles vindran.

M’agrada perquè se les veu contentes d’anar a l’escola. Això és el que més em tranquil•litza. I m’agrada molt que aquest cap de setmana hagin portat a casa “El cançoner”. Així no em torno boja interpretant les cançons que em canten (i que he de reconèixer, algunes les desconec). Per tant, ha estat un cap de setmana de cantarelles.

No us ho creureu, però trobo a faltar la llibreta-diari de la guarderia. Sí, aquella que a vegades em feia ràbia carregar amunt i avall. Aquella que a vegades no sabia què escriure-hi. Però... aquella llibreta on cada dia del món m’apuntaven si havien dinat bé, com havien passat el dia, si havien dormit una horeta i mitja i si havien fet dos pipís. Com us ho diria? Sense aquella llibreta tinc la sensació que he perdut “control” sobre el seu dia. P3 és un altre món, i l’escola dels “grans”, evidentment, també. Ara surten a vegades ben despentinades i quan els hi trec les sabates, sovint em cauen mig quilo de pedretes del sorral. Però això sí… surten amb uns dibuixos fantàstics!

Primer balanç fet. Hi ha d’altres aspectes que caldrà esperar encara una mica per analitzar-ho tot plegat.

Hem indultat dues castanyes

2011-10-31T23:31:00.000+01:00

Vaja, que estrany. A casa, fins i tot la castanyada és twin. No és broma. Hem indultat aquestes dues castanyes, i de moment, només de moment, no han anat a parar al foc.

L’Ona i l’Estel han trobat aquestes dues castanyes i com que eren “bessones”, les hem salvat. Amb els panellets, no hem tingut pietat. Bona castanyada a tothom!

Les meves filles i Tolkien

2011-10-25T22:03:00.000+02:00

Les meves filles bessones es diuen Ona i Estel. La tria d’aquests noms té molt a veure amb l’amor que el seu pare i jo tenim pel mar, pel vent i pel cel. I també us diré que sent adolescent, un dels llibres que més em va impactar va ser El senyor del anells. I reconec que he devorat una i altre vegada la trilogia cinematogràfica feta per Peter Jackson.

“Com lliga una cosa amb l’altra?”, em preguntareu. Doncs perquè resulta que ara he descobert una preciosa coincidència, que en el record d’aquesta saga plena de màgia, m’agrada pensar que conforma un lligam únic entre l’Ona, l’Estel i Tolkien.

Estel és una de les dues paraules que en l’idioma dels elfs significa ‘esperança’. Ja és bonic per si sol, oi? De fet, era el nom de nen que tenia l’Aragorn. I un dels versos més bonics i importants en la trama diu així:

‘Vaig donar esperança als homes, però no en vaig guardar gens per mi’.

I en l’original en èlfic: Onen i-Estel Edain, u-chebin estel anim

Consells pràctics per estalviar amb bessons (2) Tràfic de roba

2011-10-19T17:08:00.000+02:00

Secció pràctica número 2

* Tota la roba que us puguin passar/donar és benvinguda.
Classificar per talla i temporada i comprovar que els hi anirà bé als bebès/nens i quan (al principi és complicat perquè dubto que hi hagi algú al món que entengui com poden estar tan mal etiquetades i organitzades les talles de la roba dels bebès).

* Eviteu comprar massa roba pels primers mesos. No dura res. Ja sé que costa perquè hi ha coses precioses, però realment fa llàstima veure com aquell vestit que tant t’agradava només els hi has posat una vegada.

* Si us volen regalar roba pel(s) bebè(s), demaneu que sigui per a molt més endavant. Quan neixen, els nens no només necessiten roba pel primer mes. Amb un any també els vestireu!

* Tinc clar que em planto amb les meves dues filles bessones. Per tant, un cop la roba se’ls queda petita, continuo la cadena. Segur que teniu amics/amigues o conegudes a qui els hi podeu passar la roba. Ens hauríeu de veure a vegades fent tràfic de bosses amb bodies, samarretes, pantalons i sabatetes en perfecte estat o fins i tot sense estrenar!

Tot això demostra la importància de les cadenes. Potser podeu pensar que relacionat amb aquest post és una frivolitat, però demostra la importància del grup. De la pinya. De la xarxa. En la roba és una qüestió purament material, però on més es nota és en molts altres aspectes molt més intangibles. Uns aspectes amb els que sense el suport d’altres persones, els primers moments de la maternitat amb bessones haguessin estat molt més complicats.

Recordatori:
La secció pràctica número 1 girava al voltant de com t’estafen amb el preu de les vacunes. Com es pot comprar la Prevenar més barata? Cliqueu i rellegiu el post!

'Contagio'

2011-10-16T16:27:00.000+02:00

A casa no ens fa falta anar al cinema per veure la darrera estrena de divendres, ‘Contagio’, amb la Kate Winslet, la Gwyneth Paltrow i el Jude Law. Ja en tenim prou amb els nostres de ‘contagis’.

Dijous a la nit va ser l’Estel la que va començar que no tenia gana… va acabar vomitant al llit. La nit de dijous a divendres va tornar-hi 4 vegades més. No tolerava ni l’aigua. En total: 4 pijames, 2 llençols, 1 funda del matalàs, el sac de dormir… una visita a l’hospital, una rentadora i quatre fregades. Nit del lloro, vaja. I preparatius per la logística que implica que una de les petites estigui malalta. Trucant a ma mare a les 7 del matí per demanar-li si se la podia quedar, etc, etc, etc… Passem divendres i dissabte apagats. “L’Estel està una mica malalta”, li explica a tothom.

Matinada de dissabte a diumenge. Cau l’Ona. L’Ona, que mai agafa cap d’aquestes “passes”, comença també amb vòmits. El meu home l’ha anat a buscar al llit però torna: “Jo també estic molt marejat i no em trobo gens bé”. Òstia, 3 de 4. Jo no m’hi compto, tot i que arrossego des de fa dues setmanes les conseqüències d’un encostipat mal curat. Diumenge matí terrífic. Diumenge migdia les nenes sembla que estan una mica més “xiroies”. Les deixo a casa els altres avis i m’emporto el meu home al metge. Ell, que tampoc agafa mai res, s’ho està passant fatal. Haurà de fer 48 hores de repòs.

Perquè dimonis hauria de voler anar al cine a veure un thriller mèdic-psicològic sobre contagis? No gràcies, la realitat sempre supera la ficció.

#uhohnotincpor i el Club Súper 3

2011-10-15T22:53:00.000+02:00

No tinc por de res,
Ser valenta és,
Molt millor
Que tenir força…

Aquesta quatre línies no us diran res si no formeu part d’un estrany club format per gent que viu a Catalunya… i del subgènere “gent que té fills”. Sense aquestes dues condicions, no hi ha res a fer. Ja fa setmanes que les dues petites diuen que no tenen por i que són valentes. (El tema dels fantasmes l’hem obviat vilment, que són massa petites). L’any passat, a aquestes alçades, fèiem salts cada dia per salvar el planeta. Les dues tenen el seu carnet del Club Super 3 (sòcies un milió i escaig) i a casa són –som- fans incondicionals d’alguns dels dibuixos. Tenim uns Mics bessons (un per cada una) i un xai Shaun penjat a l’armari. De fet, sent bebés, la musiqueta del Mic ja les feia estar ben atentes. I aquest cap de setmana tindrem el CD amb les cançons, per poder-les cantar tooooot el dia. Com la Lila.

Per mi seria impensable no tenir sintonitzat aquest canal, perquè a més penso que fan una molt bona tasca educativa amb d’altres programes com per exemple el ‘Fish&Chips’ (per promoure l’aprenentatge de l’anglès) o el gran Info K (deformació professional, a vegades penso que els informatius “normals” haurien de fer l’esforç d’explicar les coses com a l’InfoK). Forma part d’una manera tant abismal de la nostra vida que m’ha arribat a sorprendre i estranyar-me que en aquests tres anys una gran quantitat de gent -amb fills-, em diuen que no saben de què els hi estic parlant i que ells no el miren mai. I jo que estic convençuda de la tasca cohesionadora que té, em poso a explicar, entre d’altres, les meravelles de l’Aardman Animations.

Històries del vaixell pirata

2011-10-11T15:21:00.000+02:00

A vegades el nostre vaixell es converteix en un vaixell pirata. Hi tenim garfis, barrets i espases. I “pirrates” amb un ull tapat. Però el millor de tot són tots els animals marins que trobem pel camí. Ara, amb les mans, hem après a fer d’estrelles de mar, crancs i pops. Però a més a més, també ens visiten els dofins –que fan uns salts impressionants- i les balenes, que deixen anar l’aigua fent un soroll molt i molt fort. Al vaixell també hi caben els ‘Mics’ i tots els ninos que portem. I els gots d’aigua. Tot hi té cabuda.

En vaixell només podem sortir-hi amb calma els caps de setmana o quan és festa. Els pares estan relaxats, no hi ha uns horaris tan fixats com de dilluns a divendres i tenim moltes ganes de jugar. El nostre vaixell fa 2 metres per 1’50 metres. Els llençols són les veles i tot el voltant del llit dels pares són les onades.

“No es pot baixar" o "et mullaràs!”, es criden entre elles. “Mira mama, una altre balena!”. “Papa, fes un cranc!”

Que gran que és el poder de la imaginació!

Per què hi ha tants bessons?

2011-10-07T21:22:00.000+02:00

No és normal. D’acord, potser ara m’hi fixo més que abans, però no em digueu que no veieu bessons i cotxets dobles per tot arreu. Repeteixo... no és normal.

Teoria de les fecundacions in vitro

Hi ha moltes explicacions al fenomen. Per una banda, els processos de fecundació in vitro. Alguns especialistes arriben a assegurar que amb una fecundació in vitro, la probabilitat de tenir bessons augmenta fins a un 25 per cent en comparació amb un embaràs espontani. En els tractaments de fertilitat, s’estimula el número de les ovulacions i això eleva la possibilitat d’una fecundació múltiple. Hi ha una opinió generalitzada que la majoria d’embarassos múltiples són parelles que al no aconseguir quedar embarassats, recorren a la fecundació in vitro.

Teoria 'la naturalesa és sàvia'

És una corrent. Però molts dels embarassos gemelars actuals també són espontanis, tot i que no en tinc xifres. Però si us hi fixeu, hi ha molts bessons bivitel·lins (no m’agrada gens la paraula. En castellà utilitzen mellizos). Dos òvuls... dues bosses, dos bebès. La ginecòloga sempre em deia: “Cada vegada més, les dones tenen el seu primer fill més tard, i això és un factor molt important a tenir en compte a l’hora d’explicar l’augment d’embarassos múltiples”. Senyors, senyores. La naturalesa és molt sàvia: el temps s’acaba, llença més oportunitats. Una amiga meva és més radical: “Tu n’has tingut dos de cop perquè sinó no haguessis repetit!”.

Tot això són teories, intents per explicar la increïble proliferació de parelles de bessons per tots els pobles i ciutats. Per tot el món. Sense anar més lluny, quatre parells de bessons a les dues classes de P3. O aquesta tarda mateix que he comptat sis parelles jugant al parc. Els més petits tenien 14 mesos. Els més grans 7 anys.

Teoria conspirativa

Hi ha gent que quan els hi vaig explicar per primera vegada la meva teoria de la conspiració i que els bessons volien controlar la Terra, em van mirar com si fos boja. Però ara ja no s’amaguen: “Potser sí que tenies raó amb allò de la invasió!”. Ho diuen rient, fent veure que encara pensen que veig invasions allà on no n’hi ha, però en el fons noto que comencen a estar preocupats.

Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa

2011-09-28T22:02:00.000+02:00

Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...

M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta: “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.

...

L’agradable moment del bany (grrrarghhhhh****brrr)

2011-09-26T15:17:00.000+02:00

Un dels tresors que conservo d’aquelles famoses 'maletetes' que et regalen quan estàs embarassada i que teòricament estan plenes de coses que et seran útils un cop tinguis el bebè... un dels tresors que conservo és un DVD de la marca Johnson’s titulat ‘El agradable momento del baño’ (o similar).

Quan me les van donar per primera vegada (les maletetes) em van fer molta il·lusió. Només obrir-les me’n vaig adonar que eren una campanya publicitària poc subliminal per a embarassades i que poca cosa pràctica s’hi podia trobar a dins. Però vaig guardar algunes coses. I em vaig mirar aquell DVD pensant que seria una cosa pràctica.

I sí senyors. La teoria està molt bé. Però la pràctica ja és tota una altre cosa. Sent bebès, les meves petites mai van compartir la idea del moment “agradable”. La teoria del bany just abans d’anar a dormir perquè estiguin més relaxades no va funcionar mai. Vam comprovar que els hi agradava més al matí. I amb bessons, l’hora del bany era una logística abismal que en algun moment va arribar a requerir la presència de tres persones.

L’operatiu quan eren bebès

Persona 1 banya a la primera nena amb l’ajuda de Persona 2.

Persona 3 entreté la segona nena.

Mentre persona 2 vesteix la primera nena, persona 3 lliura segona nena a persona 1 que la comença a banyar. Persona 3 comença a preparar biberons perquè quan surten de la banyera estan mortes de gana i no poden ni esperar 2 minuts.

Si no hi a persona 3, els biberons han d’estar preparats d’abans, però un de sol ha de tenir-ho tot enllestit per banyar-eixugar-vestir.
Resultat: elles banyades, nosaltres suant.

Operatiu actual

La nostra ‘relació’ amb la banyera i la dutxa ha tingut moments de tot (temporades fatals, d'altres de més bones, i fins i tot temporades que s'ho passaven 'pipa'...com totes les relacions, vaja), però tot i que hem provat tots els jocs possibles per entretenir-les, per fer que el moment del bany sigui agradable i no comporti plors... no acabem de trobar la fórmula màgica. “La manguera nooooo!!!!” és el crit de guerra comú quan les estem banyant, i esbandir-les és una operació ‘complicada’. Rentar-se el cos encara... però això d’esbandir el cap és com un melodrama d’aquells on tot és exageradament exagerat. I per postres, s’acaba l’estiu i el bon temps. Ara, com si no fos prou complicat, pijames de màniga llarga, eixuga bé els cabells ("el secador nooooo!!!!) i posa’t les espardenyes. No us ho creureu, però acabo esgotada de la seva hora del bany.

I no us podeu arribar a imaginar com odio aquell DVD de ‘El agradable momento del baño’. És el DVD més mentider que conec! I naturalment, pel que fa al bany/dutxa, s'accepten idees, suggeriments, remeis casolans o contes de fades per aconseguir que no sigui un drama. Tots seran benvinguts!

Contenta. Feliz. Happy

2011-09-21T16:59:00.000+02:00

Aquest bloc va néixer amb la idea de ser un quadern per no oblidar res del que significa aquesta gran aventura de ser mare de bessones. Però això de ser blogger enganxa. Estic molt contenta d’explicar-vos que iMama.tv (una pàgina i comunitat anglesa) m’ha escollit com una de les seves bloggers. Per tant, amb la inestimable ajuda i complicitat de la Maria Rosa Garrido a les traduccions, THE TWIN INVASION comença un nou camí. Em fa molta il.lusió! Aquí us deixo el link per si voleu donar-hi un cop d’ull.

http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Este blog nació con la idea de ser un cuaderno para no olvidar nada de lo que significa esta gran aventura de ser madre de mellizas. Pero eso de ser blogger engancha. Me alegra poderos explicar que iMama.tv (una página y comunidad inglesa) me ha escogido como una de sus bloggers. Así que con la inestimable ayuda y complicidad de María Rosa Garrido en las traducciones, THE TWIN INVASION empieza un nuevo camino. Aquí os dejo el link por si queréis echarle un vistazo.

http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

'Estrès escoladaptaciològic'

2011-09-15T22:08:00.000+02:00

Pateixo una altra malaltia... sí, d’aquelles estranyes malalties que tenim els que som pares. Es diu ‘estrès escoladaptaciològic’ i fa dos dies us hauria dit que "com s’allargui massa més, jo no ho aguantaré".

M’he esperat quatre dies a escriure sobre l’adaptació a P3 i a la nova escola. Dimarts va ser molt dur. Els plors van anar in crescendo només entrar a l’escola i es van contagiar entre elles. I per molt que vaig intentat calmar-les i tranquil·litzar-les... cada cop era pitjor. Vaig marxar de l’escola enmig d’un drama. Eren les dues úniques petites que ploraven. I em sentia fatal. Quan les vaig recollir estaven tranquil·les, però no havia anat massa bé. Potser estava tant malament perquè no m’ho esperava. A l’escola bressol sempre s’havien quedat molt contentes i sense plorar... i feia temps que parlaven d’anar a l’escola dels “grans”. Sí, ja ho sé, paciència, molta paciència. Són molts canvis i els han d'assimilar. “No t’estressis”, em diu tothom. M’ho deuen dir perquè m’ho noten a la veu. “És normal”. Sí, ja ho entenc, però a mi se’m trenca el cor.

Dimecres va anar molt millor. D'alguna manera, es complia la rutina que els hi havíem explicat durant tot l'estiu. "Ara la mama els matins no hi serà. El papa us portarà a l'escola. L'Ona es trobarà amb la Jana i l'Estel amb la Dàlia". També dimecres: reunió amb les dues tutores. Gran conversa. M'expliquen que en algun moment han demanat anar a veure la seva germana a l'altre classe. Com també ho han fet els altres tres (!) parells de bessons que hi ha a P3 (perquè encara hi ha qui no es creu la teoria de la invasió?).

Tensions
Ha estat una setmana dura... dimarts especialment, que em va tocar el "drama" més fort. Fins a aquell punt que has de dir-te a tu mateixa “respira a fons, respira a fons”. Vaig aguantar com vaig poder i al final em vaig estirar al llit i vaig desfogar-me. No puc evitar plorar en aquestes situacions. Ho trec tot i després em quedo més calmada. Crec que em va sortir tot. La tensió dels darrers 15 dies. La tensió per haver de fer mans i mànigues per cuidar de les nenes abans no comença l’escola i tu ja estàs treballant; la tensió d’engegar nova temporada radiofònica i tots els ajustos que això comporta amb nous horaris i tornar al directe; la tensió de començar a l’escola. La tensió d’escoltar les declaracions d’una consellera d’Educació que diu que a les famílies no ens ve de mitja hora i que no passa res si els nens pleguen més aviat. La tensió que em provoca el tema de la immersió lingüística. “Respira a fons, respira a fons”...

Fora tensions. Amb el meu millor somriure explico a les dues petites que demà tornarem a l’escola. I que les anirem a buscar i jugarem juntes tota la tarda. Sé que encara hi haurà algun plor. El gran què és saber que estan en molt bones mans. I això és el que més em tranquil·litza.

Aquell 11-S diferent de tots

2011-09-11T21:45:00.000+02:00

Era la Diada. Havíem fet un programa especial a la Ràdio. El dia abans havíem acabat la programació especial de Festa Major i després del programa de la Diada, com que no engegàvem fins l’1 d’octubre, teníem descans.

Acabava d’arribar a casa i em vaig quedar clavada davant la televisió. Em va trucar el cap d’Informatius. “Què fas?”. “Suposo que com tot el planeta, estic enganxada a la tele”. Al cap de res ja érem tots a la redacció.

Estàvem trucant desesperats a tots els contactes que teníem a Nova York. Va ser la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Osama Bin Laden.

Estiu de 1998. Em vaig enamorar de Nova York. Havia estat un viatge somniat, perseguit i esperat. Un viatge per descobrir que totes aquelles imatges que omplien milers i milers de pel·lícules, de sèries i llibres… eren reals.

I ja han passat deu anys d’aquella Diada que va canviar el món i que ens va fer descobrir moltes coses.

Gràcies

2011-09-08T22:09:00.000+02:00

Gràcies

Més de sis mil visites i una quarantena de seguidors.

Pàgina al Facebook i compte de Twitter pròpia de la Invasió. @la_invasio_twin

Un bloc amb versió en català, castellà i anglès. Sembla una bogeria!

Feia un any i mig que tenia la idea de LA INVASIÓ TWIN al cap, però el dia a dia se’m menjava. La feina i les nenes. Les nenes i la feina. Només escrivia notícies i guions de ràdio. I notetes per la professora de l’escola bressol. Finalment vaig decidir que no podia ser. Tenia moltes ganes de tornar a escriure, amb aquella energia que ho feia quan era més jove. Tenia la necessitat d’escriure, amb to irònic potser, sobre el canvi més important de la meva vida. És egocèntric? No ho sé, però jo m’ho passo molt bé explicant les petites aventures d’aquesta parella que ens ha canviat la vida. Espero que a vosaltres també us faci somriure i us pugui aportar algunes coses. La idea original també era poder explicar a futures mares, i sobretot mares de bessons, aquelles coses més pràctiques que ningú explica. I sabeu què us dic? No només m’ho passo bé, sinó que m’ha permès conèixer un grup de dones i homes, sobretot un grup de mares... un grup de mares fantàstiques que escriuen blocs i també comparteixen les seves experiències.

Gràcies a tots/es

El llenguatge secret

2011-09-06T22:46:00.000+02:00

Estic a punt de crear el diccionari Estel – Català / Català – Estel

“Abuxili!. Arra coca mi posar la massarreta del Pickie Schau!.

Abans de ser mare recordo clarament les imatges d’amics o coneguts “parlant” o més aviat interpretant les paraules dels seus fills. Em sorprenia aquella capacitat d’interpretació, i la meva conclusió era que només els podien entendre els seus pares. Pensava en els pobres professors, que de cop rebien 25 alumnes, cadascú amb el seus codis, els seus llenguatges secrets.

Un cop ets mare te n’adones que la facultat d’interpretació arriba perquè senzillament, la primera vegada que diuen aquella paraula, n’ets testimoni d’excepció. Aquest estiu les dues petites s’han “disparat” a xerrar. És un procés que em fascina i que em vincula encara més amb elles.

Abuxili: feia dies que ho deia i no sabia què era. Avui he deduït que és “auxili!!!”. La seva germana li volia prendre una peça de roba.

Arra: la erra li deu encantar i les fa dobles a tot arreu

Coca: toca

Massarreta: sí, és una samarreta...

Pickie Shau: després de molts dies d’incògnita, vam descobrir que era el Mickey Mouse.

Així doncs:

“Auxili, ara em toca a mi posar-me la samarreta del Mickey Mouse”.

És molt senzill

2011-09-03T20:57:00.000+02:00

En realitat és molt senzill. Només es complica si hi barregem política, justícia i perdoneu-me, tonteria i/o odi... i per damunt de tot, desconeixement.

És molt senzill. La llengua pròpia de Catalunya és el català. No perquè sigui una llei divina ni aparegui en un Estatut, retallat o no. És la llengua pròpia de Catalunya perquè milions de persones considerem que és la nostra identitat. Perquè pensem, estimem i somniem en aquesta llengua. Perquè és molt més que un idioma. És la nostra manera d’expressar-nos i comunicar-nos. Perquè és un senyal de lluita i d’identitat.

És molt senzill. A casa meva, com moltes d’altres famílies, van lluitar molt perquè pogués tenir una educació en català.

És molt senzill. Vull que les meves filles estudiïn en català. És una convicció, un dret i ara ja, un crit de guerra. Vull que la seva educació sigui, sense esquerdes, en la seva llengua materna. I que ningú s’equivoqui. Això no és excloent. També vull que estudiïn, i aprenguin i parlin castellà. Qui no ho voldria? És un dels idiomes més estesos a tot el planeta. I és un plaer poder llegir molts autors en la seva llengua original. Em sembla absolutament vital que l’aprenguin a l’escola. Però és que algú ho dubta? I tant de bo poguessin tenir una bona competència també en anglès. O xinès. Tant de bo. Però primer de tot, per descomptat, el català és la llengua de la nostra escola.

És molt senzill. Ser bilingüe no és un parany, o un despropòsit o una amenaça com pensen a una part –no a tota- de les Espanyes i a algunes de les seves grans institucions.

És molt senzill. Ser bilingüe és una gran riquesa. Però deu ser per nosaltres, perquè es veu que “ells” no ho entenen o no ho veuen així. Cap més atac al català, si us plau.

"Monchú" o la teoria de l’esponja

2011-08-31T22:32:00.000+02:00

L’educació hauria de ser una de les preocupacions principals de la nostra societat (dic hauria perquè lamentablement crec que no ho és). I més avui en dia. Fa anys que em preocupa. Potser perquè a casa m’havien marcat la importància d’estudiar i de conèixer moltes coses. I de llegir molt. Devorava llibres. He de reconèixer que era bona estudiant i que tenia facilitat per aprendre les coses. I veient la situació actual (econòmica i de crisi de valors), encara em sembla molt més important. Com preparem els nostres fills per aquest futur que ara mateix es veu tant negre? Què els hi ensenyem? A què donem més importància?

A mi, l’aprenentatge de la llengua / les llengües em sembla vital. Primer de tot, conèixer bé la llengua materna i després, aprendre el màxim de llengües estrangeres. A Catalunya tenim sort, i podem, si volem, ser bilingües. Ja no es tracta únicament de parlar català (per mi és una qüestió d’identitat, història i país) sinó que també aprenem castellà. Però crec que ser bilingües ens ajuda però a una altre cosa: tenim més “facilitat” per aprendre noves llengües.

Al meu voltant veig amigues que poden parlar amb els seus fills en alemany, francès o anglès, perquè és la seva llengua materna o la del pare de les criatures. Em fan enveja. Crec fermament que una de les millors coses que puc oferir a les meves filles és que parlin diferents llengües estrangeres. Espero que en certa manera, tinguin la facilitat que tinc jo pels idiomes i els hi representi una oportunitat única a la vida. Un aprenentatge que va molt més enllà de les paraules.

De moment, tot i que el seu idioma matern és el català, van escoltant d’altres llengües i veuen que les persones ens comuniquem de maneres molt diferents. No se’ls fa estrany escoltar d’altres llengües. Per això a vegades mirem els dibuixos en els seus idiomes originals, cantem cançons o parlo amb les amigues amb d'altres idiomes. Hi ha moltes teories que confirmen que a aquesta edat són petites esponges que absorbeixen tots aquests coneixements. Però esperant, això sí, de no perdre mai les nostres arrels. I aquest estiu ja hem començat a fer pràctiques:

“Monchú mama”, em diu l’Estel.
“Bonjour Estel”, li responc.

La invasió, al 3cat24

2011-08-28T23:32:00.000+02:00

Divendres passat, el 26 d’agost, LA INVASIÓ TWIN va ser el “Blog del dia” al portal 3cat24. Em va fer molta il·lusió i em va permetre arribar a molta més gent, i em va fer molta gràcia els comentaris de persones que ho bé són bessons o ja els tenen "molt" grans.

Per tant, moltes gràcies a tots.

Us deixo l’enllaç perquè el descobriu. Recomanen blocs en català que estan molt i molt bé.

http://www.3cat24.cat/noticia/326283

L’etern dilema: bessons, junts o separats?

2011-08-25T22:28:00.000+02:00

P3. I l’eterna pregunta. Són bessones. Aniran juntes o separades a l’escola?. L’etern dilema i l’etern judici que en fan els altres, sigui quina sigui la teva decisió (sí, judici, deixeu-me que ho digui, perquè últimament m’he sentit jutjada).

Sóc mare de bessones, i no sé quina és la millor decisió. Ni tant sols sé si hem fet bé o no. Només sé que no és ni ha estat gens fàcil prendre-la. Qui es pensi que no l’hem pensada, donat voltes, parlat i consultat, s’equivoca. Juntes o separades. Em sento identificada amb les dues postures, jo també tinc moments que crec que no separar-les és molt millor... d’altres que tinc claríssim que han d’anar a classes diferents. Però, per desgràcia... les coses no són tant senzilles. Les coses no són ni blanques ni negres. Corro el risc de ser políticament incorrecte, però em comencen a molestar les postures categòriques i intransigents, ja siguin a una banda o a l’altra. A favor o en contra. Em molesta la gent que em diu que “és inadmissible que separin els bessons” o “sempre se’ls ha de separar” i em reclamen que en faci bandera. O em diuen que és la posició més fàcil per a mi. No em coneixen, no coneixen les nenes i no saben com és la logística amb bessons.

La nostra decisió ha estat, després de molt parlar-ne i escoltar opinions diferents, que vagin a classes separades. Sóc la primera que fa quatre mesos no ho tenia clar. Ara mateix continuo sense saber si serà la millor opció o no. No tinc una vareta màgica. Per una banda, crec que si han estat tant bé a l’escola bressol i no han tingut mai problemes per dir-me adéu al matí era precisament perquè estaven juntes a la classe. “Ah, molt bé, tu també et quedes a la classe, no?”, devien dir-se una a l’altre. Per l’altra, tot i que aquest estiu la seva complicitat ha estat màxima – com mai, ha estat tant divertit - , en els darrers quatre mesos he vist actituds entre elles que em fan pensar que si estan unes hores separades, cadascuna a la seva classe, no els hi farà cap mal. I és que a la guarderia, aquest curs passat ja havien perdut “personalitat”. La majoria de pares les coneixien únicament com les “bessones”... i això sí que no m’agrada. (I deixo oberta una altre pregunta: la relació entre bessons idèntics és molt més estreta que no pas els que no ho són?)

Però ara també tinc una por creixent: Què pot passar si un cop comencin les classes una plora o està trista perquè vol anar amb la seva germana i l’altre no? Òbviament, tal i com vam parlar amb la directora, haurem de veure l’evolució dels primers dies i les primeres setmanes per conèixer la seva reacció.

Aquest mes de setembre serà diferent. Fa dos anys van començar a l’escola bressol i estàvem nerviosos. L’any passat, com que ja coneixíem el centre, sabíem que elles hi anaven contentes i per postres tenien la mateixa professora, estàvem molt feliços. Ara estrenem escola i comencem a P3. Torno a estar nerviosa.

A punt per començar l’escola. A punt per començar l’escola?

Dels Pirineus al mar

2011-08-22T15:17:00.000+02:00

Veig el final de les vacances.

La Cerdanya era sinònim d’hivern, de fred, de neu. Era sinònim de blanc. D’un paisatge i una terra estimada, plena d’història i històries. Ara és també el ritme calmat dels nostres estius. De petits camins per fer a peu i aventures per descobrir.

El mar. Un altre dels plaers indescriptibles. Estic estirada a la sorra, i escolto el ritme de les onades trencant vora meu. (Només cal que aïlli la conversa de tres adolescents sobre la seva festa de la nit anterior i la de quatre senyores sobre cursets d’informàtica bàsica). Noto els raigs de sol mentre les petites descobreixen els jocs a la sorra i a l’aigua.

S’acaben les vacances.

Ara sí, adéu “pipa”

2011-08-17T22:04:00.000+02:00

Tres dies. La operació “Piu-Piu” ha durat tres dies, però crec que la podem donar per finalitzada. La missió ha estat acomplerta. L’únic “entrebanc” ha estat que una de les petites s’ha llevat durant els dos primers dos dies a dos quarts de set del matí. Suposo que al no trobar la pipa, s’ha desvetllat i els nostres dies han començat ben d’hora. Avui s’ha despertat a les vuit, hora habitual.

Penso que a vegades, aquestes “transicions” ens fan més por als pares que als nens. Al gener, quan els Reis es van emportar “la pipa del dia”, ens va sorprendre que no fos gens traumàtic. Senzillament, no la van demanar més. Era clar, els Reis els hi havia canviat els xumets per una cuineta per jugar.

Ara m’han tornat a sorprendre. Confesso que aquesta vegada em pensava que seria més traumàtic perquè en depenien per moltes coses. Però ara ni tant sols demanen per la pipa. En tres dies, només ho han comentat un moment, i l’explicació ha estat molt simple: “Te’n recordes que se les han emportat els ocells?”. Resposta: “Aaaaaah ,sí. Pels ocellets petits, sí, mama?.

Mmmmmm, quantes coses ens han d’ensenyar encara!
Les vacances són a punt d’acabar, i el meu cervell ja ha fet un clic. Caldrà veure com ens organitzem les dues properes setmanes. Nosaltres ja treballant i elles amb el “comando” avis-tiets-nebodes. Al setembre comencen a P3, en una escola nova. El proper post girarà al voltant d’aquest gran canvi i d’un dilema recurrent. Bessons, junts o separats?

La operació “Piu-Piu” o com desfer-se de la "pipa"

2011-08-14T22:53:00.000+02:00

Desfer-se de la “pipa” o el xumet, no és una operació fàcil. Requereix la màxima atenció i coordinació de tots els agents implicats. La operació no tindrà èxit si els pares no donem la “pipa” quan arribem a casa (perquè hem marcat que només serveix per anar a dormir) i la cangur, o els avis, se salten aquesta normativa. La operació no tindrà èxit si defallim i fem marxa enrera.

Nosaltres hem necessitat ajuda externa per desfer-nos-en. Els Reis es van emportar el xumet que feien servir durant el dia. Com que els hi van portar una cuineta molt xula, no va ser gens traumàtic. Van acceptar el “pipa per cuina”.

Ara hem engegat la operació “Piu-piu”. Uns ocells que les nenes veuen des del balcó (tenen el niu just al costat de casa), s’han emportat les pipes, que teòricament només eren per anar a dormir, però últimament al migdia també s’utilitzaven per fer la migdiada. Elles mateixes s’han “inventat” la història. Els ocells “pares” agafaran les pipes i les hi donaran als ocells petits. Feia temps que els hi explicàvem que les seves pipes s’estaven trencant i que elles ja havien acabat el seu “cupo”. Ja no hi ha més pipes per elles... són per als bebès. Suposo que han pensat que era igual si eren bebès humans o ocells.

La primera nit. Entre elles s’explicaven que les pipes ja no hi eren i han conclòs: “Mossegaré la orelleta al Doudou”. Nosaltres hem respirat tranquils, però sabent que demà serà un altre dia i que la batalla no està guanyada. De moment, a la nit han estat una mica inquietes i s’han despertat algunes vegades, però al matí, han continuat aguantant bé la història. Crec que el més important és que han estat elles les que han fet el pas. Encara que amb aquestes coses, no se sap mai com aniran les reaccions. Ara, pel que fa a l’operatiu, ni l’agent 007 l’hagués planificat millor.

Calma “non-stop”. La clau està en els ritmes

2011-08-12T22:45:00.000+02:00

Matí. Llevar-se, esmorzar, vestir-se... i a jugar al parc. Juguem amb les pedretes, amb els tobogans i amb les casetes que semblen castells. Les pedretes són sopa, pollastre, gelats i maduixes. Les herbetes, l’oli per amanir-ho tot. Al matí poques variants més: anem al mercat artesanal o anem a fer una passejadeta curta pel bosc. Pintem al quadern o juguem amb plastilina.... I l’endemà, llevar-se, esmorzar, vestir-se, jugar al parc o fer una passejadeta.

Dinar, migdiada (si hi ha sort, perquè que les dues s'adormin a la mateixa hora és un gran èxit) i comença de veritat el nostre dia. Excursions en bicicleta, piscina, excursions al llac per jugar a tirar-hi pedretes, juguem amb els amics, anem a festes majors a veure els gegants, passegem,... i l’endemà anem a la piscina, o fem una excursioneta o juguem a saltar per les pedres del camí.

Al vespre, sopar d’hora (que estan molt cansades) i a dormir tota la nit, perquè l’endemà comença una nova aventura.

Les vacances amb les bessones són una estranya mescla de calma i d’un no parar. Un ritme que ja fa temps que hem assumit i que hem après que és el millor perquè elles “funcionin”. I si elles “funcionen”, nosaltres funcionem i podem fer “vacances”. La clau, com vam aprendre el primer any, és adaptar-se als seus, d’horaris.

De professió estival: xantatgista

2011-08-08T11:37:00.000+02:00

He canviat de professió. He passat a ser una xantatgista professional. Tinc la sensació que sóc la protagonista d’una d’aquelles pel·lícules d’acció on l’heroi (o l’antiheroi, com vulgueu) es passa tot el metratge negociant suborns o rescats.

Per ser xantatgista professional calen uns requisits imprescindibles:

1)      Muntanyes de paciència, perquè “negociar” amb dues criatures de dos anys i mig que sembla que ens hagin segrestat és esgotador. Estar amb elles 24 hores al dia requereix el desenvolupament del màster en resolució de conflictes.

2)      Lacasitos, M&Ms o xocolata. Sí, ho confesso. He utilitzat el mètode xantatgista fàcil per aconseguir que surtin del parc, que facin una passejadeta o que facin cas.

3)      Plastilina, pintures i llibretes. La plastilina és una activitat que hem descobert aquest estiu. “Ara hem de marxar del parc, vinga, que anirem a jugar amb la plastilina!”. I de moment, funciona.

4)      “Els cavallitus”. Ai! Quan les veig donant voltes en el mateix cotxe sobre el mateix recorregut circular, intento recordar quan era petita... perquè ens agradaven tant els cavallitus?

5) “Vinga, que anirem en bicicleta!”. Els hi encanta, per tant, sempre és una bona manera d’aconseguir el nostre objectiu.

Ja ho heu vist. Només tenen dos anys i mig i ja ens tenen ben segrestats. Dubto que algú pugui pagar un rescat per nosaltres. Però també és veritat que patim un agradable síndrome d’Estocolm.

El "Momfeed" i la desnaturalització dels humans

2011-08-04T22:24:00.000+02:00

(M’he preguntat qui el podria comprar. Una petita ironia sobre una notícia que no sé si m’espanta o escandalitza a parts iguals)

Estimats senyors creadors del Momfeed:

Gràcies per un invent tan fantàstic! Ara ja no cal que perdem el temps donant els biberons. A casa nostra ja disposem de gairebé (no exagero) un 80% del seu catàleg. Pipes de titani per enfortir les genives, el recollidor de caques i neteja-culs automàtic, ambientadors per dissimular l’olor de les diarrees, l’escalfa biberons nuclear i els sacs de dormir que permeten adormir els bebès sense bressolar-los. Amb el meu marit sempre diem que només els falta inventar alguna màquina que no ens obligui a rentar les vomitades dels petits. No podrien crear algun robot que faci fer el rot dels nens per evitar les molestes taques?

Atentament,

Kira. Robot de la sèrie 0089-67. Ensamblada l’any 1995.
Casada amb Nurus. Robot humanoide catalogat com a sèrie 76.
Pares de M-9 i M-10, fabricats l’any 2011.

"Turismus interruptus"

2011-08-03T21:44:00.000+02:00

Avui, la nostra intenció era fer una excursió a una cova, a una grotte. Dic era, perquè com haureu imaginat pel títol del post, de visita res de res.

N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.

M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.

Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.

Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.

Quan ‘vacances’ deixa de significar ‘descans’

2011-07-28T22:59:00.000+02:00

En no-res ja estaré de vacances. Des de fa uns dies la frase que més escolto és: “Apa, ja tindreu vacances, ara a descansar una mica”. La diu gent que no té fills. Perquè ara les vacances són moltes coses noves, divertides i apassionants... però de descans, poc. Amb dues criatures de dos anys i mig... menys.

El nostre primer estiu el vam passar a la Cerdanya. Entre que no hi havia manera que una de les petites mengés la papilla de verdures i que no teníem massa clar com organitzar-nos i no quadràvem massa bé els horaris... va ser un estiu que podríem qualificar de desastrós. Estàvem esgotats. El segon estiu va anar millor. Seguint els horaris de l’escola bressol tot va funcionar com un rellotge. Ja va ser una altre cosa. Ara n’arriba un de nou. Amb la perspectiva de fer moltes més activitats i de passar-nos-ho molt bé amb els nostres dos “bitxitos”, però sé, a priori, que no descansaré. Cada dia hauré de pensar en els menús, cada dia em farà enrabiar si no fan la migdiada i segur que els horaris es descontrolaran una mica. Ara no puc pensar en organitzar aquells viatges que feia abans de ser mare. Com els trobo a faltar! Els estius, abans, significaven viatges, idiomes, avions i conèixer moltíssima gent. Sé que tornaran.

Com el primer, el segon i el proper, serà un estiu diferent. Divendres serà el seu últim dia a l’escola bressol. Tancarem una etapa per obrir-ne una de nova i desconeguda. Estaré de vacances, però no oblidaré les actualitzacions de LA INVASIÓ TWIN.

Bones vacances, i sobretot... descanseu! ;)

"L'Ona soleta"

2011-07-25T22:50:00.000+02:00

Des de fa un parell de mesos, aquesta és la sentència que domina a casa nostra. Ha anat in crescendo i ara és una constant. És increïble com aquests dos conceptes –l’Ona + soleta- em produeixen tant d’orgull i desesperació a la vegada.

A l’hora de vestir-se, l’Ona soleta. A l’hora de pentinar-nos, l’Ona soleta. A l’hora de pujar a la classe, l’Ona soleta. A l’hora de dinar, l’Ona soleta. Menjar-se un iogurt? L’Ona soleta. Eixugar-se després de fer un pipí i/o una caca? L’Ona soleta. Agafar el telèfon i posar-se xula que vol trucar a la iaia? Vine que t’ajudo a marcar el número...noooo! L’Ona soleta.

Podria continuar així durant hores i hores... Em fascina veure com ha crescut, com se n’han fet de grans i quantes coses han après. Em sembla increïble quan la veig dinar i s’espavila amb la cullera per acabar-s’ho tot i que no li caigui res. Quedo impressionada de veure com observen els grans, imiten i aprenen.

Em desespera quan anem tard al matí i no hi ha manera que es vesteixi, es prengui la llet i no em deixa rentar-li la cara o pentinar-la. Em poso dels nervis quan s’embruta de dalt a baix i compto la quantitat de grans d’arròs que van a parar a terra. No m’agrada quan s’eixuga malament i va tota bruta sortint del vàter.

És curiós i a vegades complicat entendre que hem de deixar-los experimentar i aprendre per ells mateixos. És curiós com fem mans i mànigues per trobar l’equilibri en un moment tant important. I en un altre moment, ja parlarem de com n’és d’absolutament esgotador que el procés “l’Ona soleta” vagi acompanyat d’un procés de “mamitis aguda” en el qual, al mateix temps de guanyar el seu espai i la seva independència, només vol que tot ho faci “la mama”.

'Dibuixitis aguda', una estranya malaltia dels pares

2011-07-18T21:44:00.000+02:00

Quan els fills ja tenen una determinada edat, he descobert que els pares desenvolupem una preocupant malaltia que ens afecta en múltiples aspectes. He comprovat les diferents fases de l’evolució de la malaltia. Si supereu el 50 per cent de símptomes... demaneu hora al metge de capçalera. De manera urgent.

Símptoma 1: Te n’adones quan els companys de feina estan parlant de música i mentre ells parlen de Scissor Sisters, Arctic Monkeys o Black Eyed Peas, tu estàs cantant Ya llega Noddy o En Timmy (per exemple...)

Símptoma 2: T’has preguntat mai com pot ser que a Catalunya hi hagi persones que no coneguin en Mic?! Increïble...

Símptoma 3: Tens algun problema i li demanes a la teva parella: “Ens en sortirem?”. I amb un somriure a la cara per animar-te et contesta: “Sí, i tant!”.

Símptoma 4: Un cop solucionat el problema, tens la sensació que et poses a cantar i crides al cel: “We did it!. Lo hicimos!”.

Símptoma 5: Surts de casa, agafes l’ascensor i quan et mires al mirall et preguntes a tu mateixa: “On em duran avui els peus?”.

Símptoma 6: Estàs fent el sopar i necessites un condiment. Tens el teu home al costat. Li engaltes: “Kowalski, passa’m la sal”.

Símptoma 7: Quan jugues al Trivial amb els cunyats i deixes anar: “Ah, ah, ah, tu sempre guanyes, Doraemon”

Símptoma 8: Truquen a casa per fer una consulta sobre programació televisiva. Et pregunten quin és el teu programa preferit. Sense dubtar, respons: “El xai Shaun”.

Símptoma 9: Obres una pinya i gairebé de manera immediata comproves que a dins no hi hagi en Bob Esponja amb en Gary.

Símptoma 10: Ara que ja has descobert uns canals de tele que fins ara no sabies ni que existien i menys que tenen programació a les set del matí.... ara, ets saps de memòria la programació del Super 3, de Clan i de totes les cadenes (que tens agrupades) que fan dibuixos animats.

I no és que us hagueu tornat bojos. Ohhhh, mireu! Un pajaroto!!

Les pors "paralitzadores" dels primers dies

2011-07-14T21:56:00.000+02:00

Recupero el relat cronològic de la invasió i penso en aquelles pors paralitzadores dels primers dies. Aquells dies en què tot és nou. Recordo el moment d’arribar a casa. Amb un viatge des de l'hospital -cinc minuts, us ho juro- que es va fer etern. Amb nervis, però amb el dinar fet (que per aquestes coses la meva mare és molt pràctica i ja s’imaginava que no teníem res a la nevera ni ganes de cuinar res). Descarregar-ho tot i situar-nos de nou. Va ser com si haguéssim fet una mudança. Era com un pis nou.

Ara ho recordo tot enmig d’una boirina. El patiment perquè no em pujava la llet. El patiment per pensar si me’n sortiria de donar el pit a les nenes. M’havien fet cesària... tot i que em trobava prou bé, em costava aguantar el pes de les petites. Recordo especialment la por que teníem (els dos), de trepitjar-les, d’aixafar-les a la nit, al nostre llit. Dormien en els bressolets a la nostra habitació, però sovint s’adormien en braços amb nosaltres. A vegades m’havia adormit amb ella al braç esquerre. De sobte em despertava ...i no hi era! M’agafava un sobresalt i despertava al meu home: “Jordi, on és la nena?”. Em mirava sorprès: “Tranquil·la, l’he posada al bressolet”. El co-llit amb dos bebès té alguns inconvenients... Recordo que m’obsessionava pensar si menjaven prou o no... si dormien massa o massa poc. Si les abrigava massa o si anaven massa a la fresca. Estava tant cansada que tenia por d'adormir-me i que una nena em caigués.

Però això van ser només els primers dies. Suposo que és el peatge de ser mare per primera vegada i que de cop, siguin dues criatures. Després, poc a poc, tot pren la seva mesura, i crec que vam ser capaços d’aplicar el sentit comú, que sovint sembla que no està prou valorat. Cada cosa al seu temps. Són d’aquelles pors que observades des del privilegiat pas del temps, et fan pensar com i quant n’has après i sobretot, quantes coses t’han ensenyat els teus fills.

Quan flotar és un plaer indescriptible

2011-07-07T22:13:00.000+02:00

Diumenge al migdia, a dos quarts de quatre, érem a la piscina. (Sí, és el que té tenir bessons i anar clavats com un rellotge. Els diumenges a les tres ja ho tens tot fet i tens tota una llarga tarda per endavant).

Diumenge al migdia, no hi havia ningú a la piscina. Estàvem sols. La piscina del club era per a nosaltres. Hi va haver un moment que em vaig posar a fer el mort. Ni tant sols sentia les rialles ni els crits de les nenes. Tampoc crec que “el moment” durés més de dos minuts. No sé si em creureu si us dic que van ser dos minuts únics, i sobretot, meus. Potser els dos millors minuts de la setmana. És la mateixa piscina on feia el gest idèntic quan estava embarassada de set mesos i només l’aigua era capaç d’alliberar-me del pes i de la sensació de volum que tenia.

Diumenge al migdia vaig recordar que a vegades, una cosa tant senzilla com flotar, pot ser un plaer indescriptible. #petitsplaers

Consells pràctics per estalviar amb bessons (1) La Prevenar

2011-07-04T22:12:00.000+02:00

Engego una secció pràctica. Té un objectiu clar: fer-vos estalviar calers. Un objectiu que amb bessons té un cert aire de classes de supervivència. I potser estalviar no és el verb més adequat. Seria “fer una mica menys de despesa”. Als posts El negoci twin (1), El negoci twin (2) i Negociant amb les farmacèutiques ja vaig mirar d’aplicar aquests principis. Si llegiu fins al final del post descobrireu com estalviar fins a un 30 per cent amb cada vacuna. Som-hi doncs.

Recordo nítidament la visita al pediatra en la que em va parlar per primera vegada de la vacuna Prevenar (no és obligatòria a la Sanitat Pública Catalana, però curiosament, tots recomanen posar-la). Escolta el seu consell, el d’altres pares, que si convé a nens que aniran a la llar d’infants, que si els hi estem donant masses coses artificials... el tema de les vacunes és complicat. Ens podria portar a una discussió entre mèdica i ideològica que com tot en aquesta vida, no és ni blanca ni negra.

Després de donar-hi moltes voltes vam decidir que sí. Molt bé. El pediatra m’explica que haurem de fer tres dosis. Tres dosis per dues nenes... he de comprar sis dosis. D’acord. El meu gran xoc va ser quan –innocent de mi- entro a la farmàcia per demanar-les i em diuen que cada una de les dosis val 78 euros. “Què???”. Em devia quedar amb una cara de flipada impressionant mentre mentalment intentava multiplicar 78 euros per 6 dosis. Sóc de lletres, o sigui que no em sortia exacte. Però sí que vaig calcular pel cap llarg i em sortien una mica menys de 500 euros en vacunes.

El meu cap bullia: “Hi ha d’haver alguna manera d’evitar aquesta despesa”... i no valia ni era factible empadronar-se a Madrid o d’altres comunitats de l’Estat on la Prevenar sí que és gratuïta.

En fi, després d’investigar i preguntar, per la vostra informació, a Andorra o a França, cada dosi de Prevenar només costa uns 50 euros. Només cal que porteu una nevera portàtil perquè el que sí que és imprescindible és mantenir-les en fred.

Tenosinovitis de Quervain

2011-06-27T22:21:00.000+02:00

Tenosinovitis de Quervain. Una malaltia dolorosa que afecta els tendons del canell, al costat del dit polze. No n’havia sentit a parlar mai. Però en vaig fer un bon intensiu.

Abans de tenir les meves filles, vaig tenir una certa pràctica amb les meves nebodes. La primera va néixer quan jo només tenia 11 anys. Per tant, no m’era estrany agafar un nadó. Sempre havia pensat que és una cosa que surt per instint natural a les mares. Doblegues una mica el braç. El cap ben col·locat just a l’angle que fa el colze. La mà, també una mica doblegada, agafa el cul i les cames del bebè. Fins aquí la teòrica i la pràctica.

Ara, la realitat. Dos bebès. Un que al néixer pesa tres quilos i mig (gairebé) i l’altre dos i mig. (Són bessones però tot i això, van tenir un bon pes al néixer). Durant uns mesos, agafar-les en braços, donar el pit i biberons, bressolar-les perquè s’adormin o perquè es passin els dolors dels còlics implica estar constantment forçant el braç i la mà.

El dolor em va venir gradualment. Notava que alguns gestos amb la mà em costaven i em feien mal. Cada cop era més intens i més immobilitzador. I era la mà dreta. La que utilitzo, on tinc més força. Vaig anar al metge i només mirar-me la mà va pronunciar les 3 paraules desconegudes: “Tenosinovitis de Quervain”. “És normal en dones que sou mares per primera vegada”. “Ah, sí?”, vaig pensar. “Una altre cosa d’aquelles que ningú t’explica”. I d’entrada vaig començar a portar canellera. I acte seguit vaig començar a anar a rehabilitació. Un bon número de sessions i exercicis a casa. I després va ser quan el doctor va pronunciar el que sí que no m’esperava: “Per anar bé, t’hauries d’operar”. “No... ara una operació no entra en els meus plans, eh... ja tinc prou feina a casa amb les dues petites”. Vaig deixar passar un temps per veure com evolucionava i per –inevitablement-, xafardejar per Internet. Com sempre, opinions a favor de la operació i d’altres absolutament en contra. O sigui que un cop més, com vaig fer en moltes coses i decisions durant l’embaràs i com durant tot aquest temps de criança, em vaig deixar endur per la intuïció.

I el temps va fer bé la seva feina. En el moment que ja no vaig carregar tant la mà amb el pes de les petites, el dolor va desaparèixer. Vaig poder tornar a fer tots els gestos sense dolor. El problema és que només canvien algunes coses. Adéu, Quervain. Hola, mal d’esquena i cervicals!

Grans preparatius per un passeig.... efímer

2011-06-20T22:57:00.000+02:00

Sortir al carrer la primera vegada amb el cotxet doble no és fàcil. A més era al mes de desembre, i fa fred. Ens han deixat el cotxet i és d’aquells que van una davant de l’altre. No de costat. Que al final n’acabarem tenint un, però encara no. Comprar un cotxet doble de bessons també requereix un màster. El problema és que no hi ha apunts ni professors, i la moda McLaren també s’imposa. I no tenia gens de ganes de deixar imposar-me-la. Els venedors intenten encolomar-te tot el que poden (i més).

En un primer moment no va ser necessari perquè com deia, la meva “fada bessona” me’l va deixar. Era pràctic, perquè al anar una davant de l’altre, era estret i podia passar bé per les voreres. Portava volant (sí, sí, no és conya), de manera que era molt fàcil de maniobrar, fins i tot amb una mà. Però és clar... era llarg, molt llarg, i pesava molt. A l’ascensor de casa l’havíem de “mig-plegar” per poder entrar. I ocupava tot el maleter del cotxe. Amb tota aquesta logística per endavant (no us penseu que li vam agafar el truco a la primera) i després de tardar mitja hora en pensar com les vestia, vam sortir al carrer. Per mi no era fàcil, perquè encara portava els punts de la cesària, però tenia com la necessitat vital de sortir al carrer i respirar. Devia portar dos o tres dies tancada a casa, en una espiral de sensacions i sentiments nous, i volia sortir. Sabia que no podíem anar massa lluny, perquè no podia forçar la màquina, però passejar pel carrer significava una petita victòria.

Sortim al carrer. Arribem a la cantonada, camí del forn. Es posa a ploure. Marxa enrere. Tornem al portal. El nostre primer passeig ha durat exactament 3 minuts i mig.

Tres dies de pluja més tard, surt el sol. Avui sí. Tot a punt. Ja ho tenim una mica més per mà i sortim al carrer, elles ben abrigades i jo prenent-m’ho amb calma. És el nostre primer i orgullós passeig en família. Però al cap d’una estona noto que el Jordi està nerviós. Incòmode.

“Què et passa?”, li pregunto. I em respon tot preocupat: “Tothom ens mira. Tothom es gira per mirar el cotxet i les nenes”. És veritat. Serà una constant a partir d’ara. Jo no me n’he adonat. Deu ser que des de l’embaràs, sobretot els últims tres mesos, estava acostumada que tothom em mirés aquella panxa enorme que arribava abans que jo a tot arreu.

Doncs jo estic senzillament cabrejada

2011-06-16T23:49:00.000+02:00

Si avui no dic que estic CABREJADA (en majúscules) i molt preocupada...rebento. Estic farta d’escoltar i fer notícies sobre fracàs escolar o la qualitat baixa del nostre ensenyament. Que no tenim competència en parlar idiomes... quines competències si amb prou feines els alumnes saben escriure mínimament correcte en català i/o castellà? O que cal prendre mesures per conciliar la vida laboral i familiar... Sí, i tant, quina gran declaració d’intencions!. Aviso, i qui avisa no és traïdor. El proper que parli de conciliar vida laboral i familiar me’l carrego. Estic cansada de veure com la gent fa mans i mànigues per fer combinacions exòtiques de tiets-avis-hores d’acollida-extraescolars per tenir els nens ocupats fins que els pares surten de la feina... Doncs el curs que ve sortiran de l’escola a les quatre de la tarda. És fantàstic! Enlloc de millorar i invertir en educació, que per mi és la base de qualsevol societat i més si volem sortir de la situació actual que estem vivint, la reduïm. No vull entrar ara en un debat molt més profund de qualitat de les hores, ni de la feina dels professors, ni de la situació dels centres educatius. És un debat massa ampli per un post cabrejat. Parlo només de com ho hem de fer les famílies.

Vaig triar escola pública perquè per mi és la opció vàlida. Perquè hi crec i perquè sempre he estudiat a la pública. Vaig triar l’escola pel projecte educatiu, perquè més d’una família me n’ha parlat molt bé i perquè crec que pot ser una bona escola per les meves filles. Vaig triar l’escola perquè logísticament m’anava bé, i això amb bessons és un aspecte que també cal tenir present. “Tria projecte, tria projecte”... ja ho sé com n’és d’important l’escola i l’educació.

Estic tant cabrejada i trista i em fa tanta ràbia perquè avui he pensat que em vaig equivocar. Que potser hagués estat molt millor escollir directament una concertada, la que era la meva segona opció. Només em sortia un pèl més car, l’horari és més que raonable i el projecte educatiu també és molt interessant. I estic cabrejada perquè a vegades sembla que els pares, no formem part de la “comunitat educativa”.

Avui penso que ens hauríem de replantejar moltes coses.

La veritat sobre gossos i vaques

2011-06-13T21:25:00.000+02:00

Escric aquest post perquè és la primera vegada que una de les meves filles bessones, fa un acudit verbal. Sense saber-ho, sense adonar-se’n. Però cada vegada que hi penso ric com una boja. És una tonteria, però m’agafava de la mà quan ha deixat anar la frase mítica. I per això l’apunto... perquè durant dos i anys i mig (els fan d’aquí a res) hem viscut moltes de les seves “primeres coses”.

Hem anat al poble de Santes Creus. Aparquem el cotxe. Davant nostre, una parella jove creua el carrer amb un gos dàlmata preciós. L’Estel m’estira del braç i em diu: “Mira mama, una vaca petita”.

No ho puc evitar. Em sembla el millor gag del món. És curiós com 5 paraules de la meva petita, em dibuixen un somriure interior tant gran i em fan ser feliç només de recordar-les. Aquesta deu ser una de les moltes i grans recompenses de ser mare.

Permís de paternitat. Permís de paterni...què?

2011-06-09T22:21:00.000+02:00

Del permís de maternitat se’n podrien dir moltes coses... i és un tema que dóna molt de sí. Però avui vull centrar-me en el permís de paternitat. Se suposa, o jo entenc (deu ser que sóc molt innocent), que un permís de paternitat és perquè el pare acompanyi la mare i la criatura o criatures en aquest inici d’un procés que és molt natural, però que no per això no vol dir que no impliqui dificultats.

Però des de l’hospital mateix ja vaig començar a veure que no era ben bé això. En aquell moment, 15 dies de permís de paternitat eren només perquè els pogués passar fent tràmits i paperassa. Recordo el meu home carregat de sobres, amb papers, fotocòpies i comprovants del registre civil, de la Seguretat Social, de la meva empresa, de la seva... corrent entre els Jutjats, el centre d’atenció primària, tornant a la Seguretat Social perquè ni ells sabien quins papers havia de portar ni com s’havien d’omplir... i per postres, la impressora del Registre Civil no funcionava i això va arribar a provocar cues a les sis del matí de pares desesperats per poder registrar els seus fills (es veu que només tenien una impressora i no ho podien fer amb cap altre... coses d’aquelles que no s’entenen). I és clar, me n’oblidava. Les nenes van néixer el 15 de desembre. Ho podeu imaginar? Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis. Masses festes entremig.

Van ser gairebé tres setmanes d’una cursa contra rellotge perquè a més et posaven sota pressió: “Una setmana després de néixer les has de portar al pediatra... però ja has de tenir feta la targeta sanitària... que només et faran si tens el paper del Registre”. Un peix que es mossega la cua... un cercle viciós que provoca la imatge de pares que van com bojos pels carrers carregats de paperassa.

Per sort, el meu home va poder estar a casa unes quantes setmanes més. Si al cap de 15 dies de néixer les nenes hagués hagut d’anar a treballar... no sé com m’ho hauria fet. Encara ara em pregunto si és aquest l’objectiu i la idea de ser del permís de paternitat.

#frasesdemerda i tòpics sobre bessons

2011-06-02T22:25:00.000+02:00

Justament avui, que el Twitter va ple del hashtag #frasesdemerda, aquest matí jo he estat a punt de menjar-me literalment un senyor, per una d’aquestes frases i tòpics.

Estic parada al semàfor. Carrego un cotxet que pel cap baix pesa 35 quilos (amb això vull dir que no és fàcil arrencar, parar, esquivar gent i esquivar senyals de trànsit i semàfors). Un senyor ve corrent cap a mi i comença a cridar emocionat: “En tens dues, estan repetides, estan repetides!”. L’he fulminat amb la mirada: “Què coi vol dir que estan repetides?”. No, no estan repetides. No, no són iguales. Costa tant d’entendre?. Sí, s’assemblen, òbviament. Les dues són rosses, tenen els ulls blaus, i la pell clareta. Són germanes, només que es porten tres minuts de diferència. Però no són dos cromos que estan repetits i vaig canviant a l’hora del pati. Ahhhh, quina ràbia...

I he recordat moltíssimes d’aquestes frases que la gent et deixa anar i es queda tan ample.

* “Uii... bessons.... quina feinada... deu ser molt diferent que tenir-ne un, oi?”. No ho sé, senyora, no n’he tingut mai un de sol. Ara contesto sempre a aquesta pregunta amb un somriure irònic dibuixat a la cara.

* “Que mones que són, fan una gràcia, així igualetes”. A mi em fan gràcia, però també em posen dels nervis, i m’exalten, i no em deixen dormir, i em fan patir, i me les estimo com no m’he estimat mai ningú, i em fan riure i ser feliç com no ho havia sigut mai... però “no fan gràcia per ser igualetes”.

* “Ai, perquè no les vesteixes igual, que són més maques?”. Quèèèèèèèèè? A l’escola porten un xandall unificat, o sigui que van vestides igual... igual que tots els nens de la llar d’infants. Reconec que quan trobes uns pantalons pràctics i que els hi va bé, els compro igual (per no haver de posar-me a buscar-ne més), però els compro de colors diferents. Que vagin vestides iguales no les fa més maques... ni fan més gràcia –em repeteixo, però és que la paraula em repateja-... A més, cadascuna ja té les seves preferències.

* “No aniran juntes a classe? // Millor que te les separin a classe”. Frases especialment odioses quan provenen de gent que no té tractes amb twins. I hi ha les dues versions, els defensors i detractors del tema, de separar o no els bessons a l’escola. Aquesta es mereixerà un nou post.

En fi. #frasesdemerda relacionades amb els #bessons #twins #mellizas que et posen dels nervis #alguhohaviadedir #bonanit

Negociant amb les farmacèutiques

2011-05-30T22:50:00.000+02:00

16 biberons al dia es diu aviat. El primer pot de llet en pols, preparada per a fer els biberons el vam anar a comprar a la farmàcia del costat de casa. 24 euros. “Caram”, vaig pensar. Ja sabia que eren cars, però no en vaig ser realment conscient fins que vaig veure que va durar tres dies, tirant llarg.

Al cap d’una setmana, no recordo ben bé com, vaig entrar en una altre farmàcia. No és precisament aprop de casa, però devia passar-hi per alguna raó. Vaig entrar. El mateix pot de llet, 21 euros. “Tres euros val la pena, en compraré un parell”, em vaig dir a mi mateixa. El Jordi hi va anar també alguna vegada. Fins que va arribar el dia. Anava sola i vaig entrar amb les nenes.

“Ah, que són bessones? No m’ho havies dit!”, em deixa anar el farmacèutic. “Saps què, deixa’m el teu nom i la data de naixement de les nenes, que en el cas de bessons els laboratoris a vegades us fan alguna oferta”. Primer que ja no entenia perquè algunes farmàcies tenien la llet més econòmica, però ara resulta que el nou farmacèutic em feia d’intermediari amb un “ens” superior. El cas és que a la següent visita em va explicar el tracte. Per cada dos pots de 900 grams, me’n regalaven un de 400. Mirat fredament pot semblar que no és gran cosa, però a la pràctica volia dir que el pot petit, depenent de si mamaven una mica més, s’allargava un dia i mig. Més endavant, aquests pots eren ideals per al cap de setmana. I això, a final de mes, tenia un apunt econòmic important.

No va ser el primer tracte amb els “laboratoris farmacèutics”, tot i que per moltes butlletes que vaig enviar perquè em toqués un any de pots de llet gratis... aquests òbviament, no em van tocar mai. Però això em va fer adonar que hi ha moltes xarxes invisibles en la invasió twin. I que cal saber-les... i naturalment, aprofitar-les.

Recuperant petites parcel·les (El sorprenent cas del temps reaparegut)

2011-05-23T22:57:00.000+02:00

Aquest post és un joc de combinacions amb l'anterior. Cal buscar noves fórmules...

La manera més fàcil d’anar al cinema és anar a la sessió de nit. Elles ja estan dormint i tu les deixes amb el teu cunyat que et fa el favor. Això sí, cal triar molt bé la pel·lícula. Ja que hi vas un cop cada mig any, com a mínim la peli que sigui bona (la meva última, El discurso del rey, res a dir... excel·lent pel·lícula).

El sexe. Intentant oblidar el cansament, quan elles fan la migdiada (a vegades és difícil combinar que les dues s’adormin al mateix moment) o quan ja estan ben adormides a la nit. Una bona alternativa... que algú se les emporti a passejar o a jugar una estona.

Pel tema de les cremes, banyeres d’aigua calenta i depilacions i perruqueries vàries no he trobat fórmula màgica. Dutxa ràpida i gràcies, escapades al migdia per depilar-me quan ja fa tres setmanes que dic que hi he d’anar i compenetració total de la parella quan li dius que el dissabte et llevaràs a les set per ser a les portes de la perruqueria a les vuit per acabar el més aviat possible.

Marxar de cap de setmana no s’improvisa d’ara per ara. Requereix una certa planificació si bé amb l’experiència anem millorant els nostres timmings i cada cop portem millor la logística. Qüestió de pràctica.

Quedar tranquil·lament amb una amiga per anar a fer el cafè significa que hem organitzat un “petitones free day” (és a dir, que es queden les dues amb avis, iaia o tieta i cosines). Sinó la cosa es queda en intent de fer el cafè, amb les nenes donant voltes i sense deixar-te parlar de coses transcendentals. En aquest apartat podríem incloure anar a comprar roba per a mi.

Tema ballar en una discoteca millor ni en parlo. Em moro de ganes de ballar però fa com tres anys que no ho faig (menys quan ballo al mig del menjador, però no seria el mateix).

Esmorzar amb calma? Hi ha dies entre setmana que em llevo a les set i m’he de comprar el cafè amb llet per emportar abans d’arribar a la feina perquè no he tingut temps. Algun cap de setmana ho hem aconseguit, si bé també és veritat que el concepte “calma” l’hauríem de redefinir. Em conformo amb poder esmorzar amb certa tranquil·litat.

Hi ha un moment de la invasió que creus que no te’n sortiràs. Fins i tot penses que oblidaràs totes aquelles coses que feies abans i tant t’agradaven. I és veritat que ara tens tot d’emocions noves. Però per sort, algunes parcel·les es van reconquerint. Fer-ho és vital, per la salut d’una mateixa, de la parella i la família. Poc a poc, cadascú torna a tenir el seu espai.

Ho recordeu? Oblideu-ho! (El misteriós cas del temps desaparegut)

2011-05-16T22:08:00.000+02:00

Recordeu quan un diumenge a mitja tarda decidíeu anar al cinema i ja veuríeu quina pel·lícula triar? Recordeu quan el sexe s’improvisava on volies i quan volies? Recordeu quan un dimarts a la tarda era el millor moment per fer-se una banyera calenta i aprofitar per posar-se totes les cremes que trobaves al lavabo? Recordeu quan un divendres al migdia et trucava la teva parella i et deia “fes una mica la bossa que marxem de cap de setmana”? Recordeu quan et trucava una amiga i la frase més habitual era “quedem d’aquí a mitja hora i anem a fer un cafè”?. Recordeu com era ballar en una discoteca o de festa major fins a les tantes? Recordeu què era llevar-se a les deu del matí i fer el ronso al llit? Recordeu què era anar a comprar roba amb les amigues i estar-se hores als emprovadors i donant voltes per trobar aquells pantalons, sabates o camisa que volíeu? Recordeu quan els esmorzars del cap de setmana s’allargaven amb aquella calma? Recordeu quan organitzar un sopar no era una complicada operació logística? Recordeu quan estàveu al dia de depilades, morenes i en forma? Recordeu que era tenir temps per fer les coses? Recordeu quan anàveu puntualment a la perruqueria, sense les metxes a mig cap i ensenyant totes les canes?

Jo gairebé ho he oblidat. La invasió twin comença amb un clar robatori de temps. Del meu temps! Ja no tindreu temps per fer aquestes coses. Ni tant sols per pensar-les. La invasió twin representa una nova dimensió de “cansament”. Ja en parlaré més endavant. Ara com ara, necessito urgentment anar a fer-me les metxes.

“És greu doctor?”. “Depèn. És un virus que es coneix com pre-inscripció a P3”

2011-05-09T23:30:00.000+02:00

Necessito fer un salt en el relat i en temps per explicar la neutralització d’un virus que sembla que ha afectat bona part de les famílies amb fills nascuts l’any 2008. Si més no a Sabadell, no puc parlar d’altres poblacions perquè ho desconec.

Sempre havia escoltat rumors que parlaven d’aquest virus, i m’imaginava que l’existència podia ser real. Però el que no podia imaginar era la virulència de l’atac. Comença gairebé un any abans del moment clau, quan tothom comença a preguntar-te si ja saps a quina escola portaràs els teus fills. És una sensació similar a la prèvia a portar els nens a l’escola bressol i el procés és idèntic, només que aquí és qüestió de més anys i per tant, t’hi jugues més.... podríem dir-ho així.

Tothom et diu que és molt important a l’escola on els portaràs. Sí, és una cosa que tu ja et pots imaginar. El problema és que jo en tinc proves sovint. A la feina fem visites escolars, i l’experiència m’ha demostrat com n’és d’important l’escola on portaré les meves filles. Amb les sòcies del grup de mares (encara no us he parlat d’elles, però es mereixen un post o més apart, perquè són una mena de lobby impressionant), és un tema que ha monopolitzat més d’un sopar i ens ha preocupat molt i molt.

El millor perquè un virus tingui èxit és debilitar el sistema. El sistema educatiu fa que els pares haguem de fer la sol·licitud per l’escola al mes de febrer. Pels més previsors o “preocupats en excés”, al gener ja les han visitat, o han preguntat si fan portes obertes, o han parlat amb pares que hi porten els seus fills. I sembla que ja ho tenen clar. Nosaltres no. Vam dubtar fins a l’últim moment, perquè a més, teníem moltes variants per tenir en compte. El sistema d’ensenyament, la logística (amb bessones cal tenir-la molt en compte, més que amb un nen sol), la proximitat, una línia o dues... i també, cal dir-ho, els calers. L’últim dia de pre-inscripció tothom anava com boig, amb un ball de números: “M’han dit que 56 sol·licituds, haurem d’anar a sorteig”. “A mi m’han dit 51”. “Però, de 30 punts?”. “Ostres, si només en sobra un potser augmenten una plaça, no?”. No hi hauria res segur del tot fins el 2 de maig. Per això us dic que la millor arma pel virus és debilitar els pares. Tres mesos d’incertesa i dubtes de si van encertar-la posant aquella escola de primera opció poden acabar amb qualsevol. Un procés que segueix uns criteris que deixen bastant que desitjar i que s’haurien de revisar de dalt a baix.

Nosaltres vam optar, un cop ens vam decidir (que no va ser una cosa fàcil) per no donar-hi masses voltes. Hem tingut sort. Han entrat a l’escola pública que volíem. Estem contents. Hem neutralitzat el virus, i al setembre, començarem una aventura anomenada P-3.

Com dimonis es fa un biberó?

2011-04-26T22:39:00.000+02:00

Ara hi penso i no entenc com vaig arribar-me a plantejar que no sabia ni com fer el biberó. Durant mesos vaig arribar a preparar-ne 16 al dia. El nostre lema era: “Prepara biberons, dóna biberons, renta biberons”. Tenia la terrible sensació que no feia res més en tot el dia, apart d'anar amb els pits enlaire i donar de mamar. I en només dos dies vaig entendre la frase que em deia tothom: “Us gastareu un dineral en llet”.

A l’arribar a casa em vaig adonar que aquelles criatures havien de menjar... A l’hospital els “bibis” de suport ja venien fets, però a casa s’havien de fer. Quan ens vam quedar sols i en vaig ser conscient, em va agafar un atac d’impotència, ràbia i desesperació. Com havíem de bullir el biberó? Quina tetina els hi agradaria? I quines mesures de llet els hi havíem de fer? Això era una cosa que no entenia i m'obssessionava. Tothom em deia: “Ja ho aniràs veient, si té més gana te’n demanarà més”. Però a mi em fascinava aquesta “fe” que tothom tenia en la meva capacitat de veure les coses. En aquell moment no veia res i em vaig posar a plorar perquè no sabia preparar el biberó. Per sort, va ser el Jordi que em va dir que no tenia cap secret i ho va fer.

2 nenes. 8 tomes. 16 biberons al dia. Sí, és clar, eren petits però 16 biberons al dia es diu aviat. I l’altre gran pregunta... quina llet comprar? Vam comprar la mateixa que ens van donar a l’hospital (però atenció, desconeixement total dels tipus de llet, quines són millors i perquè, etc...). No vull fer propaganda gratuïta, però el primer pot d’Enfalac 1 de 900 grams ens va costar gairebé 24 euros. Recordeu allò dels 16 biberons? El pot va durar 3 dies. 31 dies, dividit entre 3, són 10.3 pots. 10 pots multiplicat per 24... Què?????? 240 euros mensuals en llet??? La invasió twin, que comporta la conseqüent multiplicació per mil de la despesa econòmica, fa també que l’enginy també es multipliqui per mil. Per una banda, la tranquil·litat d’estar a casa i el fet de començar a controlar la situació em va ajudar molt en la lactància materna i anava combinant el pit amb el biberó. A l’hora de la veritat no em van servir ni experiències, ni consells, ni filosofies. Vaig fer el que em va sorgir amb més fluïdesa. L’altre gran fet que va ajudar a frenar l’incipient despesa en pots de llet, va ser descobrir els socis dels bessons per la conspiració mundial. Vam aprendre a negociar amb les farmacèutiques.

Invasió de virus gripal = blog aturat

2011-04-20T17:59:00.000+02:00

Hi ha hagut una altre invasió. Febre, tos, mal de coll, dolor muscular i molts moquets.
Com sempre, les twins han sobreviscut perquè en el seu planeta les devien vacunar contra tots els atacs virals terrestres. Com sempre, la que he caigut he estat jo. I el fet que escrigui "com sempre" em dóna peu a pensar en una altre veritat que ningú explica sobre la m/paternitat. Tothom diu: "Ai... ja ho veuràs pobrets, el primer any de guarderia ho agafen tot". Sí, sí. Clar. El que ningú s'atreveix a dir en veu alta i a denunciar és que ells van trampejant, però la que acaba agafant tots els virus exponencialment...és una servidora.

Arribar a casa és un xoc

2011-04-12T22:41:00.000+02:00

Arribem a casa. Després d'una odissea per desembarcar de l'hospital. Les nenes han nascut el 15... el 17 ha estat el meu aniversari i el 19 sortim de l'hospital. Quatre dies, literal. En quatre dies, tot ha canviat. És un món nou. I arribar a casa se'm fa una muntanya. Tot em fa pànic, i penso que no me'n sortiré. A tothom li passa el mateix? O és cosa meva? Podrem afrontar la feinada que representa aprendre a viure amb dues persones que ens necessiten per tot? La primera setmana a casa... bé val un nou post.

La posició rugby i d’altres obsessions

2011-04-07T23:15:00.000+02:00

Cap mare, germana, tieta, cosina o amiga pot preparar-te pel moment en què et trobes coneixent la teva criatura acabada de néixer. Criatures, en aquest cas. En quatre dies a l’hospital faig una llista mental d’un centenar de coses que es podrien haver parlat al curs de pre-part i que no es van ni tractar... i que en canvi, vaig pensar que eren vitals. En aquell moment era impensable intentar entendre com podia haver estat tant dolent.

Vaig portar prou bé els dos primers dies... va ser un intensiu de començar a conèixer i reconèixer les meves dues filles i les seves necessitats més vitals. La primera, la que més em preocupava... alimentar-les. Potser no us ho creureu però durant tot l’embaràs m’havia arribat a obsessionar la “posición rugby”, per donar de mamar a bessons. M’havia hagut alguna informació però per sort, no em vaig obsessionar massa en mirar coses per Internet... hagués parat boja i sovint els articles no són massa fiables. El que sí que m’encantava era un reportatge del National Geographic sobre la simulació d’uns bessons a l’úter. Veure com interaccionaven ja dins de la panxa era molt emocionant... elles devien fer el mateix?

Ja m’he perdut. Ah, sí. Donar de mamar. Amb això i amb moltes d’altres aspectes de l’embaràs i de la criança dels fills teníem clar que ens deixaríem portar pel moment que estiguéssim vivint. Sense avançar-nos a la realitat. Sense obsessionar-nos i deixant una mica de banda alguns comentaris o recomanacions. Només que una cosa és dir-ho i l’altre fer-ho, oi?. Va ser complicat, per moltes coses. I de fet vam sortir de l’hospital que encara no havia tingut la pujada de la llet. No podia suportar veure com les petites ploraven de gana. Els hi complementàvem amb un biberó. Al tercer dia a l’hospital em va agafar un baixón impressionant perquè em van dir que ja em donaven l’alta i jo no em veia a casa ni “loca”. Per sort, una infermera molt maca –i que em devia veure molt malament- va avisar una comadrona increïble, que ens va ajudar molt amb la lactància materna. Potser si l’hagués tingut el primer dia, les coses haurien anat diferent.

Però no es pot tornar enrera i canviar les coses. Actues com actues en el moment que ho fas i amb les circumstàncies que et rodegen. Què és el que importava? Les nenes estaven bé (les seves proves de sucre havien sortit correctes, cosa que ens preocupava perquè havia tingut diabetis gestacional)... però a mi em feia pànic anar-me’n a casa. Hores abans que em donessin l'alta, tenia una llista impressionant de dubtes i coses per preguntar. Prenia notes com si estigués en una roda de premsa... deformació professional. Tenia ganes de tornar a casa, però com seria la vida amb elles, fora de l’hospital?

El veritable significat de la paraula 'logística'

2011-04-01T22:51:00.000+02:00

A l'Hospital de Sabadell, al Parc Taulí, tenim la sort de poder estar sols en una habitació. Sinó, no sé pas com ens ho haguéssim fet... però tenim molta ajuda. Les petitones ho aglutinen tot, i és que tant a casa el Jordi com a la meva, fa molt temps que no hi ha bebès. Les petites dormen al seu llitet, però també el comparteixen. Penso que després de tants mesos juntes dins la panxa... es deuen trobar a faltar. I quan elles dormen, nosaltres hem d'aprofitar. Pensem que el cansament és molt gran. Però també sabem que tot just ara ha començat una època molt cansada de la nostra vida. Serà una gran aventura.

D’acord. Sí. Molt bé. Ja han nascut. I ara què? (2)

2011-04-01T22:34:00.000+02:00

El meu post-operatori va ser horrorós (vaja, imagino que com tots, però com que no hi tenia experiència...). Només veia que passava molta estona i jo només volia pujar a l’habitació. No pensava en les nenes. Volia estar amb el Jordi. Em deien que quan pogués moure i aixecar les cames ésque m’hauria passat l’efecte de l’epidural i podria anar a l’habitació. Estava obsessionada en veure si les podia moure i aixecar els peus. Però no hi havia manera. I aleshores va ser quan es va despertar realment la ferida. El que em van xutar devia ser fort, però quan em van preguntar “en una escala de l’1 al 10, el dolor seria....” em vaig quedar amb cara d’idiota. No ho sé. No t’ho sabria dir. "Què vol dir una escala de l’1 al 10? Em fot molt mal. Vull sortir d’aquí".

Fins i tot vaig tenir un moment surrealista. Em va venir a veure una de les noies que em va atendre en l’última visita. Era la que m’havia dit i calculat que l’Estel feia 3 quilos 400 grams i l’Ona, que era més petita, dos quilos i mig. Aquell dia el Jordi i jo no ens la vam creure massa. “És impossible que puguin saber exactament quant pesen, amb el lio de cames i braços que hi ha aquí dins”. Em va veure i tota contenta em deixa anar: “Què, només em vaig equivocar de 60 grams, eh?!”. “Òstia”, penso. Quina memòria la tia!.

Però a la sala la cosa es complica. Entre el dolor i el “xute” que m’han donat, em costa estar pendent del què passa – ja tinc feina amb el meu propi cos-. Intueixo que la situació a quiròfan s’ha complicat, perquè porten una noia que els fa anar de corcoll a tots. No sé ben bé què ha passat, ni perquè està allà, ni què ha passat amb el seu bebè. Només sé que les coses no quadren i que estan nerviosos i tensionats. La noia crida. A mi també em fa posar encara més nerviosa, però tot i així, encara em plantejo si quan mirava les sèries sobre hospitals i pensava que eren pel·liculeres... era del tot exagerat o no.

No sé quant de temps ha passat, però me n’adono que puc aixecar els peus. Una cosa tant senzilla em sembla un èxit aclaparador. Em pugen a l’habitació. I les nenes? Vull veure les meves nenes. El Jordi ja ha avisat a la família i estan com bojos. La meva neboda petita és la que ha corregut més i fa estona que ja les ha conegut. La meva mare i la meva germana estan ajudant al Jordi. A aquestes alçades, ja deuen estar penjades a totes les xarxes socials hagudes i per haver.

Quan sóc a l’habitació i les veig, i el Jordi m’abraça, ja no em puc aguantar més. Em poso a plorar. De felicitat. D’emoció. I de por. Ara sí que ja les tinc amb mi.

Ja han nascut. I ara què? (1)

2011-03-28T22:42:00.000+02:00

Entro a quiròfan i una dotzena de persones m’estan esperant. M’espanto. N’hi ha per fer-ho, no? Ja ho sé que és un part de bessons i l’equip és doble, però és una mica heavy. L’anestesista –que és un conyón- em diu que se m’ha alterat la tensió i que si estic nerviosa. És la primera vegada que entro en una nau espacial, penso. I he escoltat tantes coses de l’epidural que només de pensar-hi em poso més nerviosa. Però no me n’adono. Arribats a aquest punt, només penso que al cap d’una estona veuré l’Ona i l’Estel.

Podré comprovar si són com me les he imaginat durant tots aquests mesos. Si la intuïció no em va trair quan vaig saber qui era qui. Perquè sempre havíem dit que tindríem una Ona o un Oriol (com podeu comprovar, no teníem gens contemplada la opció de tenir dos fills... amb “un per provar ja en tenim prou”). Per tant teníem un nom: Ona. Però... i l’altre? Una bona amiga em va dir que no m’amoïnés, que ella mateixa –la petita- em diria com es deia. I un bon dia, vaig saber que es deia Estel. Molt bé, ja tenim els dos noms. Però quina és quina? Ho sabré quan neixin? Jo vaig tenir la necessitat d’identificar-les a dins la panxa, per poder parlar amb elles i crear una comunicació necessària per entendre’ns (sobretot a la nit, quan l’Ona no parava de bellugar-se i no em deixava dormir de cap manera!).

Sóc a quiròfan i només quan comencen la cesària el meu cervell és capaç de reaccionar i veure que el que m’estan fent és realment una operació quirúrgica. Només penso: “Quan em desperti d’això i no tingui anestèsia les passaré putes”. La sensació que m’estan remenant d’una manera brutal provoca que quan la comadrona em diu que miri cap a la dreta que l’Estel ja surt, estigui en un núvol. Veig un manyoc ple de sang que passa per la meva dreta. I de sobte, em posen la cara de l’Estel a la meva galta. També fa mesos que m’imagino com ha de ser aquest moment. I evidentment, no faig res del que m’havia imaginat. Me la quedo mirant. Són les 10.53h del matí. No tinc temps de reaccionar. Al cap de tres minuts surt l’Ona. També me la posen a la galta. És més petita. No ploro. Estic tant espantada que no sóc capaç d’emocionar-me. El meu cervell no pot pensar en res més que en preguntar si estan bé.

Sí, estan bé. Em diuen que se les emporten amb el seu pare. Intento imaginar com reaccionarà el Jordi. Són com se les imaginava? Què dirà? Què farà? (hores després m’explicarà la seva situació còmica assegut al mig d’un passadís de quiròfans amb una criatura a cada braç... mentre la gent l’anava felicitant, ell els hi explicava que les estàvem esperant i totes les coses que faríem junts). Al cap d’una estona, no sap si van ser cinc minuts o mitja hora... demana ajuda per poder pujar a l’habitació amb les dues criatures. A mi, m’hauran d’esperar encara una bona estona.

Qüestió d’hores. Ja han passat nou mesos? Són a punt de néixer

2011-03-23T22:29:00.000+01:00

Estic de 38 setmanes i mitja i ja no puc més. L’Estel passa dels tres quilos i l’Ona està amb 2’5. Estan bé, i en aquella visita, quan ja em pensava que em dirien que tocava aguantar, surto amb hora d’ingrés programada. Hem d’estar a l’hospital abans de les vuit del vespre per ingressar. Fins que no hi arribo no sóc massa conscient que ha arribat l’hora de la veritat. Però tampoc tinc massa clar què serà el que em trobaré. En aquell moment ho vaig viure com “una cosa et porta a l’altre” i ara ho recordo com una nebulosa.

A les onze de la nit la oxitocina no m’havia fet cap efecte... de manera que vam pujar a l’habitació. Potser va ser el moment on van començar els nervis, perquè te n’adones que no saps massa bé com aniran les coses. I òbviament, me’n vaig enrecordar molt de la comadrona... i més després del que m’havien explicat d’ella a les sales de pre-part de l’hospital... que resulta que tothom la coneix!. I no com a exemple de gran professional, precisament.

Dormo intranquil·la. De fet, no recordo si vaig dormir. El que sí que recordo és el moment de trencar aigües. Durant tot l’embaràs em preguntava si me n’adonaria... i em preocupava, eh? Coses de ser “novata”. Sí, és obvi. És d’aquelles coses que fins que no estàs embarassada i ho vius no te n’adones de com n’arriba a ser d’obvi. És una de les sensacions més estranyes que he tingut en la meva vida. Són les set del matí del 15 de desembre del 2008, dos dies abans del meu aniversari (i sí, ara me n’adono que posats a demanar, hauria d’haver programat el part pel mateix dia del meu aniversari. Ara, amb sort, se’n recorden de felicitar-me... però com que ja hem celebrat el de les nenes...).

Deixem l’habitació i tornem a pre-part. La gent del Taulí em fan sentir tranquil·la i segura. De fet, estic molt contenta del seguiment que m’han fet els últims quatre mesos. Noves comprovacions. L’Estel està encaixada, però l’Ona està de través. Finalment serà una cesària. En un tres i no res firmem els documents i a mi se m’emporten cap a quiròfan. Me n’adono que pràcticament ni m’acomiado del Jordi. No sóc conscient del moment. Ara mateix, només sóc conscient que no he entrat mai en un quiròfan. Però també sé que quan en surti, ja no seré mai més la mateixa.

La veritat de les classes pre-part

2011-03-12T22:42:00.000+01:00

La comadrona del meu ambulatori era molt maca. M’inspirava confiança. Llàstima que al cap d’unes setmanes me la van canviar i la que ens van enviar... sincerament... era com no tenir comadrona. M’agradaria pensar que és una persona que en un moment que vas molt peix, t’orienta, et soluciona dubtes i et respon a preguntes que poden semblar absurdes però que a tu en aquell moment et semblen transcendentals. Però no va ser ben bé així... I això que jo feia l’esforç de prendre’m seriosament les classes pre-part. Pensava que m’ensenyaria coses pràctiques i podria fer alguns exercicis per mirar de desinflar les mans (estava farta de tenir-les amb remull amb aigua i sal). La primera classe sí que va semblar que seria pràctica... només que cada classe era igual i no aportava res que realment fos interessant. (Per cert, que en les classes post-part va passar exactament el mateix). A més, jo em trobava que tenia la sensació que quan explicava alguna cosa, sempre havia de repreguntar: “Perdona, i això en cas de bessons... com es fa? O com és millor que ho organitzi?”. I era cansat, perquè curiosament i estranyament, només hi havia uns bessons en aquell grup. Les meves.

Aleshores... perquè continuar anant a les classes (que eren un esforç brutal, perquè amb la panxa, anar de casa a l’ambulatori era dur i em cansava molt...)? Bàsicament perquè van servir per crear la xarxa més pràctica de tot el sistema. Conèixer un grup de dones fantàstiques que estàvem embarassades del mateix temps i que vam anar parint esglaonadament. Amb algunes ens vam trobar a les classes post-part. I un grup d’aquestes mares encara ara ens continuem veient i continuem aportant-nos la informació més valiosa. Realment, va ser la única cosa bona que va sortir de la comadrona. Com que no podia comparar no sabia si era bona o dolenta, però jo ja veia que no n’estava traient res de bo. I ho vaig acabar confirmant la nit del 14 de desembre del 2008. Resulta que a l’hospital, quan els hi vaig dir de quin ambulatori venia, tothom la coneix. Ostres, quina sort, eh?!