31 de maig 2012

Juntes - 2



“Em fan por les onades”
“Dona’m la mà «
« Agafa’m fort”
« No tinguis por, estàs amb mi »


La conversa és real. Va anar així. Cada temporada, el primer dia de platja és com una aventura que no saps massa bé com respondran, si els hi molestarà la sorra o els hi farà por l'aigua. Aquest any el primer dia va ser fantàstic, van estar jugant i passant-ho molt bé.  "Dona'm la mà. No tinguis por, estàs amb mi". Tan petites i saben que juntes tenen més força. Que es poden enfrontar a tot. Caminen juntes i aprenen a estimar, a plorar, a tenir por, a ser valentes, a enfadar-se, a entendre que les coses no poden ser ara i aquí. No puc evitar emocionar-me quan les veig així. Em demostren, dia a dia, que tenen una relació ben especial que no sé fins a quin punt sóc capaç d'entendre. Per moltes baralles, gelosies i moments que estan ben enfadades... crec que per sobre de tot s'estimen moltíssim. Tenir un company de joc així ha de ser fantàstic! 


30 de maig 2012

Sis articles i vuit parells de bessons



Les dues últimes setmanes, LA INVASION TWIN (la versió castellana del bloc) ha celebrat el seu primer aniversari.  Alguna vegada ja he explicat que entrar en aquest món dels blocs m’ha fet descubrir una gran quantitat de mares i pares que també comparteixen el seu dia a dia i les seves experiències. I també he descobert molts pares de bessons. Per a mi heu estat un gran descobriment.

Pensant en el primer aniversari del bloc em vaig decidir a demanar a alguns blocs de bessons que llegeixo des del principi o amb els que més he interactuat més durant aquest any, si els hi agradaria fer un article explicant això tan divertit, màgic, esgotador i múltiple que és tenir bessons. Us deixo els links dels posts, perquè crec que han fet un gran exercici de sinceritat que no és fàcil. Han dit coses que molta gent no s’atreveix a dir obertament. Y en cada un d’ells hi ha una reflexió important al voltant de ser pares de bessons.

La Charo, de Mis mellizos prematuros, analitza un tema vital. La logística.

La Nely, de Imaginar Sonrisas, és sincera amb ella mateixa per respondre a la comparativa entre tenir un nen o bessons.


En el bloc Somos múltiples, també ens han regalt un post preciós: 'Amor al cuadrado' 

L’Anna Pujabet és mama de dos parells de bessons. Sí, sí, 2 + 2.

I Mis mellis, del bloc Mis ovomellizos, també recopila una bona llista de consells per a futures mares múltiples.

Així doncs ja ho teniu. Sis articles. Set parells de bessons, més les meves. Vuit :) Espero que us agradin i aprofito per donar-vos les gràcies a tots/totes per participar, per llegir, per comentar i sobretot, compartir. Un petó enorme!

28 de maig 2012

Com i per què triem el nom dels nostres fills


Quan triem el nom d’un fill, triem molt més que un sol nom. És una paraula que ens diu alguna cosa, que encara no ho sabem, però que d’alguna manera defineix un ésser humà que és la persona que més ens estimem. Se’m fa estrany que algú triï un nom “perquè sí” per al seu fill. Segur que al darrera hi ha deu mil històries i raons.

Per què explico això, avui? Perquè la setmana passada les petites van portar a casa EL LLIBRE DELS NOMS. Les petites han treballat durant aquest Sant Jordi els seus noms. Les mestres ens van posar deures: havíem d’explicar per què havíem triat els noms dels nostres fills. Nosaltres ho vam explicar en un full i els petits el van decorar de mil maneres diferents i molt creatives. Hem estat llegint la petita història que hi ha darrera el nom de cada nen de la classe. Us diré que d’aquesta manera tan senzilla ens hem acostat una mica més als altres nens i famílies de l’escola. Perquè saber el perquè dels noms, explica sovint, moltes coses de la nostra història.

I quina és la nostra? Sempre havíem tingut clar que si mai teníem un fill o una filla es dirien Oriol o Ona. Oriol ens agradava als dos i també els dos estem enamorats del mar (com podeu comprovar, la qüestió era Oriol o Ona, mai se’ns havia passat la possibilitat que fos Oriol i Ona, i menys al mateix temps).

Només en el moment de descobrir que esperàvem bessons vam arribar a pensar que devia ser el destí, que potser sí que serien un Oriol i una Ona. Però van ser dues nenes. I no hi havia manera de trobar un segon nom. Teníem clar que volíem un nom relacionat amb la natura. Heura, Abril, Lluna, Mar (fèiem broma, cridant ràpid Mariona ja les tens a les dues cridades)... però per molt que en parlàvem, cap d’ells movia el mecanisme en el meu interior que em digués que era l’encertat.

Una amiga amb un sisè, o setè sentit em va dir que no em preocupés. Que la petita que portava a la panxa ja em faria saber com es deia. I un dia a la nit, que no podia dormir, vaig sortir al balcó. El cel era estrellat. El nom ‘Estel’ va ressonar dins el meu cervell i vaig saber-ho. Tenia una Ona i una Estel dins la panxa. Un altre dia us explicaré com vaig saber quina era quina... mentre hi eren a dins.

I vosaltres? Teniu una història al darrera dels noms dels vostres fills?

23 de maig 2012

Si no s'entén això, malament...


No vull afegir res més, perquè en d'altres ocasions ja he parlat abastament del què penso de l'educació i de la importància que té i li dono. Però us he de confesar que em fa por... perquè el camí que han emprès els governs català i espanyol dinamita tots els fonaments de l'educació en els que crec. Recórrer aquest camí (i més en un moment de crisi), sense potenciar el coneixement i l'educació, em temo que només ens portarà a un carreró sense sortida. No vull ser al darrer vagó. Un país que no lluita per una educació de qualitat, perd uns valors irrecuperables.

21 de maig 2012

La lògica dels més petits


"Mama, mira! Tens un forat al mitjó"
"Ups, sí. Estel, tens raó"
"T'hi hauràs de posar celo, mama"


16 de maig 2012

#equilibrant el desequilibri

Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.

 

Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?

Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.

Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.


 



El millor motiu per deixar de fumar




Vaig fumar el primer cigarret sent adolescent. Per una tonteria, d’aquelles coses que fas per decepcions d’amors adolescents... per fer veure que era gran.
Vaig fumar el darrer el cigarret per protegir les dues persones més importants de la meva vida. Vaig fumar el darrer cigarret el 16 de maig del 2008, el dia que vaig saber que estava embarassada i que esperava bessons.


No he tornat a fumar des d’aleshores. No em va representar cap problema ni cap ansietat durant els mesos d’embaràs. I la veritat, no em representa cap problema ara. No vull que em vegin amb un cigarret a la mà. La imatge d’una dona embarassada fumant em fa mal. Per ella i pel bebè que porta dins.

12 de maig 2012

Pinzellades del món (9) Parc fluvial del riu Ripoll a Sabadell

Avui no us proposo, petites, un viatge de record, on vosaltres no heu estat. Al contrari, ho coneixeu prou bé i ja hi heu estat més d'una vegada. Us agrada molt anar amb bicicleta amb els pares, d'excursió. Per vosaltres són els arbres, els ànecs, els ocells, les granotes i una cosa que us va cridar molt l'atenció fa un parell de dies. "Mira mama, una cadireta vermella allà dins del riu". "Mama, no es tiren cadiretes al riu, oi?". No boniques. No hem de deixar que es malmetin aquests paisatges. Avui ens quedem a prop de casa. Us convido a fer un tomb pel Parc Fluvial del Riu Ripoll, a Sabadell.


“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.




D'altres 'Pinzellades del món'


IRLANDA DEL NORD
EGIPTE
BERLIN
FORMENTERA
CARCASSONNE
MONT SAINT MICHEL
LISBOA
ROMA






10 de maig 2012

El cap de setmana de les set rentadores



Heu de pronunciar el títol del post com si fos d'una pel·lícula de por. No, no és el títol d'un llibre Stephen King, però ho podria arribar a ser. La realitat sempre supera la ficció.Ja m’ho deia tothom que el primer any de guarderia era molt dur... “perquè els nens ho enxampen tot”. D’entrada, el que ningú em va aclarir és que els nens ho enxampen tot... però els pares també. Crec que mai havia estat tantes vegades malalta com el seu primer any a l’escola bressol.


Dubto que aquell cap de setmana se’m tregui del cap. Les dues nenes van caure malaltes. Vòmits i diarrea. No toleraven res, ni l’aigua. Beure un glop d’aigua era sinònim de canviar-les de dalt a baix. Menjar una mica d’arròs era sinònim de posar-les dins la banyera perquè era impossible canviar-les sense empastifar-se dels peus a la punta del nas. No hi havia bolquer capaç de contenir... ‘allò’. Ni els millors. Ni els més cars. Ni posant-ne dos.

Set rentadores en un cap de setmana. No exagero. Ho recordo a la perfecció, com si fos ahir. Crec que és el meu rècord absolut. Mai n’havia arribat a posar tantes. Vaig arribar a témer que no tindria prou roba perquè no parava de canviar les nenes. Cada muda durava un parell d’hores com a molt... i no donàvem abast a rentar-ho tot.

Sí, sí, els nens ho enxampen tot a la guarderia... però algú ens podria preparar i advertir als pares? Més que res per comprar amb temps una rentadora – secadora de tipus 'industrial'...

6 de maig 2012

El concepte ‘Nosaltres’, un vincle únic


Per una banda hi ha l’Ona. Per l’altra... l’Estel. També tenim el papa i la mama. I també tenim el concepte “tota la família”. I hi podem afegir avis, tiets i cosins. Podem canviar de nom i personalitat les vegades que trieu (podem ser personatges de la Ventafocs o de l’Scooby-doo).

Però el concepte més important és NOSALTRES. I “nosaltres” són elles dues. L’Ona i l’Estel.

De ben petites han tingut claríssim el concepte, però la diferència és que ara el verbalitzen i te n’adones que l’entenen com a tal. "Els pares han d’anar a una reunió i demà al matí no hi serem", els hi explico. I ràpidament pregunten: "I amb qui ens quedarem nosaltres?". O els avanço que "el cap de setmana anirem a ...". "Nosaltres també hi anirem?", volen saber. I distingeixen perfectament quan parlen d'elles dues (com a germanes) o de cada una en particular i dels seus interessos.  

Imagino que aquest NOSALTRES és el gran vincle entre bessons (imagino que amb els germans també, però amb bessons encara ha de ser més fort). Només desitjo i espero que aquest vincle, aquest nosaltres, les acompanyi al llarg de la seva vida. Perquè ara són les seves millors companyes de joc, però espero que al llarg dels anys, siguin les millors companyes de vida i de camí. I com passa ara, hi haurà baralles, gelosies, plors i rialles... però sobretot molt d’amor. Perquè inevitablement, arribarà un dia que els seus pares no hi serem i aleshores es tindran una a l’altra. Per a mi és un pensament realista i a més, em fa estar més tranquil•la. Només cal esforçar-nos cada dia per ensenyar a les petites que aquest amor és únic.

3 de maig 2012

La twin-perruqueria o qüestions de petits accidents

Quan estan jugant tranquil•les i les sents riure perquè s’ho estan passant molt bé, un instint dins teu et diu (i saps perfectament) que la cosa acabarà malament. Amb plors, segur... hi poso la mà al foc. El mateix instint que quan hi ha massa silenci et diu que n’estan preparant alguna i de grossa.

Des de fa un parell de setmanes que els hi agafa per jugar a perruqueries. Es pentinen, fan veure que es fan trenetes, cues... El joc ja no és simbòlic i resulta que tenim una twin-perruqueria a casa!. Fa un parell de dies em vaig distreure una estona. Em vaig estirar. Estava esgotada. Sentia com jugaven. I de cop, algú es va posar a plorar.

L’Estel se’m va acostar i plorava desconsolada. Vaig veure que tenia la mà vermella de sang. Us estalviaré les corredisses, netejant la ferida, pressionant i posant l’esparadrap. I és clar, les dues plorant, perquè si una veu a la seva germana plorant com una desconsolada, a casa els concerts els tenim en stereo. I per postres, quan m’hi fixo bé... començo a veure flocs de cabell a sobre el sofà. Fantàstic! Primer havien jugat a tallar-se els cabells (per sort no van fer cap desgràcia) però a algú les tisores li van anar una mica més enllà i va fer un tall a la mà de la seva germana (no va ser res greu, aparatós, però res més).

L’aprenentatge del dia:

• no et pots despistar ni un moment. És impossible, no es pot evitar tot, però... és que no et pots ni despistar un moment.

• Les tisores confiscades. I recordeu, petites, que només serveixen per tallar els papers

• Els cabells es tallen a la perruqueria. Sí, recordeu aquella noia que no us va agradar massa però que al final vau riure molt? Doncs ELLA talla els cabells!!!! Repetiu amb mi... els cabells es tallen a...? On? No ho sento bé! Sí, a la perruqueria.

2 de maig 2012

Crònica de Madresfera a Barcelona

Era la primera vegada que participava en un esdeveniment d'aquest tipus. La trobada de Madresfera a Barcelona (a Boutique Secret) em va ajudar a confirmar algunes coses. Algunes coses ja les sabia, d’altres... d’altres les intuïa. D'altres, em van sorprendre.

1) De la xerrada de Rafael Gimeno-Bayon, advocat especialista en dret informàtic, em quedo amb un concepte: comencem a escriure un blog per passió, per ganes d’escriure i explicar els què ens passa, i sovint, ni pensem ni donem cap mena d’importància als temes legals que hi estan lligats. Potser no ho necessitarem mai. Potser quan ho necessitem ja serà massa tard. De la passió a la professionalització. Sé que estic en el camí, però encara no sé ben bé a quin punt. Ja tinc deures, pensar-hi. Com és habitual, molts dels elements importants només es van poder veure amb una pinzellada molt breu i superficial. Va faltar temps. Bona part del debat –interessant-, es va centrar en la protecció de dades i la vigilància de la identitat digital. I un altre concepte interessant: “Els errors de marca personal es produeixen principalment a Twitter. Un sol tuit pot destrossar la feina de mesos”, diu Gimeno. M’agrada el concepte ‘slow tuit’.

2) Show-rooms. Ja coneixia algunes de les marques, productes i serveis que es van presentar. Propostes més que pràctiques com Mammaproof o Pekefriendly (molt relacionats amb un tema que ara m'interessa molt, com és el màrqueting familiar). També relacionades amb l'oci, com Salir en família. O d'aquelles propostes originals i interessants com Rockillos. D’altres són productes que en la meva experiència com a mare ja he “deixat enrere”, com Quinny,  Hipp o Almirón. Crec que les presentacions serien més productives si es plantegessin com una conversa distesa entre marques i bloggers i no com una exposició... deixeu-me utilitzar la paraula “típica” per descriure-ho. Què tal una mena d'speed-dating? Potser d'aquesta manera, cada marca i bloc podrien centrar-se en coses que consideren més rellevants o profitoses per les dues parts. Ho deixo com a suggeriment, @madresfera :) 

3) La desvirtualització. El més important és que una trobada on una part dels convidats siguin mares/pares bloggers és que necessiten temps per xerrar. O mares/pares coneguts a través de les xarxes socials. El coffee-break va ser distès i va permetre les converses més properes, més animades i on es van veure les ganes de col•laborar dels uns amb els altres. Perquè el més important és compartir experiències. Per això vaig començar a escriure un bloc i per això m'agrada llegir-los. Però va ser massa curt! Només pel que fa a bloggers i “mamis” va ser un plaer posar cara i veu (com se sol dir) a mares i blocs, com @arare73, @Motherofthelamb @AISHASYLE @patinadora @mama2puntocero @mamavaca @Blogmodabebe @ParaelBebe... espero no deixar-me a ningú! Un plaer poder-vos conèixer. Segur que ens tornarem a trobar!