D'adolescent mai no m’havia atret esquiar. De
fet, vaig començar molt gran, amb el meu marit. Ell volia provar-ho i ens va
agradar. Bé ... ens va atrapar. Al principi estava atenta constantment a tot.
Els meus peus, les botes, els meus genolls, els pals, les ulleres, com posar
els esquís ... preocupada per no caure en el telearrastre o telecadira de torn
i quedar-me allà penjada amb tota la gent mirant-me. La ‘norma’ era que ens
paràvem a mitja pista (verda o blava, no penseu, com a molt una vermella) i ens
esperàvem amb el meu marit. Jo al·lucinava quan veia bòlids de 4 o 5 anys que
ni es preocupaven si la pista que agafaven era verda o negra.
Ara l'última cosa que em preocupa són els
meus pals, la meva estabilitat o si les botes m’apreten o no. Sóc capaç de
baixar la pista, mòbil en mà, per gravar una de les bessones. No només porto
els meus pals al telearrastre, sinó que porto els d'una petita i per postres
sóc capaç de girar-me per veure que em segueix i no ha caigut. L'últim que
m'importa al telecadira a pensar si algú em veurà si vaig per terra. Porto els
meus pals, els d’una de les nenes, amb l'altra mà l’aguanto a ella. Amb aquesta
mà –semilliure- l'ajudo a pujar ia baixar i ... miracle!, no hem caigut. Al
principi ens seguien bé baixant les pistes, però ara ja van de
"sobrades" i he d’accelerar per perseguir-les. Mentre descansem un
moment, comprovo que el seu casc està ben posat i que els seus guants no portin
neu a dins.
I sé, amb certa enveja, que d'aquí a ben poc
elles ni es plantejaran si la pista que baixen és verda o vermella i que jo
aniré darrere seu, tornant a concentrar-me en com he de fer els girs per no
acabar amb el cul a terra i sense poder aixecar-me.