L’article d’avui l’escric perquè
aquesta tarda he passat tres quarts d’hora amb el cor encongit. Només han estat
40 minuts... què dic, no arriba ni a 40 minuts... amb el cor fent-me mal. No hi
ha res pitjor que veure com un dels teus fills ho passa malament, i plora. I
això és el que m’ha passat aquesta tarda.
Era l’últim dia del curs de natació. A
l’Ona sempre li ha costat una miqueta, i té més por a llançar-se a l’aigua, o a
nedar sense ajuda de cap suport. Els dies que jo no hi vaig, no protesta massa
i com que ja ho havia parlat amb el monitor, avança al seu ritme. Fa els
exercicis contenta i poquet a poquet, va aprenent. A més, és una nena a qui li
agrada tenir persones cuidadores com a referents clars. I que no canviïn massa.
Doncs just avui que era l’últim dia, el seu monitor estava malalt. I avui que
era l’últim dia, els pares podíem entrar a veure com feien la classe. I només
ha entrat a la piscina, ja he sabut que s’ho passaria malament. Quan anava
veient els exercicis que feien els altres nens i que a ella li fan por, s’ha
posat a plorar. S’ha quedat asseguda a tocar de la piscina, amb les galtes ben
vermelles i cara tristona. Jo la mirava, com estava allà, desitjant estar en un
altre lloc. Suposo que el monitor nou ja estava sobre avís, perquè l’ha baixat
fins la piscina i l’ha ajudat en alguns exercicis. Però tot i això també l’he
vist com un cop era dins de l’aigua i se sentia segura, els feia i tornava a
posar-se a la fila per fer el següent, tot i que en algun moment s’ha posat
darrera d’un company per veure si el monitor no la veia.
L’hem felicitada especialment pels
exercicis que ha fet i per aquest esforç. Per què tot i que algunes coses li
feien una mica de por, i estava espantada, després s’ha vist capaç de fer-ho i
ha tirat endavant. Després m’ha explicat que no coneixia el monitor i que el
seu tenia febre. I que ella volia el seu
monitor. Li he dit que m’havia agradat molt veure com feia els exercicis,
perquè així podríem fer pràctiques aquest estiu a la piscina i a la platja. M’ha
contestat amb un “sí” entusiasta. He respirat. He respirat com no ho havia
pogut fer en aquells 40 minuts, on la primera reacció hagués estat anar-la a
buscar i abraçar-la. És dur, és un aprenentatge. Segons el nostre parer, molt
important, una qüestió de seguretat. Com a mínim que puguin aguantar-se a l’aigua.
L’any que ve hi tornarà per poder consolidar aquests aspectes, com a mínim. I si
de cas, el perfeccionament, ja el deixaríem per més endavant.
I un apunt per aquells que,
entossudits, sempre diuen que les bessones són iguales. La seva germana, l’Estel,
s’ho passa pipa a natació. Salta sense por, s’enfonsa, neda un parell de metres
i ja mou els braços amb tota la intenció de desplaçar-se. S’hi posa de panxa, d’esquena
i té una decisió i una valentia per la qual també l’hem felicitada. El seu
monitor ens assegura que les seves ganes d’aprendre i l’esforç que ha fet han
permès que fes un progrés impressionant.
I d’altra banda, el que més ha
fascinat a alguns dels pares, és que en el primer moment que ha vist plorar a
la seva germana (estan en grups diferents), l’ha cridat: “Ona, no ploris. No passa res. No tinguis por.
Agafa’t fort al xurro i pica de peus” i l’ha saludat amb la mà. Ha tingut temps
per tot: per nedar, posar-s’hi bé perquè la fotografiés i ajudar la seva germana.
Avui, hem tornat de natació amb dues
campiones.
Articles relacionats